dimarts, 6 d’octubre de 2009

Dos músics (1)


©js_harmaa
La lectura del molt recomanable “El ruido eterno” m’ha dut a pensar, entre una infinitat de coses que ja vindran al cas en un altre moment, en com poden ser de diferents les trajectòries vitals de les persones. Crec que no són freqüents els casos de constància i uniformitat, que tots vivim alts i baixos, moments d’activitat frenètica, de projectes i d’exultació, i d’altres de calma, de replegament, de reflexió potser. M’hi ha fet pensar les vides tan diferents de dos músics gairebé contemporanis com foren Jean Sibelius i Leoš Janáček, i encara que ells fossin uns grans creadors, no crec que sigui agosarat extrapolar els seus casos a les nostres més modestes vides.

Jean Sibelius va néixer l’any 1865 en el que era llavors el Gran Ducat Rus de Finlàndia. Malgrat que la seva família pertanyia a la minoria de parlants en suec, fou enviat a una escola de llengua finesa. El jove Sibelius s’implicà en la seva obra amb els corrents nacionalistes que lluitaven per la independència del país davant del gegant rus. En la conquesta d’aquesta independència l’any 1917, la seva música hi jugà un enorme paper simbòlic. Tant la seva recreació musical de les sagues fineses, com el poema simfònic “Finlàndia” de 1899 o la Segona Simfonia de 1902 actuaren com veritables himnes nacionals extraoficials. Només per això, el seu lloc en el panteó d’homes il·lustres del país ja el té assegurat, i potser és aquesta admiració el que fa que Finlàndia sigui un dels països del món on més es valora i es subvenciona la música i els que la fan.

Però, apart de ser molt popular en el seu propi país per raons de vegades extramusicals, Sibelius també era molt apreciat a la resta del món, especialment a les primeres dècades del segle XX. Les seves simfonies, que constitueixen l’espinada de la seva obra, són deutores de la tradició clàssica d’un Beethoven o un Brahms, però van avançant per un camí que els hi és propi fins assolir solucions que són del tot originals. Poderoses, severes, sovint ombrívoles, feréstegues, comparar-les amb la desolada natura nòrdica és tant un tòpic com un acte de justícia. Sembla que el compositor no era gaire amic de moure’s de la seva casa de camp, el que més li agradava era comunicar-se amb tota aquella natura que el fascinava: els boscos de bedolls, els llacs, el vol dels cignes i les grues. Sí, el seu propòsit era traduir en música aquell espectacle aclaparador, però no d’una forma servilment descriptiva, sinó intentant reproduir els sentiments tel·lúrics que li desvetllava.

El gran problema de Sibelius fou que, en el segle de l’atonalitat i de la polirítmia, de Schoenberg i Stravinsky, ell s’entestà en continuar fent música tonal. Molt personal sí, però allunyada de qualsevol de les moltes tendències d’avantguarda que engendrà el segle. Això li costà l’allunyament sinó el menyspreu de molts dels seus col·legues que el titllaren de reaccionari. És cèlebre la crítica demolidora que li va fer Theodor Adorno, l’amic d’Arnold Schoenberg, empès potser per aquesta mania tan empobridora de despullar algú per vestir-ne un altre.

El públic que, de vegades, té una percepció menys enverinada, va fer costat al compositor, especialment el públic americà, no tan influenciat per la “intelligentsia” com ho estava l’europeu. Fos com fos, la seva popularitat va anar decaient amb l’avanç del segle al mateix ritme que minvava la seva producció. L’any 1926, amb l’escriptura del poema simfònic “Tapiola”, quan el músic té 59 anys, es pot dir que dóna la seva obra per acabada. Encara viuria més de 30 anys a la seva casa d’Aino, fins a la seva mort l’any 1957, però ja pràcticament no compongué res de nou.

Durant aquests anys de sequera parlà sovint de la seva Vuitena Simfonia i donà a entendre més d’una vegada que la tenia pràcticament enllestida; però també existeix la llegenda d’una pira on el músic cremà d’una revolada totes les seves partitures inèdites. Dels motius d’aquest silenci es pot fer tota mena de conjectures. La influència de l’alcohol està ben documentada, però segurament el que més pesà fou la inseguretat que es deriva de l’aïllament, la sensació que els teus col·legues et giren l’esquena, la dificultat de la creació independent on una veu pròpia intenta fer-se sentir per damunt de cànons i escoles.

Com sol passar, el temps ha anat posant les coses al seu lloc, i en això, morir-se resulta de gran ajuda. Actualment Sibelius ja té assegurat el seu racó a la història musical del segle XX i, com que vivim moments menys dogmàtics, fins i tot hi ha qui li ha descobert més originalitat de la que se li va reconèixer en vida.

Per a la resta, pels que no hem de fer amb els nostres gustos bandera de res, les 7 simfonies de Jean Sibelius sempre han estat ací, per qui se les vulgui escoltar i gaudir amb la seva força arravatada i la seva passió glacial.

9 comentaris:

  1. la constància té premi, almenys per a un mateix

    ResponElimina
  2. Segurament, Jesús, però no sempre està a les nostres mans això de ser constants.

    ResponElimina
  3. Ja tens raó que morir-se és un detall que ajuda al pas a la posteritat. Són coses que passen, però l'obra queda :) Excel·lent apunt, gràcies :)

    ResponElimina
  4. Ser eclèctic és un pecat pitjor que anar canviant amb el temps. Quan vaig anar a Finlandia vaig peregrinar fins a la casa d'en Sibelius. Tinc un disc, amb sonatines, rondinos i diverses peces de piano, molt senzilles, interpretat per Izumi Tateno que són una delicia. I això no m'impedeix passar-ho molt bé amb els Gurrelieder de Schönberg. Tot i que ara comparteixo els U2 amb la meva filla i ça va bien. Això és no tenir criteri. I no et pensis que sigui aquest un estat fàcil d'assolir. No et pots escoltar a ningú ( però si als ningú), no hi han cànons ni formules al teu abast i es cometen moltes errades. Dura lluita la de no tenir criteri... no estic segur d'haver-ho aconseguit.

    ResponElimina
  5. Gràcies, Clídice :)

    Jaume, com a consumidors de cultura l'eclecticisme no suposa un problema: no hem de donar explicacions a ningú. Però per a un artista ha de ser fotut que els de la teva professió t'ignorin o et girin l'esquena. S'ha de tenir una fe molt forta en el teu art per continuar endavant.

    ResponElimina
  6. Un post molt interessant, Allau. Potser el final de Sibelius és una prova més de com surt de car quedar-se al marge de les modes del moment. En temps de vanguardies, semblar tradicional és pecat mortal.

    ResponElimina
  7. Gràcies, espai. Demà parlaré d'un altre individualista que presenta la interessant altra cara de la moneda.

    ResponElimina
  8. ...posts com aquest són els que em fan donar compte de lo ignorant que arribo a ser, jo que em pensava que la música classica començava amb AC/DC...

    ResponElimina
  9. Doncs mira, Robert, jo dels AC/DC, n'ignoro gairebé tot; però com que Mark Kozelek els hi ha fet tantes versions, penso que algun interès també deuen tenir.

    ResponElimina