La fórmula clàssica de la comèdia romàntica —noi coneix noia, noi perd noia, noi recupera noia— ha demostrat una eficàcia contrastada des dels temps llunyans de Samuel Richardson, i encara ara, amb variacions més epidèrmiques que substancials, sustenta aquest gènere de pel·lícules que els americans anomenen “date films”, o sigui pel·lícules per anar a veure en una cita amorosa. “500 días juntos”, òpera prima de Marc Webb, intenta aportar una mica de frescor a la recepta sense trair l’objectiu primordial d’aquestes pel·lícules que és el de sortir del cinema amb la millor de les disposicions possibles.
Tom Hansen (Joseph Gordon-Levitt) és un arquitecte frustrat que treballa redactant missatges per targetes de felicitació en una companyia tipus Hallmarks. La seva afició a la música indie britànica li ha deixat un gust per les corbates estretes i pels amors una mica turmentats. Un dia arriba a l’oficina una nova secretària, Summer Finn (Zooey Deschanel), i en queda immediatament enamorat. Però Summer, que accepta de bon grat la relació amistosa (amb sexe inclòs), no està per compromisos i, quan se’n cansa, ho deixa correr. La pel·lícula narra doncs els 500 dies que van des de la primera vegada que Tom veu Summer fins el moment que aconsegueix treure-se-la del cap, per tant la traducció “500 días juntos” peca d’inexacta i és molt més adequada l’original “500 days of Summer”.
Com que la pel·lícula va de moderna, aquests dies no s’expliquen en ordre cronològic, i podem passar alegrement del dia 128 al 314, de l’exultació sexual a la depressió profunda i després a les primeres maniobres d’aproximació. Abunden també altres elements distanciadors: un narrador en off, rètols, confessions a la càmera, fragments d’animació... Amanida amb una pila de cançons indie, que va des de The Smiths a madame Sarkozy, passant per Belle & Sebastian, farcida de bones rèpliques, sempre distreta i sorprenent, i amb uns protagonistes ben agradables de contemplar, només li manca una mica més de mala baba per convertir-se en una espècie d’Annie Hall pel segle XXI. Així, tal com ha resultat, és una cinta simpàtica, digne i poc convencional entreteniment, per ser vist preferiblement en parella.
Tom Hansen (Joseph Gordon-Levitt) és un arquitecte frustrat que treballa redactant missatges per targetes de felicitació en una companyia tipus Hallmarks. La seva afició a la música indie britànica li ha deixat un gust per les corbates estretes i pels amors una mica turmentats. Un dia arriba a l’oficina una nova secretària, Summer Finn (Zooey Deschanel), i en queda immediatament enamorat. Però Summer, que accepta de bon grat la relació amistosa (amb sexe inclòs), no està per compromisos i, quan se’n cansa, ho deixa correr. La pel·lícula narra doncs els 500 dies que van des de la primera vegada que Tom veu Summer fins el moment que aconsegueix treure-se-la del cap, per tant la traducció “500 días juntos” peca d’inexacta i és molt més adequada l’original “500 days of Summer”.
Com que la pel·lícula va de moderna, aquests dies no s’expliquen en ordre cronològic, i podem passar alegrement del dia 128 al 314, de l’exultació sexual a la depressió profunda i després a les primeres maniobres d’aproximació. Abunden també altres elements distanciadors: un narrador en off, rètols, confessions a la càmera, fragments d’animació... Amanida amb una pila de cançons indie, que va des de The Smiths a madame Sarkozy, passant per Belle & Sebastian, farcida de bones rèpliques, sempre distreta i sorprenent, i amb uns protagonistes ben agradables de contemplar, només li manca una mica més de mala baba per convertir-se en una espècie d’Annie Hall pel segle XXI. Així, tal com ha resultat, és una cinta simpàtica, digne i poc convencional entreteniment, per ser vist preferiblement en parella.
està molt bé el final, per variar ;)
ResponElimina