Port Desgraciat

Saint Colman

Tot seguint el riu Lee des de Cork aviat s’arriba a Cobh, port natural de la ciutat. La vila, d’uns deu mil habitants, sembla no haver canviat durant els últims cent anys i al seu encant caduc de lloc d’estiueig només li caldria una mica de platja i uns cels més alegres. Domina el conjunt la catedral catòlica de Sant Colman, un descomunal embalum neogòtic dissenyat per a una població decididament més gran que aquesta.

De totes maneres la raó de ser de Cobh és el seu port, ho ha sigut en èpoques passades, i encara ho és avui dia com a únic lloc de la costa irlandesa on poden amarrar els grans creuers (el passatges dels quals desembarca aquí, però escapa aviat cap a altres destins). Com a última parada abans d’emprendre les grans travessies transatlàntiques, el lloc està amarat d’històries tristes quan no tràgiques. Aquest fou l’últim contacte amb el continent europeu de molts reus destinats a la gran colònia penitenciària que fou Austràlia.

També partiren d’aquí milers d’emigrants decidits a fer les “amèriques”, molt especialment en el període conegut com la Gran Fam Irlandesa (1845-1851), quan l’escassetat de patates deguda tant a un fong parasitari com a una inepta planificació governamental causà un milió de morts i dos milions de desplaçaments. L’emigració als Estats Units en molt insalubres condicions convertia l’aventura en una aposta a vida o mort, no endebades els vaixells que transportaven aquests emigrants havien sigut batejats com “coffin-ships” (vaixells-taüt). Tanmateix els que arribaren amb vida al nou continent hi plantaren serioses arrels irlandeses, molt visibles per exemple a la ciutat de Boston, a la nissaga dels Kennedy o al llinatge més multicolor de Barack Obama.

L'encant indefinible de moltes cases iguals

De Cobh també va sortir una mica més tard Annie Moore i els seus dos germanets. L’únic interès que té la figura de la noia és que va inaugurar l’u de gener de 1892 el nou centre d’immigració d’Ellis Island a Nova York. Una estàtua kitsch ho commemora des d’aquesta riba.

Però, si fins aquest punt tot això no era gaire divertit, les veritables desgràcies comencen ara. Per exemple un 11 d’abril de 1912 quan un transatlàntic de nom Titanic s’acomiadava d’Europa durant el seu viatge inaugural (i únic). Al poble hi ha un petit museu (sospito que bastant carronyaire) entorn del Titanic. Llegeixo que el museu “bo”, “The Titanic Experience”, el trobareu a Belfast, seu de les drassanes on van construir l’animalada de vaixell.

Tres anys més tard, ja començada la Primera Guerra Mundial, el transatlàntic de passatgers Lusitania va ser enfonsat, camí de Liverpool, per un submarí alemany prop de Kinsale (veure apunt futur). Moriren 1.198 passatgers, mentre que 700 foren rescatats. Tant els supervivents com els difunts foren transportats a Cobh. Més d’un centenar dels cadàvers estan enterrats al cementiri local. Al poble hi ha monuments en record de les víctimes del Titanic i del Lusitania. També hi ha un parc dedicat al President Kennedy. Una japonesa em pregunta si en algun punt de la costa es pot gaudir d’un tros de platja. Cobh és una alegria.

Monument a les víctimes del Lusitania amb adolescents consumistes en segon pla.