Me'n recordo (VII)

Me'n recordo que el primer transplantat de cor es deia Kowalsky.

Vida i destí (etapa 5)

La segona part comença quan la unitat de tancs de Novikov s’atura a Kúibishev. Allí reben ordres de dirigir-se cap al front de Stalingrad. Novikov es retroba amb Zhènia i suposo que fan l’amor, encara que les efusions d’aquests russos són tan estranyes que potser la cosa no passa de beure aigua calenta i menjar un plat de farro. Novikov promet a Zhènia que es casarà amb ella. De retorn a la unitat, el comissari polític Guétmanov expressa les seves reticències sobre els familiars de Zhènia (l’ex marit, Krimov, i el germà confinat a un camp de presoners polítics). El coronel Novikov, que fins el moment s’ha sentit cohibit pel comissari, defensa la seva voluntat de tirar endavant amb la relació. Mentrestant Zhènia, que es debat entre l’èxtasi amorós i la lleialtat pel seu ex marit (de nou la complicada ànima russa) se’n va a passejar per l’estació tot i saber que el comboi del seu estimat ja ha partit. Immensament feliç, torna a casa i es troba una carta que li anuncia la mort del seu nebot Tòlia.

Malgrat la guerra i les desgràcies familiars, Víktor Shtrum elabora una nova teoria que sembla resoldre les contradiccions obtingudes al laboratori. Ambient eufòric, tot l’equip de físics se’n congratula. S’anuncia el proper trasllat del laboratori de nou a Moscou; però sembla que els científics d’origen jueu quedaran enrere. Víktor no s’ho pot creure. Arriben notícies indirectes del seu cunyat Dmitri a través d’un altre presoner polític (un impressor condemnat per errar una lletra del nom de Stalin). Les noves sobre la situació en el gulag no poden ser més esfereïdores. Arriben també els primers indicis del que es coneixerà com Holocaust.

Per donar veu a tots els protagonistes de la guerra, passem a un hospital de campanya alemany en el front de Stalingrad, on un tinent es recupera d’una ferida lleu en el braç, i després a l’estat major, on el general Paulus es disposa a iniciar l’ofensiva final sobre la ciutat assetjada. O no serà encara la definitiva?, comença a témer el militar. Si ja m’admira que Grossman s’hagi atrevit a escriure uns paràgrafs bastant convincents sobre física teòrica, que ara es fiqui en el cap de personatges històrics com Paulus o Schmidt és tan arriscat com versemblant.

Ara ve un capítol dedicat al tinent coronel Darenski, encara a les estepes del Càucas. Molta sorra i una crítica ben corrosiva de la burocràcia estatal.

De nou al camp de presoners alemany. Com que al final de la primera part al Mostovskoi se l’enduia la SS, em pensava que ja no li veuríem més el pèl, però aquí reapareix, després de sobreviure a un atac de cor. Decididament aquests vells bolxevics estan fets d’una altra pasta. Mostovskoi és interrogat per un oficial de la SS o, més ben dit, l’oficial de la SS li engega un inacabable discurs, tot intentant-lo convèncer que el nazisme i el socialisme són pràcticament el mateix.

Sóc a la pàgina 521 i encara no he arribat a l’equador del llibre.

Vita brevis

Foto Swiss Bones
La teva vida en set paraules o menys. Algú més s'anima?

Sis paraules serien exuberància (Jaume Puig)

Exigeixo explicacions! què hi faig jo aquí? (Clídice)

Mirant de saber ser aproximadament feliç (Maria)

Cave canem (Matilde Urbach)

Passejo pel món un temps limitat. Astorada. (Eulàlia Mesalles)

Jo mai no accepto un desafiament. (espai de llibres)

un visto no visto (Matilde Urbach)

Pas a pas però sense presses (Josep)

Res puc dir en sis paraules (leblansky)

Great expectations/Illusions perdues/Love etc. (allau)

Mentre hi sigui, miraré de gaudir-ne. (unquepassava)

Algú té tantes coses per explicar? (Lluís Bosch)

nascut afortunat, visc afortunadament, espero morir feliç (rogerbcn)

Ves a saber què va a ocòrrer (Comtessa d'Angeville)

Qui dia passa, any empeny. (Jordi C.)

Vaig mirar de riure el màxim possible. (Javier Leiva)

Ho faig i punt. (marta)

Quan acabi t'ho diré. (Galderich)

En poques paraules

Prou que ho sabem, el nivell d’atenció que exigeix internet és mínim, o al menys ho és el dels seus usuaris. Des que twitter es va inventar el seu límit màgic de 140 caràcters, escric els meus apunts amb un pèl de recança, tot sabent que el meu excés verbal em farà perdre algun lector. Però jo encara sóc d’aquells passats de moda (sempre millor que un pesat de moda) que opina que els blocs juguen a una categoria diferent a la de FB i twitter. Ni millor, ni pitjor, simplement complim una altra funció. Jo, que sento una comprensible simpatia per l’homenet de Flores, veig els blocs com la baula perduda que enllaça la vella literatura en paper (aviat en e-book) amb el futur de la comunicació escrita i, per molt que em parlin d’allò de la “unitat de pantalla”, m’allargo tot el que convé si el reportatge ho demana.

Però fins i tot els blocs se senten temptats pel virus de la brevetat i no és d’estranyar que hi proliferin haikus i micro-relats, infeccions més o menys benignes per a les quals cadascú es vacunarà segons li convingui.

Per tant no és d’estranyar la iniciativa de la revista SMITH que l’any 2006 va demanar els seus lectors que descriguessin la seva vida en sis paraules. Sembla que la inspiració la trobaren en aquest famosíssim i microscòpic relat de Hemingway: “For sale: baby shoes, never worn.” (En venda: sabates de nadó, per estrenar). Cal dir que la llengua anglesa permet una major concisió que qualsevol llengua llatina i que la proposta dóna molt de joc, el suficient com per publicar amb les respostes un llibre titulat “Not quite what I was planning” (No ben bé el que havia planejat).

Aquí us passo una mostra d’aquestes biografies comprimides:
-Abstrús: "Mushrooms. Clowns. Wands. Five. Wig. Thatched" (Xampinyons. Pallassos. Varetes. Cinc. Perruca. De palla.)
-Lacrimogen: “Cursed by cancer. Blessed by friends” (Maleïda pel càncer. Beneïda pels amics.)
-Inscripció per samarreta de souvenir de Lloret: “No wife. No kids. No problems” (Sense esposa. Sense fills. Sense problemes.)
-Masoquista: “Woman Seeks Men-High Pain Threshold.” (Dona busca homes –alta resistència al dolor).
-El cor de la ciutat: “Girlfriend is pregnant, my husband said.” (La nòvia està prenyada, diu el meu marit.)
-Autoestima zero/ironia mil: “Just in: boyfriend's gay. Merry Christmas.” (Acabo d’arribar: el meu nòvio és gai. Bon Nadal.)
-Resolt: “Wasn't born a redhead; fixed that.” (No vaig néixer pèl-roig, ho he arreglat.)
-Catàstrofe: “Mormon economist marries feminist. Worlds collide.” (Economista mormó casat amb feminista. La guerra dels móns.)
-Inesperat: “Scarred by 9/11; helped by penguins.” (Amb cicatrius de l’11-S; ajudat per pingüins.)

Si algú en té ganes, pot intentar-ho en català, fins i tot emprant set paraules, si se sent limitat per les sis reglamentàries.

Però com que, segons els clàssics, no hi ha res de nou sota el sol, caldrà convenir que els ancestres ens van superar. O és que no es poden llegir com autobiografies en tres paraules les assercions de Descartes, “Cogito, ergo sum”, o la cesària “Veni, vidi, vinci”? Aquests sí que són desafiaments dignes de consideració, sempre que algun amable lector encara escrigui en llatí a la intimitat.

Els meus problemes amb Erato

Un dels trets del meu caràcter que més em dolen és el de ser tan negat per apreciar la poesia. Jo, que llegeixo compulsivament tot text que em cau a les mans, ja sigui la publicitat d’un gimnàs o les instruccions d’un raticida, així que veig un full on les ratlles acaben irregularment abans d’arribar al marge, em tiro enrere instintivament. I no serà perquè no he perdut hores en la meva vida empassant-me novel·les inacabables, de les quals ja sabia, molt abans d’arribar al final, que poc profit en trauria, mentre que, al seu costat, un poema m’exigiria un esforç del tot assumible i una compensació més gran. Però no puc, és més fort que jo.

Prou sé que la poesia és considerada per molts com una de les creacions més elevades de l’esperit humà, i fins i tot jo mateix estaria disposat a subscriure-ho. En alguna rara ocasió un poema ha vingut a trobar-me (mai no he estat jo qui l’ha buscat) i m’ha enlluernat amb una potència desconeguda en cap altre tipus de text. I malgrat tot, en defujo la lectura sistemàticament, potser perquè en ocasions anteriors que ho he intentat amb autors fora de tota sospita m’he sentit perdut i sense criteri, fred davant unes paraules que no em deien res.

Per acabar-ho d’adobar, un poema requereix de ben pocs mots per existir. Passa com amb els micro-relats, tothom es veu amb cor d’escriure’n un i més. Per això la xarxa està gairebé tan infestada de mala poesia com de pornografia (que no deixen de ser dos vessants d’una similar exhibició de vergonyes íntimes), un fet que no afavoreix gens el meu amor pel gènere.

Ara mateix tinc sobre la taula un llibre de Leonard Cohen que em regalà Josep. El llegeixo, per tant, amb agraïment, amb lleialtat, amb afecte; però què n’estic traient? Alguna imatge que se’m fixa per la seva estranyesa i poca cosa més. Em fa la sensació que Leonard podria haver escrit això que escriu com qualsevol altra cosa. “An entire sled-load of Miss Canada losers”, “it was his 87th Cancer”, “Arithmetic, power, cities...” i tots els etcèteres que calguin.

No tinc prou paciència per descobrir el fil que segurament lliga aquests mots que se’m presenten inconnexos. Com passa amb tants plaers que se’ns resisteixen, estic segur que quanta més poesia llegeixi, millor l’apreciaré; però sense cap més estímul que les meves pròpies ganes, sé que tendiré al camí fàcil i continuaré refugiant-me en la vella i coneguda prosa. I jo que m’ho perdré.

Un segle de sons, de sorolls i també de música

El segle comença amb Richard Strauss
Malgrat el conegut aforisme que diu que escriure sobre música és com ballar arquitectura, continuem insistint en vestir amb paraules la més abstracta de les arts. No és un subjecte fàcil que es deixi descriure sense resistència i requereix una escriptura tan potent com subtil per coronar amb èxit l’empresa. El crític nord-americà Alex Ross, firma estelar de “The Newyorker”, indubtablement ho ha aconseguit amb “El ruido eterno (escuchar al siglo XX a través de su música)” que acaba d’arribar a les llibreries de la mà de Seix Barral.

Com explicita el seu subtítol, la intenció de Ross és la de narrar de forma paral·lela la història del segle XX i la de la seva música, molt especialment com la primera ha influït i donat forma a la segona. I quan es parla de música, no es refereix únicament a la música dita seriosa que al llarg del segle passat va foragitar gradualment el públic de les sales de concerts, sinó a tota mena de música, perquè, com li va dir Alban Berg a un reticent i admiratiu George Gershwin, “la música, és la música”. Així, amb esperit ecumènic, ens trobarem com Charlie Parker li dedica un solo a Igor Stravinsky, mentre que aquest (mentre deixa caure el whisky per l’emoció) dóna idees al rocker Bo Diddley, per exemple.

Ross inicia cada capítol amb una escena gairebé cinematogràfica que pretén representar un moment significatiu de la música de la centúria passada. Així identifica el principi del segle XX amb l’estrena de la Salomé de Richard Strauss, on s’hi aplegaren Puccini, el matrimoni Mahler, Arnold Schoenberg i potser un jove Adolf Hitler, presència no del tot documentada, però que hi afegeix el picant irresistible. A partir d’aquesta fantàstica improbabilitat basteix una fascinant estructura on el missatge principal, tal com diu al seu bloc, és que “composers matter”. O sigui que els compositors importen més del que sembla, que són persones immerses de ple al seu temps, víctimes, protagonistes, manipuladors i propulsors, i que la seva obra rarament ha nascut al marge dels esdeveniments.

D’un segle tan ple de peripècies sanguinàries, experiments revolucionaris i totalitarismes diversos se’n poden extreure històries ben suculentes que es llegeixen gairebé com una novel·la (i perdó pel clixé). Ja us vaig parlar fa uns dies dels destins antitètics de Janáček i Sibelius, però igual d’interessants són les vides paral·leles de Schoenberg i Stravinski, l’estrany final del lacònic, abstracte i nazi Anton Webern, els equilibris de l’egoista Richard Strauss a l’Alemanya de Hitler o els del contradictori Shostakovitx a la Rússia de Stalin, o les subvencions de la CIA per promoure els cursos de Darmstadt.

Inevitablement, el llibre perd cohesió quan arriba a la segona meitat del segle, potser perquè els compositors dels que parla encara són massa recents com per saber si entraran o no en el cànon. Això implica una visió menys articulada, molt més de catàleg, accentuada també per aquest corrent de “tot s’hi val” que ha estat tan freqüent a la pràctica artística de les últimes dècades.

Però per molta eloqüència que mostri Alex Ross, escriure sobre música implica en un moment o altre parlar d’escales, d’acords, de notes dominants i de totes aquestes coses que els ignorants musicals trobem tan incomprensibles. Per això s’agraeix que el llibre es complementi amb una web (www.therestisnoise.com) on es poden sentir fragments pertinents de les peces comentades en el text, així com assajos complementaris i alguns documents històrics que mereixen la visita. S’hi afegeix també una discografia i una bibliografia recomanades.

Molta de la música continguda en aquest llibre no és de fàcil digestió i requereix la participació d’un oient actiu i sense prejudicis; i malgrat tot els seus sons els podem trobar a diari, integrats en la nostra quotidianitat: a les bandes sonores de les pel·lícules de terror, als politons del mòbil, a les bases rítmiques del hip-hop, als paisatges sonors d’una cançó de Radiohead o com a decoració d’un anunci de cotxes. Per a mi el llegat més important d’aquest meravellós llibre ha estat el de fer-me renéixer l’interès per un tipus de música que tenia una mica oblidat. O sigui que allò de Messiaen de fa dos dies no serà un brot aïllat. Amenaçats queden.

Acaba amb Gyorgi Ligeti?

*******
Uns comentaris finals sobre la traducció, perquè quan el nom del traductor (Luis Gago) apareix en portada i a més se li permet una extensa nota de declaració d’intencions, el mínim que es pot demanar és que ho faci bé. Per començar, el títol original és “The rest is noise” (la resta és soroll), que a mi m’agrada molt més que “El ruido eterno”. Gago i/o l’editorial opinen que quedava poc eufònic i, amb el vist-i-plau de l’autor, n’han sacrificat les ressonàncies hamletianes. Qüestió de gustos.

Pot ser matèria de discussió que la música incidental que l’alemany Felix Mendelssohn escrigué pel “Somni d’una nit d’estiu” aparegui titulada en anglès. El que no es pot acceptar és que s’infiltri alguna Bavaria on hauria de dir Baviera. Ni que la cançó “A day in the life” de The Beatles es converteixi en “Una canción en la vida”. Ni que la novel·la de Juli Verne, “La volta al món en 80 dies” (consagrada fins i tot per l’amic Cortázar), esdevingui “Alrededor del mundo en 80 días”, en una traducció directa de l’anglès. En obres d’aquesta envergadura, el traductor hauria de tenir coneixements que anessin més enllà de la suficiència lingüística. Encara que Peter Lorre era un actor camaleònic, no es pot afirmar que feia de “nen assassí” a M de Fritz Lang. No era més aviat un assassí de nens? Direu que sóc un perepunyetes, però aquests detalls em fan pensar que potser no em trobo en tan bones mans com indica l’elegant fluïdesa de la traducció.

Noi perd noia. I punt.

La fórmula clàssica de la comèdia romàntica —noi coneix noia, noi perd noia, noi recupera noia— ha demostrat una eficàcia contrastada des dels temps llunyans de Samuel Richardson, i encara ara, amb variacions més epidèrmiques que substancials, sustenta aquest gènere de pel·lícules que els americans anomenen “date films”, o sigui pel·lícules per anar a veure en una cita amorosa. “500 días juntos”, òpera prima de Marc Webb, intenta aportar una mica de frescor a la recepta sense trair l’objectiu primordial d’aquestes pel·lícules que és el de sortir del cinema amb la millor de les disposicions possibles.

Tom Hansen (Joseph Gordon-Levitt) és un arquitecte frustrat que treballa redactant missatges per targetes de felicitació en una companyia tipus Hallmarks. La seva afició a la música indie britànica li ha deixat un gust per les corbates estretes i pels amors una mica turmentats. Un dia arriba a l’oficina una nova secretària, Summer Finn (Zooey Deschanel), i en queda immediatament enamorat. Però Summer, que accepta de bon grat la relació amistosa (amb sexe inclòs), no està per compromisos i, quan se’n cansa, ho deixa correr. La pel·lícula narra doncs els 500 dies que van des de la primera vegada que Tom veu Summer fins el moment que aconsegueix treure-se-la del cap, per tant la traducció “500 días juntos” peca d’inexacta i és molt més adequada l’original “500 days of Summer”.

Com que la pel·lícula va de moderna, aquests dies no s’expliquen en ordre cronològic, i podem passar alegrement del dia 128 al 314, de l’exultació sexual a la depressió profunda i després a les primeres maniobres d’aproximació. Abunden també altres elements distanciadors: un narrador en off, rètols, confessions a la càmera, fragments d’animació... Amanida amb una pila de cançons indie, que va des de The Smiths a madame Sarkozy, passant per Belle & Sebastian, farcida de bones rèpliques, sempre distreta i sorprenent, i amb uns protagonistes ben agradables de contemplar, només li manca una mica més de mala baba per convertir-se en una espècie d’Annie Hall pel segle XXI. Així, tal com ha resultat, és una cinta simpàtica, digne i poc convencional entreteniment, per ser vist preferiblement en parella.

Pintant Messiaen

Com representes visualment la música? Els videoclips en són la resposta? Calia? És lícit preguntar-s’ho.

Sospito que Olivier Messiaen no és un hoste freqüent al repertori dels ipods, i ells que s’ho perden. El Lincoln Center de Nova York ha remodelat recentment la seva sala de música de cambra i, segons el que he llegit, els hi ha quedat molt bé. Per promocionar els seus concerts han enregistrat aquests vídeos. David Shifrin al clarinet, Daniel Hope al violí, Paul Watkins al violoncel i Gilbert Kalish al piano interpreten els dos últims moviments del “Quartet per la fi dels temps”. Música immensa, corprenedora, per descomptat.

S’acompanyen d’una acció pictòrica a càrrec de Zack Smithey. Tot plegat els ha quedat fabulós.

Me'n recordo (VI)

Me’n recordo del meu pare repetint “Tranquilidad viene de tranca”.

Déu i la tetera

Foto Seb Przd

Ja que aquests dies tothom s’ha posat a parlar de déus, d’ateisme i de l’amic Bertrand Russell, em sembla apropiat recordar aquest text seu, que sempre m’ha agradat (l’he traduït amb tota llibertat literària, però espero que amb fidelitat de fons):

Si suggerís que entre la Terra i Mart hi ha una tetera de porcellana que gira al voltant del sol en una òrbita el·líptica, ningú no seria capaç de refutar la meva afirmació, sempre que parés compte en afirmar que la tetera és massa petita perquè els nostres telescopis la detectin. Però, si a continuació, asseverés que, donat que la meva afirmació no pot ser comprovada, és una presumpció intolerable per part de la raó humana posar en dubte la seva existència, caldria considerar que estic dient una parida. Si, tanmateix, l’existència d’aquesta tetera s’afirmés en llibres antics, s’ensenyés com a veritat sagrada cada diumenge, i s’inculqués en la ment dels escolars, qualsevol dubte sobre la seva existència esdevindria un signe d’excentricitat i donaria dret a que el dubitatiu rebés les atencions d’un psiquiatra, en una edat il·luminada, o d’un inquisidor en edats anteriors.

[Amb això dels transbordadors espacials i l’anar i venir d’astronautes, a hores d’ara potser la tetera de Russell ja està fent el seu camí pel Sistema Solar.]

En poques paraules, crec que el que ens vol dir Russell, és que no som els escèptics i els ateus els que hem de demostrar res, perquè no som nosaltres els que postulem artefactes i creences difícils d’empassar. Si els creients volen fer volar coloms, que facin el favor de dir-nos on caguen.

El vestit nou de l’emperadriu

Foto Graham McCarthy

Ningú com Nick Hornby per retratar la permanent immaduresa d’uns mascles que, incapaços d’enfrontar-se al compromís, es refugien en els seus hobbys i les seves dèries en una prolongació d’una infantesa que potser mai no han volgut abandonar. Febre a les grades, sobre l’amor a un equip de futbol (l’Arsenal) o Alta fidelitat, sobre un boig que només viu per la música, són potser els llibres de Hornby que millor reflecteixen aquesta incapacitat per créixer i relacionar-se, aquesta adolescència inacabable, que afecta cada dia més homes.

Juliet, naked, la darrera novel·la de Nick Hornby (de moment no hi ha traducció), sembla una actualització d'Alta fidelitat adaptada als temps d’internet.

Duncan i Annie fa 15 anys que conviuen a un poble somort de la costa anglesa. Duncan és fan de baba d’un obscur rocker americà anomenat Tucker Crowe i Annie més o menys comparteix aquesta fal·lera. De fet, es podria dir que l’admiració per Tucker Crowe és el ciment de la seva relació.

Crowe l’any 1986 s’enamorà d’una dona americana de l’alta societat. D’aquesta tempestuosa relació sorgí “Juliet”, el seu millor àlbum. Durant la gira de presentació del disc, en acabar un concert en un club de Minneapolis, sembla que Crowe va tenir una experiència transcendental als lavabos del club. Des de llavors, va deixar de tocar i desaparegué de l’esfera pública.

Ara, més de 20 anys més tard, es publica “Juliet, naked”, la maqueta despullada del que esdevindria “Juliet”. Aquest fet insignificant, excepte per Duncan i quatre correligionaris mes, tindrà conseqüències inesperades i Annie començarà a plantejar-se si no ha llençat per la borda quinze anys de la seva vida. Tucker Crowe, que ha passat aquests anys emborratxant-se i engendrant fills dels que no se n’ocupa, s’està fent la mateixa pregunta. Amb una mica d’ajuda de l’atzar novel·lesc, aquests dos cors solitaris es trobaran...

Fins a cert punt, Hornby trepitja territori conegut encara que ara, gràcies a internet, ja no cal que els pirats d’un artista es trobin en pubs o al voltant d’una botiga de discos: sempre hi haurà una pàgina web que els aglutini per discutir incansablement sobre significats ocults amagats a la lletra d’una cançó, sobre si va ser millor l’actuació d’octubre del 85 a Toronto o la de tres dies més tard a Buffalo, o sobre un possible albirament de l’artista a un súper de Baltimore o a una benzinera d’Ohio. Hornby satiritza afectuosament aquesta colla d’inadaptats que amb la seva adoració perpètua acaben per no entendre res. També denuncia la capacitat de la xarxa per propagar les mentides agraïdes, encara que darrera de tanta mitificació potser s’amagui una realitat molt més vulgar.

A diferència d’Alta fidelitat, aquí s’aborda també el punt de vista femení amb totes les seves contradiccions i les seves febleses. Ningú no escapa al tendre i eficaç bisturí de Hornby, ningú no en surt indemne, però tothom mereix també un grau de respecte i un moment de dignitat (fins i tot l’obsessiu Duncan). I tot això narrat de forma lleugera, extremadament còmica i perspicaç, on la franca rialla i el pessic d’emoció no queden mai gaire lluny. Hornby, que no deu ser un optimista, no ofereix solucions definitives ni conciliacions catàrtiques (això no és un telefilm de sobretaula), però les seves conclusions diuen molt sobre tots nosaltres i ens deixen contemplant el futur dels seus personatges amb un somriure agredolç.

Si llegiu l’anglès, correu a comprar-la. La resta, mossegueu-vos les ungles d’impaciència fins que arribi la traducció.

Jo de tu ho faria

Això d’avui va de dues recomanacions.

La primera no serà cap novetat pels blocaires sensibles, ja que la Tina Vallès, gràcies a les virtuts literàries dels seus blocs, té els seus esforços publicats en paper a la inquieta editorial labreu. “L’aeroplà del Raval” és el títol del volum que recull algunes de les entrades més reeixides del seu bloc homònim. Però, després de fer aterrar el seu aeroplà, la Tina ha continuat escrivint a “Ganxet sota les pedres”.

Ara la Tina està de part (i de bessonada!) Mentre esperem que torni, feu una ullada al que ens ha deixat escrit, peces com aquest El senyor i la senyora Nohisom em semblen absolutament magistrals en la seva utilització creativa de la vida quotidiana. Persones com la Tina Vallès estan inventant, tranquil·lament i potser sense proposar-s’ho, un nou gènere literari a partir dels blocs. Felicitats doncs, Tina, i que els nens et surtin tan espavilats com la mare!

La segona recomanació és musical i l’he robat del bloGuejat d’en Salvador Macip (ja ho sé, no hauria de llegir-me bloGs amb G majúscula). La cosa va d’en Beck i altres amics seus (el jipiós Devendra Banhart, el productor Nigel Goodrich, l’actor Giovanni Ribisi...) que es troben de tant en tant per fer música sense altra pretensió que la de passar-s’ho bé. En cada sessió agafen com inspiració un àlbum que els hi agradi especialment i fan versions de la majoria de les seves cançons que després pengen a la xarxa. Com indiquen, no pretenen millorar els originals, i aconsellen acudir a les fonts per gaudir de l’experiència definitiva. Tot i això, el resultat és molt agradable i, de moment, la selecció d’àlbums (“Songs of Leonard Cohen” i “The Velvet Underground & Nico”) és tant indiscutible com impecable.

No sé a vosaltres, però a mi que els músics d’ara reconeguin formar part d’una tradició i honorin els seus mestres em reconforta i fins i tot m’emociona una mica.

Musicolatria

Algú pot arribar a pensar que sento debilitat pels artistes desgraciats i res podria estar més lluny de la realitat: per a mi el creador turmentat que produeix amb dolorós restrenyiment, el “beautiful loser” mort a una edat prematura entre la ferralla d’un descapotable o el poeta cloròtic amb un dossier clínic més gruixut que la seva obra completa em produeixen més fred que calor. Per això, si avui parlo de Paddy McAloon, és pels seus mèrits i per raons d’estricta actualitat.

Llegeixo que per alguns McAloon és un cas flagrant d’infravaloració, ja que els seus acèrrims el comparen a llumeneres com Gershwin, Berlin o Porter. No sé si cal exagerar tant, les comparacions potser no són tan odioses, però generen odis igualment.

McAloon fou l’ànima de Prefab Sprout, un grup que a cavall dels 80 i 90 del segle passat oferí alguna de les perles pop més encisadores i sofisticades d’uns anys molt més valuosos del que l’actual crítica revisionista vol admetre. El meu favorit continua essent el seu segon elapé, “Steve McQueen”, encara que els experts situen la seva cúspide a “Jordan: the comeback”.

Després del crucial “Jordan”, que és de 1990, el grup trigà set anys en publicar “Andromeda Heights”. No és un mal disc, però set anys d’espera posen molt altes les expectatives. El 2001 aparegué “The gunman and other stories”, un producte ben estrany que recreava el món del far-west amb lents europees (Sergio Leone inclòs). A aquestes alçades Prefab Sprout s’havia reduït gairebé exclusivament al projecte personal de Paddy. Tot i això és un disc que proporciona més gaudi del que es pot sospitar.

A partir d’aquí les notícies són més aviat tristes. McAloon pateix dos despreniments de retina i comença a perdre l’oïda. Res de pitjor per a un artista que la minva dels sentits. Encara així, publica el 2003 un àlbum estrany, “I trawl the megahertz”, inspirat per les audicions dels programes nocturns de ràdio. No té res a veure amb els seus treballs anteriors, bàsicament instrumental i narratiu, mereix més d’una visita atenta.

El 2007 es publica una edició remasteritzada de l’excel·lent “Steve McQueen” acompanyada d’una reelaboració acústica de l’àlbum. Es tracta d’una petita joia, que sona com un cant de cigne.

I llavors, ara, en aquest 2009 que se’ns acaba, apareix de sobte un disc signat per Prefab Sprout amb el títol “Let’s change the world with music”. D’on ha sortit? Val la pena?

Admiro molt els músics-naturalistes a la recerca del Sant Grial que és la cançó-pop perfecta. Paddy McAloon és d’aquests, i després de l’èxit de “Jordan”, devia de sentir-se tant segur de si mateix, que va gosar desafiar el déu Brian Wilson. Va reunir una col·lecció de cançons exultants entorn del poder gairebé religiós de la música. La casa discogràfica es devia posar les mans al cap, perquè en primera instància, sembla l’obra d’un fanàtic il·luminat. El projecte quedà aparcat i l’evolució del grup tirà per terrenys menys relliscosos.

Gairebé 20 anys més tard, després de passar-li el drap de la pols, surt a la llum la maqueta que Paddy gravà al seu estudi. Que ningú no s’espanti: el seu so, encara que provingui d’artefactes digitals, és gairebé tan brillant com qualsevol disc de la banda i, tot que ens hauria agradat una versió definitiva amb instruments de debò, ens hem de conformar amb el que hi ha.

Els textos, amb declaracions d’amor incondicional a la música (“Let there be music”, “I love music”, “Music is a princess”) poden produir una mica de vergonya aliena:

Des del principi aquest món fou violent
L’home es preguntava “per què?”
Però el cel callava
Déu es va commoure
Va prendre una decisió
Digué “que la música sigui la meva veu!”

Però com estan integrats en unes estupendes cançons que són pura alegria sònica, aviat ho perdones, mentre segueixes el ritme amb el peu.

Vida i destí (etapa 4)

Encara al setge de Stalingrad, un jove soldat de la casa 6/1 és cridat a informar l’Estat Major. El seu nom, Seriozha, és fill de Dimitri, germà de Liudmila i Zhènia. Seriozha rememora els seus companys d’armes, un a un, cadascun d’ells amb el seu nom, origen i peculiaritats. Com espero no haver-me’ls de trobar, els oblido tot seguit.

A la central elèctrica de Stalingrad el seu director resisteix. És vidu de Marússia, germana de Liudmila, morta durant el bombardeig de la ciutat. L’acompanya la seva filla Vera, embarassada del pilot Viktorov, a qui espera secretament. Viktorov ja el coneixem dels capítols dels boscos boreals 200 planes enrere.

Llavors tornem a la llar de Liudmila a Kazan i, com que les últimes transicions han estat breus, començo a fer-me una composició mental d’aquesta extensa família (mentre prego perquè ja no em quedi ningú més per conèixer). Està clar que l’estratègia de Grossman consisteix en escampar els membres del clan per tota la geografia russa per oferir una visió el més panoràmica possible de la guerra. Veurem si després d’aquesta pronunciada corba d’aprenentatge la cosa s’estabilitza.

A l’entorn de Liudmila es respira una atmosfera malaltissa causada per les diverses defuncions patides a la família. Víktor es refugia a les tertúlies a casa d’un col·lega, on es parla de llibertat de premsa i de literatura (Txèkhov, Tolstoi, Dostoievski), sempre amb l’ombra de l’autocensura i la delació planant sobre les converses.

Un passeig per l’estepa calmuca omple unes pàgines de descripcions líriques. Per allí apareix el tinent coronel Darenski, qui sobretot es fixa en les senyores.

I per acabar la primera part de la novel·la, tornem al camp de concentració alemany dels primers capítols. El vell bolxevic Mostovskoi discuteix amb un menxevic poc abans que els SS se l’enduguin cap a un destí incert. Sospito que no tornarem a sentir parlar d’ell.

Sóc a la pàgina 409.

Més motius per visitar Sicília

Jo no pretenia allargar més la història de la nostra escapadeta siciliana, però algun lector encuriosit ha reclamat que n’ampliés la informació. Que quedi clar que no em paga cap organisme turístic local (ni cap organització sota mà, ja m’enteneu), i que només actuo en benefici del públic, que amablement m’acompanya.

Sicília és l’illa més gran del Mediterrani i potser per això en concentra totes les seves essències en grau superlatiu. Ja he parlat de la seva immillorable cuina; de les seves platges o els seus parcs naturals un altre Homer haurà de cantar les seves excel·lències, a mi no m’interessen gaire. A continuació presento alguns motius de pes per visitar l’illa.

1) Temples grecs. Jo no he estat mai a Grècia, però les restes que aquí es poden veure són espectaculars i diuen que millor conservades. Fa quatre dies érem a Segesta, en un entorn de pastors amb flabiol que conviuen amb nimfes desvergonyides, un paisatge idíl·lic i verd, impropi de la tardor que ens visita (haurà plogut molt aquest estiu). Però la vall dels temples d’Agrigento o les columnes marítimes de Selinunte ofereixen marcs incomparables igualment clàssics. I després hi ha el temple incrustat com un Alien a la catedral de Siracusa.

2) “Spectacular theaters”. No, no es tracta de Broadway. Els teatres de l’antigor els col·locaven davant d’un panorama que treia l’alè. El de Taormina, amb el seu escenari ple de columnes, i el fons de l’Etna i el mar Tirrè és insuperable. A Segesta han aconseguit un bon succedani, encara que ningú em convenceria a pujar fins allà dalt de la muntanya per veure la darrera estrena de Calixto Bieito. Si no, a Siracusa tens una versió més popular amb vistes al suburbi.

3) La vida dels rics. A Piazza Armerina, al cor de l’illa, hi ha una casa de camp romana, perfectament conservada, descoberta fa relativament poc. Els seus mosaics, incloses les cèlebres noies en biquini, formen un conjunt espectacularment extens.

4) Mosaics bizantins. Déu és daurat i polimorf i pervers. La catedral de Monreale sobretot, però també la Martorana, la catedral de Cefalù, la capella palatina i les estances de Roger II al palau dels normands.

5) L’urbanisme barroc. Dels terratrèmols del XVII i XVIII sorgiren viles perfectament planificades, com l'admirable Noto. I les dues ciutats potser més belles de Sicília, les dues tancades en la seva pròpia illa, una en terra, Ragusa, l'altra al mar, Siracusa.

6) L'Etna. Que no cada dia pots enfilar-te a un volcà actiu.

La ópera en Sevilla es pura maravilla

No per sabut és menys curiós: Sevilla, apart de tenir “un color especial” i tota la pesca, és la ciutat ideal per ambientar una òpera. Ningú no sap el perquè ni el com, però cinc de les vint òperes més importants de la història de la Humanitat passen allí. És difícil atribuir a la casualitat un fet tan remarcable des del punt de vista estadístic. Aquesta ciutat, sigui per experiència directa o vicària, és capaç d’inspirar a tota mena de creadors amb el seu duende.

Un responsable parcial podria ser el dramaturg Caron de Beaumarchais, un veritable best-seller del segle XVIII, que va escriure un celebrat tríptic d’obres localitzades en gran part a la capital andalusa. La primera peça de la trilogia ja va inspirar “Il Barbiere di Siviglia” de Paisiello, que va gaudir d’un èxit considerable en el seu moment, al menys fins que un jove Rossini va demanar permís al mestre per tornar-la a adaptar. El resultat fou un cim de l’òpera buffa, un monument de vitalitat, de gràcia i de joie de vivre al que és inevitable adherir-se incondicionalment (sense dubte, cal incloure-la al cànon).

La segona part del tríptic, que reprèn els personatges en una amarga maduresa, generà “Le nozze di Figaro” (lletra de Lorenzo Da Ponte, música de Wolfgang Amadeus Mozart). Resulta difícil parlar d’aquesta òpera perfecta, bellíssima, que ens defrauda cada vegada que la veiem escenificada, perquè l’hem idealitzada fins a límits suprahumans. Considerada per molts (m’incloc) com la millor òpera de tots els temps, amb aquesta ja en comptabilitzem dues al Top-20.

La tercera part de la trilogia, La Mère coupable, trasllada els personatges a França. O sigui que, encara que Darius Milhaud i John Corigliano en fessin òperes, no les podem comptar aquí.

Però sense moure’ns de Mozart i Da Ponte ni de Sevilla, hem de parlar del seu “Don Giovanni”, obra magnificent de pinzellades fosques (a mi sempre m’ha deprimit una mica), però que mereix plaça preferent al hit-parade. Aquí és el mite tradicional de Don Juan qui guanya la partida.

Responsabilitzarem Prosper Mérimée d’haver creat “Carmen”, la dona lliure i passional que encén qualsevol fantasia eròtica. Bizet, un gran talent de vida massa breu, ens va cedir una òpera magistral que fa gaudir tota mena de públics immunes a la seva subversió (indiscutible número quatre del cànon).

La darrera (i cinquena) òpera sevillana que considero mereixedora d’un lloc al cim del gènere és la més discutida de totes. Però encara que els especialistes operístics posin pegues a les seves irregularitats estructurals, “Fidelio” de Ludwig van Beethoven és un veritable plaer de cap a fi. Qui serà capaç de negar-li generositat i amor per la humanitat, a més d’una musicalitat sublim?

I no hem acabat, perquè a la divisió preferent encara podem trobar una òpera tan truculenta i sucosa com “La forza del destino” de Verdi.

Exercici: explicar que té d’operístic Sevilla, que no ho tingui Córdoba, Toledo o Igualada, per exemple. (Bé, a Toledo passa “L’heure espagnole” de Ravel i sobre Igualada fins i tot jo em veig capaç d’explicar-ho).

A taula amb Montalbano

Menjar a Sicília és un regal pels sentits. La seva millor cuina és fresca, senzilla i es basa en l’excel·lència de les matèries primeres. El meu millor record gastronòmic de la primera visita fou una pasta a la trapanese, on els espaguetis de rigor estaven acompanyats de tomàquet i alfàbrega crus. Evidentment el plat requereix tomàquets que tinguin veritable gust a tomàquet, una raresa a la majoria dels mercats de l’Europa occidental.

L’albergínia també és un producte que no pot faltar a la taula siciliana, començant per la gloriosament batejada pasta “a la Norma”, en honor del compositor de Catània, Vincenzo Bellini. I en matèria de peixos, tots fresquíssims, sembla que el “pesce spada” n’és el rei; fins al punt que una nit vam anar a sopar, cadascú dels quatre va demanar un plat diferent, i tots acabàrem prenent peix espasa a la planxa.

Potser és en els dolços on brilla més el seu barroquisme, començant per la cèlebre cassata, barreja impossible de pa de pessic, massapà, ricotta, fruits confitats i sucre glacé. Més lleugers son els cannoli, teules en forma de canaló, farcides en el moment de ser servides amb ricotta endolcida. Les fruites de massapà, encara que originalment s’elaboraven per Tots Sants, ara es comercialitzen tot l’any com a souvenirs amb alt poder decoratiu. I em sorprengué descobrir que per Tots Sants també són típics els panellets que, sense haver-los tastats, tenen la mateixa pinta que a ca nostra.

Fa cinc anys, quan visitàrem l’illa per primera vegada, no havíem llegit res d’Andrea Camilleri, i fou aquí on llegírem el nostre primer Montalbano (“El lladre de berenars”, crec). Ara, més vells i també més ben informats, hem tornat amb ganes de tastar alguna de les delícies casolanes que es mencionen a les seves pàgines, els plats que prepara Adelina i que Salvo espera trobar al forn o a la nevera.

Una de les primeres degustacions fou la del formatge caciocavallo, que el comissari pren com a últim recurs, acompanyant-lo amb pa i olives (magnífiques, sucoses i molsudes, les olives de l’illa!) Al restaurant el servien com antipasto, preparat al forn, regat amb oli i herbes aromàtiques.

Una altra presència freqüent a les pàgines de Camilleri és la de la caponata: una samfaina que es menja freda com aperitiu o acompanyament i que conté albergínies, tomàquet, ceba, api, olives negres i tàperes en una salsa agredolça.

No estic segur de la presència literària del “branzino” a la palermitana, un peix finíssim (que l’endemà, amb l’ajuda del diccionari, vam descobrir que era llobarro), arrebossat amb pa ratllat i passat directament per la planxa. El contrast entre la carn blanca i delicada i la textura sorrenca del pa torrat em regalaren una sensació única.

Però l’autèntic “moment” Montalbano el visquérem a un restaurant senzill, polit i de decoració espartana. Al menú, tres o quatre plats de cada categoria, res de gaire sofisticat o inhabitual, cap d’ells més car dels set euros. L’afable propietari ens proposà a més els plats del dia: una pasta al pesto, segons la recepta de la seva senyora, i uns peixos que ens va dir que eren típics de l’illa i que anomenà “triglie”. Aventurer com soc, m’hi vaig apuntar de seguida.

Des de la nostra taula vèiem com preparaven el menjar a la cuina. Calgué esperar una mica, perquè allí feien les coses com Déu mana, i la pasta es bullia al moment. El pesto no és que sigui típic de Sicília, però aquest fou diferent a tot el que havia tastat abans: una crema molt homogènia i aromàtica, com una maionesa verda, deliciosament fresca. Però la millor sorpresa fou descobrir que els “triglie” promesos eren cinc fresquíssims mollets, un dels meus peixos preferits. No sé quant de temps feia que no en menjava, però no crec que a una casa de menjars barats de Barcelona te’ls puguis trobar en el menú. Aquestes coses ara només les menges, si pagues gustos i ganes, en algun restaurant amb pretensions.

Tot plegat, amb vi de la casa inclòs, ens va sortir per menys de 14 euros per cap. Preneu nota, “Trattoria Trapani”, a la plaça de l’estació de Palermo, no us en penedireu.

Quatre coses de Palermo

Hi havíem anat fa cosa de cinc anys, a finals del mes de juliol. Veure la ciutat en plena normalitat tardorenca n’ha completat la imatge: a ser possible, no hauríem de visitar les ciutats durant els mesos d’estiu, quan són tota una anomalia. Per altra banda, poques coses han canviat. Com no retiren les escombraries, ara n’hi havia una mica més i els vells palaus ens han semblat cinc anys més decrèpits. De tant en tant, la sensació d’estar passejant pel vell Xino de la Barcelona preolímpica. Tot plegat ens encanta, però no sé si és molt ètic delectar-se amb tant de tipisme a costa de la vida dels altres.

Encara que és evident que no hi ha diners per satisfer les necessitats més peremptòries, allà també fan volar coloms i es postulen com a candidats per unes futures olimpíades. Al “sindaco” (alcalde) no se li va acudir altra cosa, per augmentar l’autoestima de la població, que declarar Palermo una de les ciutats més “cool” del món. Temps li ha faltat a l’oposició per editar uns cartells on diuen que a l’alcalde li han donat pel “cool”.

Itàlia és aquest país on darrerament agredeixen un gai dia sí, dia també (ahir li va tocar a un mestre de Nàpols, amenaçat per tres skins al metro). A Itàlia, un diari progressista com “La Repubblica” dedica doble pàgina didàctica per ensenyar els seus lectors que és això de l’homofòbia. I tanmateix, no conec poble més petoner que l’italià: contemplar com els “carabinieri” o els oficials de l’exèrcit es saluden amb petons a la galta produeix una impressió molt estranya. Potser és que les societats masclistes i els ghettos gais no són visualment gaire diferents.

El dijous plovia, era lògic anar a aixoplugar-se a un museu. Recordàvem que l’Arqueològic era ben interessant. El vam trobar tancat per reformes. Entràrem a l’església barroca contigua per decidir què fer. El sagristà ens va fer fora, perquè anava a tancar el temple. Ens dirigírem llavors a la Galeria Regional, on hi ha un Antonello de Messina i una dansa de la mort dins d’un edifici d’estil catalano-normand. La galeria també estava tancada per reformes. El petit museu Lampedusa no obria fins les onze. Per sort va parar de ploure i poguérem anar al jardí botànic, un dels més antics del continent, si no hauria començat a pensar en un complot.

Curiós com abreugen els italians, intercalant-hi un punt: “principe” = “p.pe”

D’entrada et fa l’efecte que els sicilians condueixen com bojos sense respectar cap regla. Per creuar un carrer, has de prescindir de semàfors i passos zebra, t’hi has de llençar amb fe cega en la bondat (i la capacitat de reacció) dels desconeguts. Al final t’hi acostumes i ara només em fa por que em rebrotin aquestes estratègies palermitanes quan vagi a creuar la Diagonal.

Un dia llogàrem un cotxe i l’amiga que conduïa va trobar que l’experiència havia estat més planera del que podria semblar. Ningú no agafa velocitats excessives i dins de la seva aparent anarquia tot es va organitzant de forma orgànica, com un triomf de la iniciativa privada sobre el codi de la circulació.

Itàlia passa per ser una de les meques del disseny i del bon gust, encara que l’existència de Donatella Versace, les motxilles Invicta i la figura de museu de cera del seu primer ministre se les haurien de fer mirar. El que sí que és innegable és que els italians són uns “fashion victims” de l’alçada d’un campanar. Mirant els aparadors ens va quedar clar que els colors de la temporada seran el blanc, el negre i el morat. I, si ens quedava algun dubte, només calia observar les voreres de Palerm, on tothom passejava amb el seu uniforme blanc, negre i molt i molt morat.

Edifici històric: a les escales del Teatro Massimo, al final de "The Godfather 3", es carregaven a Sophia Coppola. Per mala actriu.

La catedral de Monreale té un dels interiors més bells que conec. Una joia tant de l’estètica com de la narrativa gràfica. Justifica de sobres tot el viatge. De les seves virtuts de transcendència religiosa no em pronunciaré, que no hi entenc.

Un món de metros: Washington

En funcionament des de 1976

85 estacions

164 quilòmetres de vies

Un disseny potent, m'agrada. Com un pop enfilat a un arbre.

La direcció de les mirades

Juan José Campanella és aquest cineasta argentí, baquetejat en la direcció de telefilms americans com “House” i similars, que de tant en tant fa una pel·lícula que encanta per igual a públic i crítica. Quan aconsegueix mantenir encadenats els seus vicis més argentins (excés de sentimentalisme i loquacitat diarrèica) li poden sortir pel·lícules tan encantadores com “El padre de la novia”. O aquest “El secreto de sus ojos”, veritable èxit al seu país d’origen i fàcilment exportable a ca nostra.

Per treure’m ràpidament el llast negatiu, diré que una major concisió no hauria fet cap mal al resultat final i que algun excés tècnic (com el portentós travelling sobre l’estadi de futbol) potser se’l podria haver guardat per un altre tipus de film. Cal superar també l’escull de la parla local, que és més impenetrable del que ens fa creure la Real Academia.

Apart d’això, la pel·li compta amb tots els elements per fascinar tothom: comença amb el ganxo d’un crim brutal, però aviat s’hi barreja una història d’amor que no gosa dir el seu nom (que són les que més ens agraden). Intervé també l’humor i la inevitable vulgaritat quotidiana. La narració ens porta per camins sempre inesperats i, de sobte, per sorpresa, sorgeixen també les clavegueres més sinistres del peronisme.

Ricardo Darín està tan sòlid i magnètic com de costum. Guillermo Francella, en el seu arquetípic rol d’amic de l’heroi, li roba la funció així que surt en pantalla. Però és Soledad Villamil la que regna amb els seus ulls tan madurs i expressius sobre un film que es basa en quelcom tan cinematogràfic com la mirada.

Rodada amb extrema elegància, amb aquests plans que sempre oculten alguna dada borrosa i alguna revelació esfereïdora, intriga i sorprèn a parts iguals i deixa darrera seu un immillorable regust.

Ja trigava

He esperat un temps prudencial per escriure aquesta entrada, que espero que sigui transcendental i que marqui un abans i un després a la nostra estimada catosfera, i és que no volia escriure-la sense documentar-me abans i poder parlar amb coneixement de causa. La qüestió s’ho mereix, perquè en ella rau el futur de tots nosaltres i el món que deixarem als nostres fills. Em refereixo, esclar, a la vella polèmica sobre si s’ha de dir bloc o blog a la col·lecció de parides que pengem dia sí dia també a la xarxa.

Ara, seriosament (o no), no sóc filòleg, ni lexicògraf (per no ser, no sóc ni “de lletres”) i la meva opinió té tant de valor com el de la meva tia Maria que viu a Les Corts, fet que no impedirà que us la doni, faltaria més!

La veritat, a mi la paraula blog se’m fa una mica estranya. Prové de l’abreviatura de “weblog”, mitjançant una operació d’escurçament que no sé si seria admissible dins de la mecànica natural del català. Algú al·legarà que l'afèresi és el procediment estàndard català per escurçar els noms de persona, però d'aquí a fer el mateix amb els neologismes crec que cal fer un salt molt gran. “Weblog” vol dir literalment “registre de la xarxa” o “registre a la xarxa”. Un “log” és un arxiu seqüencial d’esdeveniments, un diari, una bitàcola, en informàtica una llista de missatges que va donant el sistema. El verb “to log in” significa connectar-se. Però “log” també és una soca d’arbre, fet que potser justificaria la utilització del terme “blog”, atès el que escriuen segons quins autors.

Tampoc sóc partidari d'adoptar anglicismes a la lleugera, una tendència molt comuna en el ram de la tecnologia i els sistemes d'informació, on triomfa l'esnobisme de crear a tort i a dret neologismes innecessaris per simular progressos inexistents.

He buscat les paraules que acaben en “og” al diccionari de l’IEC i fan una mica de basarda: demagog, psicopedagog, sialagog (que estimula la formació de saliva), buldog, colagog (que provoca l’evacuació de la bilis), emmenagog (que provoca o afavoreix l’aparició de la menstruació), galactagog (que afavoreix la secreció de la llet), litagog (que afavoreix l’expulsió de càlculs), mistagog (persona que inicia en els misteris). L’única que m’agrada és “grog” (seré una miquetona borratxo?).

Pel que he dit ja es nota que jo sóc més partidari d’emprar el terme “bloc”. Aquí el termcat, únic organisme lingüístic que s’ha pronunciat, em dóna la raó. Però, si he de dir la veritat, no vaig ser jo qui va optar per aquesta solució, sinó que va ser la paraula la que em vingué a buscar i m’adoptà, i jo em vaig trobar immediatament còmode en la seva companyia (no és un argument acadèmic, però oi que tots estaríem disposats a defensar-lo?). Alguns li retreuen la seva polisèmia, com si no estiguéssim acostumats a navegar amb èxit en casos similars.

De totes maneres, no estic disposat a declarar una guerra civil per aquesta epidèrmica qüestió. Conec blocs que presenten orgullosos una placa on diu “Això és un blog, no un bloc”, com si aquesta presa de partit tingués implicacions ontològiques. No sé ben bé on pretenen militar amb la seva cua de palla, no crec que darrera de tot això s’hi amagui gaire ideologia, només és una mostra més d’allò tan conegut de tants caps tants barrets. Però ja se sap que els catalans som capaços d'iniciar una guerra civil per un pronom feble mal posat. Pel que a mi fa, estic disposat a canviar de bàndol, si algú em convenç amb raons més sòlides que les llegides fins ara. Així de poc fiable sóc jo.

Potser aquesta eterna polèmica s’acabarà el dia que l’Institut d’Estudis Catalans es pronunciï en un sentit o un altre, però m’oloro que aquests venerables erudits van demorant la decisió final per no destapar la capsa dels trons.

(Avui aquest bloc ha fet un anyet i jo, mentrestant, endrapant pasta a la trapanese).

Me'n recordo (V)

Foto Buttersweet

Me’n recordo de la costurera que va clavar-se una agulla i que, després de viatjar-li per les venes, se li clavà al cor i va morir.

Ciència, religió i Rachel

Sento dir sovint que vivim en uns temps en els quals hem substituït la fe religiosa per la fe en la ciència i darrera d’aquesta frase de vegades s’amaga la idea que no hi ha res de nou sota el sol, que l’ésser humà sempre necessita creure cegament en una cosa o altra. Tanmateix, no hi ha res més oposat que ciència i religió, ja que on aquesta ofereix certeses, aquella representa el dubte permanent. Els déus potser són tots intercanviables en la seva infinita irracionalitat, però proporcionen seguretat, sentiment de pertànyer al grup i beneficis més o menys terrenals. De la irracionalitat divina a la brutalitat i el fanatisme hi ha un pas que és fàcil de recórrer. En canvi, qui creu veritablement en la ciència, no arriba mai al final del camí, l’avenç d’avui demà serà corregit o invalidat, però sap que pertany a una il·lustre nissaga dedicada a un llarg viatge cap al coneixement amb l’única companyia de la inseguretat.

Tot això diu més o menys “Ágora”, la darrera pel·lícula d’Alejandro Amenábar, i això ja me la fa simpàtica d’entrada. Per transmetre aquest missatge contrari a qualsevol fanatisme religiós s’ha servit de la figura de la matemàtica alexandrina Hipàtia. Encara que d’aquesta figura històrica se’n sap ben poca cosa i no ha quedat cap testimoni escrit dels seus treballs, el revisionisme feminista fa uns anys que la reivindica com una precursora, i a mi ja m’està bé, que no em fa cap nosa la companyia de més senyores a la història de les matemàtiques.

Però malgrat els meus prejudicis favorables, la pel·lícula no m’ha convençut en la mateixa mesura que les anteriors d’Amenábar. La reconstrucció històrica és certament espaterrant i com a espectacle té una factura excel·lent, encara que de vegades es passa de grandiloqüència i preciosisme: servituds d’una saludable ambició. La pena és que no me l’he creguda.

És possible que jo tingui algun problema amb el gènere històric. Per molt bé que ho faci Rachel Weisz –que és una bona actriu i que, a més, enamora–, jo no hi sé veure en cap moment un ésser humà anomenat Hipàtia. Igual em passa amb l’excel·lent Michel Lonsdale, que li fa de pare. La resta de protagonistes no tenen el carisma dels dos anteriors; però no crec que, ni això, ni la fidelitat a la veritat històrica siguin el motiu de la meva freda resposta.

“Ágora” és una pel·lícula de tesi (no, no estic fent cap joc de paraules) i, per tant, des del principi saps com es mouran les peces sobre el tauler. Les diferents faccions sovint es representen com tribus de formigues enfrontades, la cinematografia afavoreix la visió distant: l’univers no entén de raons. Per molt d’acord que estigui amb les seves intencions, no m’agrada que tot es presenti de forma tan mecanicista, sense deixar espai a l’individu.

Per deformació professional només hi he sabut trobar una mica d’emoció ens els esforços de la verge i màrtir per descobrir la veritable trajectòria dels planetes. I jo, durant tota la pel·lícula xiuxiuejant-li: l’el·lipse, nena, l’el·lipse!

Casta diva, però no tant.

Foto Antoni Bofill

A finals del segle XVIII, el compositor Vicent Martín i Soler era un veritable “crack” a Viena, molt més ben considerat que els seus contemporanis Salieri i Mozart. Avui dia és recordat sobretot perquè Mozart cita explícitament la música del valencià a l’escena del sopar sinistre en el segon acte del seu immortal “Don Giovanni”. Per tant no sembla mala idea revisitar l’obra d’aquest compositor “nostre” per inaugurar la temporada operística del Liceu. Si no ho fem els de casa, qui ho farà?

“L’arbore di Diana”, l’òpera en qüestió, és un clar producte de temps llunyans on les preferències eren unes altres. Malgrat el llibret del gran Lorenzo Da Ponte, aquesta història en la qual la virginal deessa Diana sucumbeix als embats d’Amor és d’una gràcia molt relativa, d’una banalitat i d’una descurança estructural només acceptable per a públics desatents.

En realitat, l’espectacle que ofereix el Liceu per obrir la temporada es pot considerar gairebé excel·lent; poques vegades he trobat un conjunt amb menys motiu per la crítica. La posta en escena, un dels cavalls de batalla més polèmics del Gran Teatre recent, és eficaç i entretinguda. Donat que l’argument va de deesses, nimfes i pastors, a ningú l’incomoda que l’acció tingui lloc a l’interior d’un microones (o era una concessionària de cotxes?), que tot adquireixi un to pop, amb mòduls que entren i surten i recreacions videogràfiques a dojo. En algun lloc he llegit que s’han inspirat en el món del manga, però jo l’única referència que hi he sabut trobar és un aire Grace Jones en les nimfes que acompanyen Diana.

Laura Aikin està molt bé en el seu paper de deessa titular. La seva ària del primer acte ha estat molt aplaudida amb raó (si faig cas a les cròniques, ha crescut des del dia de l’estrena). És curiós, però en general (cosa que no sol passar) he trobat tot l’elenc força sexy, amb menció especial a Marco Vinco, que actua millor que canta (i això que ja ho fa bé) i que m’agradaria molt trobar-me’l a un carreró fosc. La curiositat de la nit ha estat Michael Maniaci, fent el paper d’Amor. Maniaci és un sopranista, o sigui un mascle amb tessitura de soprano. En el seu cas, no produeix la seva veu a través del falset, ja que la seva larinx mai no es va desenvolupar correctament. Això li permet una inquietant facilitat que encara tenyeix les seves notes d’un timbre particular, no sempre fàcil d’acceptar.

Si tot ha estat tan bé, què falla? Potser que als meus contemporanis no els importi el més mínim la sortida de l’armari de la deessa Diana, que tot sigui tan agradable i tan simple, ximple i mancat de geni.

Decididament aquells vienesos del XVIII tenien moltes hores a perdre.

Beauty & the blog

Allau, després d'una mala nit.

L’altre dia em va fer molta gràcia la reacció de glamboy69 a la meva confessió que ja passo dels 50: “Sempre que em faig una idea mental d’un blocaire, no té res a veure amb la realitat!”

Bé, en el meu cas, no es pot parlar realment de confessió, ja que mai no m’he amagat i qui consulti el meu perfil veurà que sóc un home de 53 anys ubicat a Barcelona. Però en la seva observació hi vaig reconèixer molta veritat.

En aquest món de la xarxa, on darrera una aparent franquesa, es produeixen moltes ocultacions, és lògic que deixem lliure la nostra imaginació, molt sovint en forma de prejudicis. De vegades la foto de l’avatar, si correspon a un ésser humà no especialment famós, pot fer-nos pensar que es tracta efectivament del retrat del nostre interlocutor, tot i que sabem que no ha de ser necessàriament així. Amb el nick escollit, passa el mateix; d’entrada (i perdona, col·lega, per fer-te servir d’exemple) ningú no pensarà que darrera de la màscara “glamboy69” s’amagui una plàcida àvia de 69 anys. Però podria ser perfectament possible!

A falta de referències de cap mena, jo tendiré a pensar que darrera d'una identitat desconeguda s’hi amaga:
- Un home (per allò que els homes s’entretenen més amb les noves tecnologies que les dones).
- De raça blanca (pura estadística dins del món catalanoparlant).
- De cabell morè i ulls foscos (mateixa raó que l’anterior).
- Heterosexual (també per estadística, en aquest cas universal).
- Més aviat jove, posem sota els 40 (el jovent està més versat en aquestes coses 2.0).
- Sobre les qüestions religioses o polítiques no gosaria posar la mà al foc, perquè es un terreny relliscós on les estadístiques solen equivocar-se sorollosament (de religió, posem que més aviat descregudets).

I això que em consta que la majoria dels meus lectors s’escapen per un punt o l’altre d’aquest perfil convencional. I si algú se sent retratat pel meu cànon de prejudicis, que no es preocupi, que ja li trobaré algun tret inesperat que el redimirà de la massa.

Però més enllà d’aquestes dades que tenen molt a veure amb l’antropologia (o la sociologia, ara no ho sé), és més curiosa la propensió que tinc a idealitzar els meus interlocutors, convertint-los en veritables “top models”, si s’expressen amb una mínima correcció i trellat. En les poques ocasions en les quals he tingut oportunitat de conèixer el seu veritable aspecte físic, he sofert una petita desil·lusió. No, no estic dient que siguin Quasimodos camuflats darrera d’un teclat, simplement que tenen una pinta molt més quotidiana, més de passatgers d’autobús (i no d’Infinitis del PP), tan adorable com la meva, si s’hi aplica la mirada correcta.

Si en glam es posa a pensar les raons que el conduïren a una deducció errònia, és possible que es descobreixi algun prejudici que ni sabia que tenia. I, com que no vull personalitzar, apliquem-nos aquest mateix exercici tota la resta per veure de quina matèria fosca estem fets.

[No sabeu com lamento dir-vos que el de la foto no sóc jo. És l’escriptor Michael Chabon a l’època en que li proposaren fer de model de Gap.

Els pocs propers dies serem fora, però els allaus continuaran caient muntanya avall, i no tots seran mapes de metro, us ho asseguro. Molta atenció al del dia 14 d’octubre, que marcarà un abans i un després a la catosfera.]

L’astronauta en sabatilles

De petit jo no volia ser astronauta; però tinc entès que molts dels meus coetanis sí que sentien una gran admiració pels herois de la carrera espacial (llavors se’n deia així, perquè es tractava realment d’una carrera entre russos i americans). Eren anys en els que els pioners de l’astronàutica gaudien d’enorme popularitat i ocupaven les portades de diaris i revistes: Iuri Gagarin, John Glenn, Valentina Tereshkova, Buzz Aldrin, Neil Armstrong, fins i tot la gossa Laika...

Un cop assolida la lluna, els vols tripulats perderen part de la seva fascinació competitiva; la NASA havia canviat de prioritats i, enlloc de colonitzar el nostre satèl·lit o enviar homes a Mart, es va centrar en el desenvolupament de la seva estació espacial igual com feren els soviètics. El 1994, les dues estacions espacials existents van unir-se i, des de llavors, en el projecte hi intervenen 16 països, ocupats en dur a terme experiments sobre la vida a l’espai.

Actualment, quan les úniques notícies que rebem del cosmos, són les magnífiques fotos que efectuen aparells no tripulats, sospito que pocs nens somien en ser astronautes. Jo almenys no hauria dedicat cap pensament a aquests treballadors de l’espai, si no fos perquè abans d’ahir en Manel Huerga ens convidà a Sitges a l’estrena de la seva darrera pel·lícula, el documental “Son & Moon”. No ha de sorprendre que en Manel, que deu ser una de les persones d’aquest món que més vegades ha vist “2001” de Kubrick, acceptés de bon grat la possibilitat de muntar un film a partir de més de 300 hores de filmacions proporcionades per la NASA. Només li calia trobar un fil conductor que afegís interès a les tasques més aviat rutinàries del dia a dia dels astronautes i la solució arribà quan Michael/Miguel López-Alegría li permeté l’accés a les cintes de les seves converses privades amb la família.

L’elecció d’aquest cosmonauta madrileny, educat a Califòrnia, com a figura central de la pel·lícula és tot un encert. Presenta una atractiva figura, tan carismàtica com cosmopolita, ja que la seva feina es divideix entre Estats Units, Rússia i l’espai exterior, la seva família viu a Ginebra, i se’l veu còmode parlant en castellà, anglès, rus i francès (fins i tot en un tòpic català).

També és una gran idea vertebrar el guió en les seves relacions amb el seu fill Nico de 6 anys. Com eduques un fill quan la teva feina t’obliga a estar molts mesos a l’any a milers de quilòmetres de casa? Per respondre a aquesta pregunta sentirem en off les reflexions que es fa el propi astronauta i que ressonen com una mena de llegat que adreça al seu fill, però també assistirem a les seves videoconferències periòdiques, on mentre cadascú explica a l’altre les incidències quotidianes, es barregen les escenes d’emoció, humor i tendresa. Altres familiars intervenen esporàdicament i quan apareix la parentela espanyola l’escena esdevé d’un surrealisme hilarant.

“Son & moon”, com a bon documental, et posa dins de la pell de persones molt allunyades de la teva experiència quotidiana, et descobreix els curiosos rituals que precedeixen un viatge espacial, et fa reflexionar sobre les possibilitats de viure en un lloc on no hi ha ni dalt ni baix, ni dia ni nit, on tot són parets sense terra ni sostre i on les activitats més vulgars s’han de fer de formes una mica insòlites. I al mateix temps, aquesta rutina enmig de condicions extraordinàries m’ha fet pensar també una mica en la vida dels camioners de llargues distàncies: els ninots de drap, les postals, el crucifix... No m’estranyaria que en algun racó de l’estació espacial hi hagi una plaqueta de “Papa, no corris”.

Prou sabem que les imatges de l’espai tenen un ineludible magnetisme, afegim-hi un muntatge brillant i una competent música de Micka Luna, i amb la història humana que he comentat al seu bell mig, Huerga aconsegueix 90 minuts d’entreteniment, de reflexió i d’emoció. Molt més del que esperava trobar-me quan he entrat al cinema.

Qui té por del bloc ferotge?

Una amiga em comentava que la seva amiga X, que treballa a una de les agències literàries més importants del món, deia fàstics sobre els blocaires i ens tractava d’incompetents i irresponsables, perquè gosem xerrar de qualsevol cosa sense estar-ne qualificats. Suposo que les invectives d’aquesta senyora X es referirien en especial als blocs que toquen assumptes propers als seus interessos laborals, ja que no crec que l’existència de blocs sobre el futbol o el món casteller la incomodin en absolut. Encara així, aquesta generalització, que revela segurament un desconeixement profund del fenomen blocaire i un bàsic menyspreu per la llibertat d’expressió, no mereixeria potser ni un comentari, si no fos per un símptoma que he detectat recentment en els blocs que visito.

He observat diverses vegades una reticència a emetre judicis de valor sobre les obres de creació dels altres, tant si era per parlar-ne bé com malament. De vegades es fa des de la postura de la humilitat, del jo no sóc qui o d’un mal entès sentit de respecte per l’autor. D’altres perquè per parlar malament d’una obra, millor no dir-ne res, especialment si es tracta d’un autor d’aquí, com si amb això li estiguem fent un favor a la cultura catalana.

Sabem que hi ha blocs de tota mena, alguns d’excel·lents, d’altres que ho són menys, i cadascú pot llegir-los lliurement segons el seu propi criteri: aquesta és una de les gràcies de la xarxa, que pots expressar la teva opinió públicament sense necessitat de mostrar cap credencial. Les credencials, en tot cas, te les guanyes dia a dia amb tot el que vas publicant, bastint lentament una imatge cada vegada més completa de tu mateix. Amb el temps tothom va sabent quin peu calcem i quin valor podem donar a les opinions i crítiques que llegim. El que importa és que hi siguin, que intercanviem idees lliurement i que ens portem la contrària, si cal. Tot enriqueix.

Una vegada vaig deixar un comentari en un bloc i la propietària em respongué “Això només és la teva opinió”. Apart que com a missatge de benvinguda era decididament hostil, el que em deia era una obvietat: i és clar que era la meva opinió! i per això l’escrivia i la signava. Mullem-nos una mica, diguem el que pensem, si és possible d’una forma raonada, que comptem amb una plataforma que ens permet la diversitat d’expressió. Això és especialment important ara més que mai.

No tinc res en contra dels crítics professionals i llegeixo sovint el que tenen a dir sobre les obres que em poden interessar; però, serà cosa de la crisi, cada cop els mitjans de comunicació amaguen menys els seus interessos econòmics i tendeixen més a la promoció que a la crítica. Conec més d’un cas d’algun escriptor que no es volia mossegar la llengua i que ha acabat saltant de la plantilla del diari per no fer la pilota a les “majors” americanes o a l’editorial lligada a l’empresa.

Suposo que aquest deu ser el motiu pel qual no li agradem a la senyora X: ni ens pot convidar a còctels, ni ens pot subornar de maneres subtils, ni ens pot controlar de cap manera. Ens escapem de les seves mans mediàtiques i fins i tot som capaços de carregar-nos l’obra d’un dels “seus” autors. On s’és vist?