Quatre coses de Palermo

Hi havíem anat fa cosa de cinc anys, a finals del mes de juliol. Veure la ciutat en plena normalitat tardorenca n’ha completat la imatge: a ser possible, no hauríem de visitar les ciutats durant els mesos d’estiu, quan són tota una anomalia. Per altra banda, poques coses han canviat. Com no retiren les escombraries, ara n’hi havia una mica més i els vells palaus ens han semblat cinc anys més decrèpits. De tant en tant, la sensació d’estar passejant pel vell Xino de la Barcelona preolímpica. Tot plegat ens encanta, però no sé si és molt ètic delectar-se amb tant de tipisme a costa de la vida dels altres.

Encara que és evident que no hi ha diners per satisfer les necessitats més peremptòries, allà també fan volar coloms i es postulen com a candidats per unes futures olimpíades. Al “sindaco” (alcalde) no se li va acudir altra cosa, per augmentar l’autoestima de la població, que declarar Palermo una de les ciutats més “cool” del món. Temps li ha faltat a l’oposició per editar uns cartells on diuen que a l’alcalde li han donat pel “cool”.

Itàlia és aquest país on darrerament agredeixen un gai dia sí, dia també (ahir li va tocar a un mestre de Nàpols, amenaçat per tres skins al metro). A Itàlia, un diari progressista com “La Repubblica” dedica doble pàgina didàctica per ensenyar els seus lectors que és això de l’homofòbia. I tanmateix, no conec poble més petoner que l’italià: contemplar com els “carabinieri” o els oficials de l’exèrcit es saluden amb petons a la galta produeix una impressió molt estranya. Potser és que les societats masclistes i els ghettos gais no són visualment gaire diferents.

El dijous plovia, era lògic anar a aixoplugar-se a un museu. Recordàvem que l’Arqueològic era ben interessant. El vam trobar tancat per reformes. Entràrem a l’església barroca contigua per decidir què fer. El sagristà ens va fer fora, perquè anava a tancar el temple. Ens dirigírem llavors a la Galeria Regional, on hi ha un Antonello de Messina i una dansa de la mort dins d’un edifici d’estil catalano-normand. La galeria també estava tancada per reformes. El petit museu Lampedusa no obria fins les onze. Per sort va parar de ploure i poguérem anar al jardí botànic, un dels més antics del continent, si no hauria començat a pensar en un complot.

Curiós com abreugen els italians, intercalant-hi un punt: “principe” = “p.pe”

D’entrada et fa l’efecte que els sicilians condueixen com bojos sense respectar cap regla. Per creuar un carrer, has de prescindir de semàfors i passos zebra, t’hi has de llençar amb fe cega en la bondat (i la capacitat de reacció) dels desconeguts. Al final t’hi acostumes i ara només em fa por que em rebrotin aquestes estratègies palermitanes quan vagi a creuar la Diagonal.

Un dia llogàrem un cotxe i l’amiga que conduïa va trobar que l’experiència havia estat més planera del que podria semblar. Ningú no agafa velocitats excessives i dins de la seva aparent anarquia tot es va organitzant de forma orgànica, com un triomf de la iniciativa privada sobre el codi de la circulació.

Itàlia passa per ser una de les meques del disseny i del bon gust, encara que l’existència de Donatella Versace, les motxilles Invicta i la figura de museu de cera del seu primer ministre se les haurien de fer mirar. El que sí que és innegable és que els italians són uns “fashion victims” de l’alçada d’un campanar. Mirant els aparadors ens va quedar clar que els colors de la temporada seran el blanc, el negre i el morat. I, si ens quedava algun dubte, només calia observar les voreres de Palerm, on tothom passejava amb el seu uniforme blanc, negre i molt i molt morat.

Edifici històric: a les escales del Teatro Massimo, al final de "The Godfather 3", es carregaven a Sophia Coppola. Per mala actriu.

La catedral de Monreale té un dels interiors més bells que conec. Una joia tant de l’estètica com de la narrativa gràfica. Justifica de sobres tot el viatge. De les seves virtuts de transcendència religiosa no em pronunciaré, que no hi entenc.