Fantasies musicals d’avui i de sempre

El director dublinès John Carney va saltar a la fama l’any 2006 amb l’èxit independent “Once”, la història d’amor entre dos músics de carrer, que va endur-se l’any següent l’Oscar a la millor cançó original. [No vaig arribar a veure-la, però la seva bona reputació i el fet que s’ambienti als carrers de Dublín són dos motius per buscar-la]. El 2013 Carney va reprendre amb “Begin Again” un guió superficialment similar al de “Once”, però amb actors professionals i un escenari infinitament més conegut: els carrers de la bohèmia de Nova York.

“Begin Again” narra l’aventura americana de Gretta (Keira Knightley), una cantautora britànica a qui el seu xicot (Adam Levine) ha deixat abandonada en començar a tastar les mels de l’èxit. L’encontre amb Dan (Mark Ruffalo), un productor en hores molt baixes, tant a nivell professional com familiar, desencadenarà un procés d’entusiasme absurd que acabarà materialitzant-se en un disc d’èxit (o no). Sí, com ja anuncia el poc imaginatiu títol, aquesta és una història de segones oportunitats, i com que el realisme no sembla ser la prioritat del director, tot acabarà de la millor forma possible per les parts implicades. De fet, la facilitat amb la que se solucionen totes les dificultats acosta perillosament la pel·lícula al conte de fades i una cullerada més de sucre podria ser-li fatal.

Ningú no pretendrà que el film té cap caràcter documental sobre com es gesta una obra discogràfica, importarà molt més retratar l’energia euforitzant que provoca el treball en equip. Uns carrers de Nova York, no per coneguts menys eficaços, completaran la postal estiuenca. Knightley, una actriu que no sol entusiasmar ningú, aquí m’ha semblat força encertada, encara que la seva veu difícilment li garantiria un contracte discogràfic. Ruffalo està tan deliciosament perdulari com sempre i la resta de l’elenc també és ideal amb la genial Catherine Keener robant totes les escenes on hi apareix. Només Levine deixa clar que no és actor professional (de fet és el cantant del grup Maroon 5).

Un handicap de la pel·lícula és que les cançons de Gregg Alexander són bastant fluixes, el que podria ser un pecat mortal en un títol amb aspiracions musicals com és aquest. Per fortuna, uns arranjaments inspirats dissimulen la qualitat del material; i després està John Carney. El director demostra una empatia encomanadissa amb les joies que proporciona la música, tant a l’intèrpret com al públic. Escenes com l'orquestració mental que fa un Dan passat de copes de la cançó de Gretta o el passeig nocturn dels dos compartint walkman són d’aquelles que eixamplen el cor de l’espectador i gairebé fan oblidar la poca substància de tot plegat.

Ideal per un cinema a la fresca.