Vida i destí (etapa 3)

Confesso que he estat uns dies encallat amb la lectura. La sortida de cap de setmana, que recomanava evitar el sobrepès, i la temptació d’altres títols molt més breus que esperaven a la cua m’havia fet deixar de banda el Grossman. Potser és un perill que es concentra al voltant de la pàgina 300, com demostren els testimonis d’alguns lectors. Sigui com sigui, reprenc “Vida i destí”.

És l’any 1942 i a l’exèrcit alemany totes els hi ponen, sembla el moment adequat per abordar el seu pla més agosarat: l’extermini total dels jueus. En un vago de càrrega, a les fosques, la metgessa militar Sònia Osipovna, amiga de Zhenia, va reflexionant sobre la seva nova situació. “Ara creia haver comprès la diferència entre vida i existència. La seva vida s’havia acabat, interromput, però l’existència continuava, es perllongava. I encara que aquella existència era miserable, el pensament d’una mort propera li omplia el cor de terror”.

En capítols d’extensió molt diversa s’expliquen trets de la vida d’alguns dels companys de reclusió de Sònia: un comptable, una bibliotecària, un nen de sis anys... Abunden les imatges d’animals sacrificats que prefiguren el destí que espera a tots aquests personatges.

Grossman reflexiona sobre les causes que feren possible l’extermini jueu fins i tot en territori “enemic”. “Fou precisament en una atmosfera d’odi i repulsió com es va preparar i dur a terme l’aniquilació dels jueus ucraïnesos i bielorussos. En el seu moment, en aquella mateixa terra, després d’haver mobilitzat i atiat l’ira de les masses, Stalin encapçalà la campanya per l’aniquilació dels kulaks com a classe, la campanya per la destrucció dels degenerats i sabotejadors trotskistes-bujarinistes”.

En la seva llarga anàlisi sobre el perquè els seus propis compatriotes participaren en l’eliminació dels jueus Grossman ho atribueix en part a l’instint de supervivència, en part a com canvia la natura humana sota la violència totalitària. L’autor, que devia de ser un humanista, acaba concloent que l’home no ha nascut per l’esclavatge i que a la llarga sempre vencerà la llibertat sobre els totalitarismes.

Saltem a una unitat de tancs als Urals. Fent una mica de memòria retrobem el comissari Guétmanov qui, unes pàgines enrere s’acomiadava de família i amics a Ufà. Però la figura central és el comandant Nóvikov de qui, de forma molt indirecta, sabrem que fa anys que manté una relació amorosa amb Zhènia, a la que espera reveure al seu pas per Kuibishev. El comandant reflexiona sobre els soldats que està enviant al front i contraposa els ideals que els uneixen a les seves individualitats, i és en la particularitat de cadascú on hi troba el sentit de la lluita per la vida.

Tornem al setge de Stalingrad, on havíem deixat Krímov, l’ex marit de Zhènia fa més de 200 pàgines. Sembla que la situació extrema en la que viu li ha donat nou al·licient a la seva vida. Es dedica a fer discursos polítics pels diversos batallons, sent la inutilitat de la seva tasca i enyora l’ex.

Una mica més enllà, a l’estratègica casa 6/1 arriba una jove telegrafista. Els soldats la contemplen amb mirades de llop famèlic.

Encara una mica més enllà... Aquest Grossman no et deixa tranquil enlloc. Vaig per la 315.