L’astronauta en sabatilles

De petit jo no volia ser astronauta; però tinc entès que molts dels meus coetanis sí que sentien una gran admiració pels herois de la carrera espacial (llavors se’n deia així, perquè es tractava realment d’una carrera entre russos i americans). Eren anys en els que els pioners de l’astronàutica gaudien d’enorme popularitat i ocupaven les portades de diaris i revistes: Iuri Gagarin, John Glenn, Valentina Tereshkova, Buzz Aldrin, Neil Armstrong, fins i tot la gossa Laika...

Un cop assolida la lluna, els vols tripulats perderen part de la seva fascinació competitiva; la NASA havia canviat de prioritats i, enlloc de colonitzar el nostre satèl·lit o enviar homes a Mart, es va centrar en el desenvolupament de la seva estació espacial igual com feren els soviètics. El 1994, les dues estacions espacials existents van unir-se i, des de llavors, en el projecte hi intervenen 16 països, ocupats en dur a terme experiments sobre la vida a l’espai.

Actualment, quan les úniques notícies que rebem del cosmos, són les magnífiques fotos que efectuen aparells no tripulats, sospito que pocs nens somien en ser astronautes. Jo almenys no hauria dedicat cap pensament a aquests treballadors de l’espai, si no fos perquè abans d’ahir en Manel Huerga ens convidà a Sitges a l’estrena de la seva darrera pel·lícula, el documental “Son & Moon”. No ha de sorprendre que en Manel, que deu ser una de les persones d’aquest món que més vegades ha vist “2001” de Kubrick, acceptés de bon grat la possibilitat de muntar un film a partir de més de 300 hores de filmacions proporcionades per la NASA. Només li calia trobar un fil conductor que afegís interès a les tasques més aviat rutinàries del dia a dia dels astronautes i la solució arribà quan Michael/Miguel López-Alegría li permeté l’accés a les cintes de les seves converses privades amb la família.

L’elecció d’aquest cosmonauta madrileny, educat a Califòrnia, com a figura central de la pel·lícula és tot un encert. Presenta una atractiva figura, tan carismàtica com cosmopolita, ja que la seva feina es divideix entre Estats Units, Rússia i l’espai exterior, la seva família viu a Ginebra, i se’l veu còmode parlant en castellà, anglès, rus i francès (fins i tot en un tòpic català).

També és una gran idea vertebrar el guió en les seves relacions amb el seu fill Nico de 6 anys. Com eduques un fill quan la teva feina t’obliga a estar molts mesos a l’any a milers de quilòmetres de casa? Per respondre a aquesta pregunta sentirem en off les reflexions que es fa el propi astronauta i que ressonen com una mena de llegat que adreça al seu fill, però també assistirem a les seves videoconferències periòdiques, on mentre cadascú explica a l’altre les incidències quotidianes, es barregen les escenes d’emoció, humor i tendresa. Altres familiars intervenen esporàdicament i quan apareix la parentela espanyola l’escena esdevé d’un surrealisme hilarant.

“Son & moon”, com a bon documental, et posa dins de la pell de persones molt allunyades de la teva experiència quotidiana, et descobreix els curiosos rituals que precedeixen un viatge espacial, et fa reflexionar sobre les possibilitats de viure en un lloc on no hi ha ni dalt ni baix, ni dia ni nit, on tot són parets sense terra ni sostre i on les activitats més vulgars s’han de fer de formes una mica insòlites. I al mateix temps, aquesta rutina enmig de condicions extraordinàries m’ha fet pensar també una mica en la vida dels camioners de llargues distàncies: els ninots de drap, les postals, el crucifix... No m’estranyaria que en algun racó de l’estació espacial hi hagi una plaqueta de “Papa, no corris”.

Prou sabem que les imatges de l’espai tenen un ineludible magnetisme, afegim-hi un muntatge brillant i una competent música de Micka Luna, i amb la història humana que he comentat al seu bell mig, Huerga aconsegueix 90 minuts d’entreteniment, de reflexió i d’emoció. Molt més del que esperava trobar-me quan he entrat al cinema.