dimecres, 13 d’agost de 2014

Recordeu-me que l’odii

És una veritat universalment acceptada que tota persona que gaudeixi d’una envejable carrera pública en qualsevol àmbit que tingui poc a veure amb la literatura, necessitarà en algun moment de la seva vida escriure una novel·la per sentir-se totalment realitzat. Els exemples de polítics, cantants, locutors o proxenetes esdevinguts novel·listes ocasionals són tan incomptables com malauradament impossibles d’oblidar, però ara em centraré en el cas del cineasta Álex de la Iglesia —qui, quan es dedica al cinema, em sol interessar i fins i tot entusiasmar—, el qual després de la sàtira “Payasos en la lavadora” (2009), reincideix amb “Recuérdame que te odie” (Planeta, 2014) [I que ningú em pregunti perquè perdo el temps amb aquestes lectures condemnades de bon antuvi; doneu-li la culpa a la irresistible temptació d’un llibre a l’abast de la mà i bones dosis de sadisme descontrolat].

El narrador és un tal Rubén Ondarra, editor de còmics a la recerca del dibuixant uruguaià Bruno Kosowski, el qual ha desaparegut del mapa després d’haver rebut una bestreta per un treball encara per lliurar. Bé, aquesta és l’excusa lleugerament misteriosa de la novel·la, que pretén ser també còmica, grotesca i trepidant, tot seguint l’estela marcada per Vonnegut, Kennedy O’Toole, Tom Sharpe i altres gegants humorístics dels setanta i vuitanta. En realitat l’argument s’improvisa sobre la marxa, cada fragment successiu sembla fruit d’una sessió única davant de l’ordinador (un cop les nenes han anat al llit) sense relació amb el que el precedeix i el que el segueix. El desenllaç és pur WTF (i no aguanta dues pensades).

Les poc més de dues centes pàgines del llibre s’han inflat amb incidents dilatoris i argumentalment estúpids. Per exemple, quan Rubén entra a l’apartament a les fosques de Bruno, no tan sols s’adona del terra inundat, sinó que el repassa a quatre grapes, en una mena de comunió amb Lovecraft que no ve gaire a tomb però que dura moltes pàgines. Un capítol més tard se li acut recuperar la verticalitat i prémer l’interruptor de la llum. Així de malament funcionen els cervells que han creat “Recuérdame que te odie”.

Com que, a més, Álex de la Iglesia és llicenciat en filosofia per la Universidad de Deusto, es pot permetre ser pedant sense que sigui justificable la seva lapidació. Així, mentre que el Rubén narrador encara s’arrossega per un passadís fosc madrileny, ple de caos fluid, podreu llegir pel mateix preu sobre el mecanisme que impedeix que les rentadores d’extracció horitzontal deixin escapar el seu contingut líquid. També obtindreu com a “bonus” una catàleg de joies del còmic universal. I cites d’Erwin Panofsky i Ramón y Cajal.

“A mi derecha, bilis de pasillo, repletas de tebeos. Un par de recopilaciones de Krigstein sobre una estantería. Ditko. El póster colosal de Frankenstein de Jack Davies, a tamaño natural…”

Com a premi pòstum del rasca-rasca, tot l’invent literari es basa en el “Melencolia” d’Albert Durer, fill insigne de Nuremberg. Miguel Brieva l’ha recreat des del seu Madrid d’adopció (a dalt).


8 comentaris:

  1. És ben curiosa aquesta necessitat de les persones públiques d'escriure la seva novel·la, a més a més ja tenen la promoció més o menys assegurada. I diria que el tema ha anat a més.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I les editorials no sembla que imposin cap control de qualitat. Es diria que són llibres que no estan fets per ser llegits.

      Elimina
  2. T'has de controlar, Allau! Que un llibre sigui a l'abast no vol dir que s'hagi de llegir. Ni tan sols vol dir que sigui un llibre!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja ho sé, Enric, és un vici. Hauré d'inscriure'm a Lectors Anònims.

      Elimina
  3. mandra, quanta mandra! És que fa calor :P

    ResponElimina
    Respostes
    1. De calor no en fa tanta, però de mandra, tota i més.

      Elimina
  4. Respostes
    1. Per això ho faig, per ser estimat ;)

      Elimina