dimecres, 27 d’agost de 2014

Tal com van ser

Tradicionalment s’ha acusat les lletres hispanes de la seva poca tirada al gènere memorialístic, la biografia o el dietari; almenys, en comparació amb el món literari britànic, tan ancestralment dedicat a la introspecció com al safareig prestigiós. Darrerament això ha canviat a casa nostra, segurament perquè s’ha posat de moda la indiscreta “literatura del jo”, o directament perquè impera l’egocentrisme sense fronteres, on només l’autoretrat (amb smartphone o amb sense) és l’expressió més acurada del moment present. En tot cas “El invitado amargo” (Anagrama, 2014) suposa una anomalia en forma de llibre que em costaria de classificar. Aquesta memòria comuna l’escriuen mà a mà Vicente Molina Foix i Luis Cremades.

Tant el novel·lista i crític Molina Foix com el poeta Cremades són alacantins, però una quinzena d’anys d’edat els separa. Es conegueren al Madrid de la “movida” a principis dels 80 i mantingueren una relació que es va prolongar durant gairebé dos anys. El llibre rememora aquest afer i el seu entorn més de trenta anys després a través de capítols d’autoria sovint alternada. Algunes cartes intercanviades a l’època afegeixen un punt de valor documental al conjunt.

Si, per una banda s’agraeix la franquesa d’explicar detalls de la “petita història” que sovint ens havien estat escamotejats a la literatura de la memòria, per l’altra fa l’efecte que l’experiència ha sigut magnificada pel telescopi del record. El títol “El invitado amargo”, referència shakespeariana a la gelosia, no és representatiu d’una narració on aquest sentiment no té un paper preponderant. De fet, malgrat la pretensió de Molina Foix de presentar la seva aventura amb Cremades com un fet transcendental de la seva vida, l’eco del qual encara és present a l’actualitat, la descripció que en fa aquest parell no reflecteix cap gran passió. És més aviat una trobada, com n’hi ha tantes, entre un intel·lectual madur amb dèries de Pigmalió i un jovenet ambiciós, enllaminit per les possibilitats del sexe i amb voluntat de no deixar-ne passar una. Un aparellament d’aquest tipus havia de ser necessàriament efímer i de petja superficial, la resta són ganes de posar-hi literatura, com testimonien les retòriques cartes creuades que s’adjunten.

Dels dos autors, Cremades, que és el que té menys experiència escrivint prosa, sembla el més sincer i interessant, mentre que Molina Foix juga amb cartes de gat vell i un pèl trampós. El llibre es complementa amb una pila d’informació no directament relacionada amb l'idil·li Cremades/Molina Foix, però que documenta morboses intimitats d’altres personatges ben coneguts. Encara que no vinguin molt a tomb, sempre fa gràcia assabentar-se dels esplendors i misèries sexuals de gent que es diu Juan Benet, Emma Cohen, Francisco Umbral, Luis Antonio de Villena, Fernando Savater o Javier Marías.

Una resta de pudorós neguit et fa preguntar si realment calia escriure aquest tros de memòria ornamentada que és “El invitado amargo”. Prop ja de la conclusió, s’albira una mena de justificació del text, quan es revela que Luis Cremades, molt cruelment afectat pel virus del VIH, feia més d’una dècada que ja no escrivia. La invitació a compartir aquesta partida de ping-pong, de respostes alternatives i contradictòries, pot haver-li servit d’eficaç teràpia per retornar al món de l’escriptura. No estic tan segur de la bondat d’haver-la fet pública.

4 comentaris:

  1. Una ovela epistolar que em va entusiasmar Per molt que Molina Foix no estigui boig d'amor pel jove Luis Cremades, és el seu "boy" i quan l'enganya . - Com un jove poeta pot enganyar a Molina Foix que el supera en edat i saviesa? - Aquí apareix "El invitado amargo" que fins i tot fa acte de presència quan ja no estimem.
    Pel que fa a la lectura ambdós estils em varen interessar molt. Molina Foix molt des de la seva càtedra i Cremades des de la seva crossa.
    Salut, Allau!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja ho veus, em va interessar molt més "El abrecartas" que també era molt epistolar.

      Elimina
  2. A mi també em va agradar molt "El abrecartas" però, insisteixo, aquest és un llibre valent, interessant i molt elegantment escrit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dec ser massa púdic, cosa que tampoc m'estranyaria.

      Elimina