dijous, 7 d’agost de 2014

Corcó a Cork (2)


Cork, segona ciutat de la república irlandesa, amb els seus gairebé cent-vint mil habitants i els seus quinze segles d’història, promet molt més del que ofereix. O dit de forma més directa, és una absoluta decepció. No sé com s’ho han fet per esborrar la majoria de petjades del passat —diu que la Guerra de la Independència fou especialment cruel amb el seu centre urbà—; però la veritat és que costa trobar edificacions mitjanament distingides. Ni tan sols el fet que el riu Lee hi passi pel mig contribueix substancialment a la seva fotogènia; i això que una ciutat amb riu ho sol tenir tot mig guanyat.

La seva millor panoràmica, el que podríem dir la seva postal oficial, és la vista que encapçala l’apunt, on l’enormitat de la catedral de Saint Finbarre sembla més digerible en la llunyania amb el pintoresquisme del pont i el canal en primer pla. Encara que d’orígens molt antics, l’actual edifici de la catedral data de finals del segle XIX, construït en estil medieval francès per William Burges. No és una arquitectura especialment agraïda, ja que presenta tots els símptomes d’un “remake” innecessari. És, això sí, tremendament voluminosa, certament el temple més important de la ciutat, encara que depengui de la protestant Church of Ireland.


Sí, aquest és un fenomen que es repeteix a tot el país, el qual malgrat ser majoritàriament catòlic, té moltes de les seves esglésies més antigues i imponents dedicades al culte protestant. Són les servituds d’haver sigut durant segles una nació ocupada per forces poc amigues del credo de Roma. En el cas de Cork la catedral catòlica és una mica anterior a Saint Finbarre, però molt més petita i vulgar; situada, a més, al final d’un carrer costerut.


Un dels atractius turístics locals és l’anomenat English Market, un mercat victorià cobert, molt endreçat i polit amb poc més d’una dotzena de parades (molt apetitoses les dedicades al “corned beef”, salsitxes i botifarrons, formatges artesans i pans diversos). És bonic sí, però sembla una mica de fireta al costat de qualsevol mercat de casa nostra.


I després, i no és broma, hi ha el Museu de la Mantega, que no ens vam atrevir a visitar malgrat el seu probable interès. Resulta que Cork va ser durant dècades la capital mundial de la mantega (més o menys com Reus de l’avellana) i el museu està instal·lat a l’edifici del que fou el Butter Stock Exchange a l’elevat barri de Shandon. Si us hi fixeu, un cap de vaca presideix el portal.

Demà continuaré repassant coses curioses o poc interessants de Cork.

2 comentaris:

  1. Poca broma amb la mantega! La política comunitària de fabricació i venda d'aquest producte el dicta Irlanda. En deuen estar ben orgullosos. El món és estrany.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em pensava que el seu lideratge sobre la mantega havia passat a la història. No som res.

      Elimina