Juan José Campanella és aquest cineasta argentí, baquetejat en la direcció de telefilms americans com “House” i similars, que de tant en tant fa una pel·lícula que encanta per igual a públic i crítica. Quan aconsegueix mantenir encadenats els seus vicis més argentins (excés de sentimentalisme i loquacitat diarrèica) li poden sortir pel·lícules tan encantadores com “El padre de la novia”. O aquest “El secreto de sus ojos”, veritable èxit al seu país d’origen i fàcilment exportable a ca nostra.
Per treure’m ràpidament el llast negatiu, diré que una major concisió no hauria fet cap mal al resultat final i que algun excés tècnic (com el portentós travelling sobre l’estadi de futbol) potser se’l podria haver guardat per un altre tipus de film. Cal superar també l’escull de la parla local, que és més impenetrable del que ens fa creure la Real Academia.
Apart d’això, la pel·li compta amb tots els elements per fascinar tothom: comença amb el ganxo d’un crim brutal, però aviat s’hi barreja una història d’amor que no gosa dir el seu nom (que són les que més ens agraden). Intervé també l’humor i la inevitable vulgaritat quotidiana. La narració ens porta per camins sempre inesperats i, de sobte, per sorpresa, sorgeixen també les clavegueres més sinistres del peronisme.
Ricardo Darín està tan sòlid i magnètic com de costum. Guillermo Francella, en el seu arquetípic rol d’amic de l’heroi, li roba la funció així que surt en pantalla. Però és Soledad Villamil la que regna amb els seus ulls tan madurs i expressius sobre un film que es basa en quelcom tan cinematogràfic com la mirada.
Rodada amb extrema elegància, amb aquests plans que sempre oculten alguna dada borrosa i alguna revelació esfereïdora, intriga i sorprèn a parts iguals i deixa darrera seu un immillorable regust.
Per treure’m ràpidament el llast negatiu, diré que una major concisió no hauria fet cap mal al resultat final i que algun excés tècnic (com el portentós travelling sobre l’estadi de futbol) potser se’l podria haver guardat per un altre tipus de film. Cal superar també l’escull de la parla local, que és més impenetrable del que ens fa creure la Real Academia.
Apart d’això, la pel·li compta amb tots els elements per fascinar tothom: comença amb el ganxo d’un crim brutal, però aviat s’hi barreja una història d’amor que no gosa dir el seu nom (que són les que més ens agraden). Intervé també l’humor i la inevitable vulgaritat quotidiana. La narració ens porta per camins sempre inesperats i, de sobte, per sorpresa, sorgeixen també les clavegueres més sinistres del peronisme.
Ricardo Darín està tan sòlid i magnètic com de costum. Guillermo Francella, en el seu arquetípic rol d’amic de l’heroi, li roba la funció així que surt en pantalla. Però és Soledad Villamil la que regna amb els seus ulls tan madurs i expressius sobre un film que es basa en quelcom tan cinematogràfic com la mirada.
Rodada amb extrema elegància, amb aquests plans que sempre oculten alguna dada borrosa i alguna revelació esfereïdora, intriga i sorprèn a parts iguals i deixa darrera seu un immillorable regust.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada