Gaeilge

Aquest apunt serà encara una mica més indocumentat del que sol succeir en el meu blog, i la sola excusa és que la seva existència obeeix a la inquietud que agita els catalans quan visitem un país amb llengües cooficials.

Tothom mínimament informat deu saber que la República Irlandesa parla oficialment en anglès i en gaèlic (dit també “irlandès” o “gaèlic irlandès” (per distingir-lo del “gaèlic escocès”(i del de l’illa de Man))). El país compta amb una mica més de quatre milions i mig d’habitants, dels quals només 130.000 (un 2,83%) consideren el gaèlic com la seva llengua materna. I encara que fins 1,77 milions (el 39%) declarin que l’entenen i el poden parlar, són xifres que (un cop repensades) no fan saltar d’alegria a qui ens agrada la pervivència de tota llengua.

En una primera ullada, trobes el gaèlic pertot arreu, habitualment com a opció preferent davant de l’anglès a totes les retolacions públiques (noms de carrer, senyalització d’autopistes, normes i sancions urbanes, cartells de museu…) Des del 2003, la llei ho mana i, si s’hagués de prescindir d’una de les dues versions, hauria de ser de l’anglesa. D’entrada sembla curiosa i fins i tot admirable aquesta prelació, quan se sap que l’irlandès només té un pes digne de consideració a algunes petites zones rurals de l’Oest de l’illa. Una segona reflexió et fa adonar que moltes altres qüestions igualment importants no es tradueixen gairebé mai al gaèlic: almenys jo no he vist ni una sola carta de restaurant expressada en l’alternativa cooficial.

Dels sis als quinze anys l’aprenentatge del gaèlic és obligatori a l’escola, però tots aquells que no el tenen com a llengua materna, l’aprenen a un nivell força rudimentari i sense gaire motivació; jo diria que se’l deuen prendre com una assignatura de tipus “maria”. Com que, malgrat tot, el sentiment nacionalista irlandès és potent, “a posteriori” tot déu se sent culpable per les seves mancances lingüístiques i lamenta no haver aprofitat millor els anys d’escola.

Irlanda, vista com a camp d'experimentació dels que saben o entenen el gaèlic.

El turista que senti alguna curiositat per saber com sona la llengua pot sentir-se descoratjat per explicacions com les de la guia Lonely Planet que, després d’informar que combinacions de lletres com “mh” i “bhf” sonen igual que la “w”, es queda tan ampla afirmant que les consonants es pronuncien en general igual que en anglès, com si la pronúncia de la parla anglesa es pugui emprar enlloc com a referent sòlid i fiable. Tot parant l’orella pels carrers de ciutats i pobles irlandesos hom pot arribar a creure que sent algunes frases en gaèlic (tot i que l’anglès que es parla a Irlanda és prou idiosincràtic com per erigir-se en “terra inaudita”). El més segur és que la parla no identificada sigui finalment estonià, eslovè o urdú, tals són els riscos de la globalització. Per tant, per escoltar gaèlic fora de tot dubte, el millor és sintonitzar TG4, la cadena pública en aquest idioma (sovint subtitulada en anglès) i el seu galdós 2,2% de “share”.

Confessaré que, visualment, la llengua se’m fa estranya quan me la trobo a qualsevol racó oficial del país. Vejam, un simple “moltes gràcies” es transmuta en “Go raibh mile maith agat”, que no m’evoca res lingüísticament conegut més enllà d’una pel·li de marcians de sèrie B. Per a un foraster poc informat el gaèlic guarda un aroma ranci de vestigi del passat, amb els seus romanços medievals i les seves balades líriques sobre grans enciseres. Com diria Adolfo Suárez, no sembla l’idioma més adequat per ensenyar física quàntica. No sé si el fet que TG4 fos la primera televisió europea que emetés “Breaking Bad” o “The Wire” juga al seu favor, o és només una victòria pírrica.

Permeteu-me una predicció agosarada: potser en aquest món descastat de “lingua franca” ja universal, troquel·lada sobre el patró de l’anglès, hi ha més futur del que ens pensem pels cavalls perdedors, com ho és la llengua irlandesa. No menystinguem el “crowfunding” romàntic, encara que el seu encaminament no sigui del tot perfecte.