dimarts, 26 d’agost de 2014

Mans lliures

Fins al moment, el més distingit en la carrera de Steven Knight havien sigut els guions de “Negocis ocults” de Stephen Frears (amb Audrey Tatou i Sergi López) i “Promeses de l’est” de David Cronenberg. Ara, si cal atendre a les opinions majoritàries, hi pot afegir el film “Locke”, que va escriure i dirigir l’any passat amb la inestimable col·laboració de Tom Hardy.

Ivan Locke (Hardy) és un capatàs de la construcció a Birmingham que un vespre, en sortir del treball, enlloc de dirigir-se a casa on l’esperen per veure el partit la seva dona i els seus fills, pren la direcció oposada amb unes intencions que s’aniran descobrint de mica en mica, però que tindran importants conseqüències tant en la seva vida familiar com en la seva vida laboral. El detall que diferencia “Locke” d’altres drames de similar calibre és que té lloc exclusivament dins del BMW del protagonista on, durant el seu viatge a Londres, va parlant amb diferents personatges del seu entorn familiar i laboral a través del telèfon mòbil.

L’autoimposada unitat d’espai i la presència en pantalla d’un sol personatge, obliga Knight a recórrer a tota mena d’estratagemes. Visualment canvia contínuament el punt de vista i retrata el conductor per davant i pel darrera, lateralment, en escorç, a través del parabrises o reflectit al retrovisor, sempre amb un rerefons de fars desenfocats tan atmosfèrics com la banda sonora de l’ex-Tinderstick Dickon Hinchliffe. Argumentalment, durant la primera mitja hora, mentre es va descobrint mitjançant les diverses converses successives l’abast de la situació, l’interès es manté; després tot esdevé repetitiu i forçadament complicat.

Tom Hardy, a qui només coneixia per fer papers de bestiota als films de Christopher Nolan, passa amb notable el seu inevitable “tour de force” actoral, especialment quan expressa sense parlar la seva frustració o la seva honestedat; però el personatge, amb el seu cúmul de decisions equivocades, no fa de bon empatitzar i les seves bones intencions acaben irritant. La pel·lícula dura a penes 84 minuts i se li noten tots i cadascun d’ells.

Els exercicis d’estil estan molt bé, sempre que no actuïn com a enemics de la millor versió possible de la història que es vol explicar. “Locke” satisfarà a ultraformalistes sense interès en figures humanes reconeixibles.

5 comentaris:

  1. i lo que s'han estalviat en sous d'actors secundaris!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Home, suposo que tots els que parlen en off, els hauran pagat.

      Elimina
    2. Una altra per llegir d'aquí uns dies quan hagi vist la pel·lícula.

      Elimina
  2. vista ahir nit: m'ha agradat molt, ell i la filmació, Una mica massa paternalista o potser patriarcal. Quines dones!

    ResponElimina
    Respostes
    1. En dos anys m'ha quedat molt difuminat l'argument i el que queda és el virtuosisme formal.

      Elimina