Vida i destí (etapa 4)

Encara al setge de Stalingrad, un jove soldat de la casa 6/1 és cridat a informar l’Estat Major. El seu nom, Seriozha, és fill de Dimitri, germà de Liudmila i Zhènia. Seriozha rememora els seus companys d’armes, un a un, cadascun d’ells amb el seu nom, origen i peculiaritats. Com espero no haver-me’ls de trobar, els oblido tot seguit.

A la central elèctrica de Stalingrad el seu director resisteix. És vidu de Marússia, germana de Liudmila, morta durant el bombardeig de la ciutat. L’acompanya la seva filla Vera, embarassada del pilot Viktorov, a qui espera secretament. Viktorov ja el coneixem dels capítols dels boscos boreals 200 planes enrere.

Llavors tornem a la llar de Liudmila a Kazan i, com que les últimes transicions han estat breus, començo a fer-me una composició mental d’aquesta extensa família (mentre prego perquè ja no em quedi ningú més per conèixer). Està clar que l’estratègia de Grossman consisteix en escampar els membres del clan per tota la geografia russa per oferir una visió el més panoràmica possible de la guerra. Veurem si després d’aquesta pronunciada corba d’aprenentatge la cosa s’estabilitza.

A l’entorn de Liudmila es respira una atmosfera malaltissa causada per les diverses defuncions patides a la família. Víktor es refugia a les tertúlies a casa d’un col·lega, on es parla de llibertat de premsa i de literatura (Txèkhov, Tolstoi, Dostoievski), sempre amb l’ombra de l’autocensura i la delació planant sobre les converses.

Un passeig per l’estepa calmuca omple unes pàgines de descripcions líriques. Per allí apareix el tinent coronel Darenski, qui sobretot es fixa en les senyores.

I per acabar la primera part de la novel·la, tornem al camp de concentració alemany dels primers capítols. El vell bolxevic Mostovskoi discuteix amb un menxevic poc abans que els SS se l’enduguin cap a un destí incert. Sospito que no tornarem a sentir parlar d’ell.

Sóc a la pàgina 409.