Pensareu que li guardo una mania particular a Cork, quan la pobra l’únic que va fer va ser crear expectatives que no estava disposada a complir. Bé tampoc li perdono que hagi enlletgit la riba del seu riu Lee amb una estació d’autobusos, un tipus d’edifici que rarament té cap dignitat estètica. I tampoc que la seva estació de trens estigui tan allunyada del centre, sigui tan poc amigable i es trobi en un barri tan depriment.
Tinc encara altres greuges no expressats, però abans de tornar a atacar observarem tots en comunió espiritual el campanar del segle XVIII de l’església de Saint Anne, al costerut barri de Shandon, al Nord de la ciutat. Aquesta torre concentra l’essència iconogràfica de Cork, fins i tot a un nivell heràldic, i els seus dos hemisferis de pedra sorrenca vermella i calcària blanca fonamenten el joc musical de les seves vuit campanes (que tothom pot tocar per un raonable emolument).
El centre de Cork és una col·lecció de dues o tres avingudes àmplies, impersonalment comercials i dedicades als vianants amb esperit adquisitiu. S’hi poden sentir més converses en català i castellà que a la plaça de Catalunya de Barcelona. Irlanda durant el mes de juliol és feu dels joves estudiants d’anglès a qui els papàs han pagat un curset immersiu. En hores de lleure tota aquesta jovenalla s’afarta de menjar ràpid i recorre per enèsima vegada les rebaixes del centre comercial. Al final de la seva estada, quan els pares passen a recollir-los, es pot veure aquestes famílies reunificades celebrant-ho al restaurant, on els coneixements acabats d’adquirir dels fills s’aprofiten per desxifrar el contingut del menú.
Una font de contínua irritació són els semàfors. A Irlanda tots els semàfors que he conegut disposen d’un botó que cal prémer perquè els vianants tinguin llum verda. A Cork estan programats amb tal perversitat que, malgrat haver premut el botó i esperar llargs minuts amb els cotxes aturats al teu costat, la llum dels vianants roman vermella. Els caminants locals semblen fer poc cas dels senyals que emet el semàfor i creuen quan els dóna la gana en perfecte estil napolità. Acabarem preguntant-nos si no serem víctimes d’un programa de càmera oculta, però com que encara ens desconcerta la conducció per l’esquerra, evitem exposar-nos a un accident i, mentrestant, ens consumim en un bany de frustració.
Tinc encara altres greuges no expressats, però abans de tornar a atacar observarem tots en comunió espiritual el campanar del segle XVIII de l’església de Saint Anne, al costerut barri de Shandon, al Nord de la ciutat. Aquesta torre concentra l’essència iconogràfica de Cork, fins i tot a un nivell heràldic, i els seus dos hemisferis de pedra sorrenca vermella i calcària blanca fonamenten el joc musical de les seves vuit campanes (que tothom pot tocar per un raonable emolument).
El centre de Cork és una col·lecció de dues o tres avingudes àmplies, impersonalment comercials i dedicades als vianants amb esperit adquisitiu. S’hi poden sentir més converses en català i castellà que a la plaça de Catalunya de Barcelona. Irlanda durant el mes de juliol és feu dels joves estudiants d’anglès a qui els papàs han pagat un curset immersiu. En hores de lleure tota aquesta jovenalla s’afarta de menjar ràpid i recorre per enèsima vegada les rebaixes del centre comercial. Al final de la seva estada, quan els pares passen a recollir-los, es pot veure aquestes famílies reunificades celebrant-ho al restaurant, on els coneixements acabats d’adquirir dels fills s’aprofiten per desxifrar el contingut del menú.
Una font de contínua irritació són els semàfors. A Irlanda tots els semàfors que he conegut disposen d’un botó que cal prémer perquè els vianants tinguin llum verda. A Cork estan programats amb tal perversitat que, malgrat haver premut el botó i esperar llargs minuts amb els cotxes aturats al teu costat, la llum dels vianants roman vermella. Els caminants locals semblen fer poc cas dels senyals que emet el semàfor i creuen quan els dóna la gana en perfecte estil napolità. Acabarem preguntant-nos si no serem víctimes d’un programa de càmera oculta, però com que encara ens desconcerta la conducció per l’esquerra, evitem exposar-nos a un accident i, mentrestant, ens consumim en un bany de frustració.
Ets massa assenyat, es nota que ets una persona respectable, mira que fer cas dels semàfors dels peatons. Jo si no em salto mínim un parell de semàfors en vermell no em sento realitzat :P
ResponEliminaPD: Quan es un raonable emolument? Durant una estona il·limitada? Fins que els veïns es queixin?
Pons, quan sóc a casa també me'ls salto (si no m'acompanya el meu nebodet). Però la conducció a les Illes Britàniques sempre m'ha desconcertat, perquè els cotxes surten per on menys te'ls esperes.
ResponEliminaEl raonable emolument són 5 euros, suposo que per una estona molt limitada. De totes maneres aquest campanar té fama de no donar mai l'hora bona. De fet a Irlanda he vist pocs rellotges que vagin a l'hora.
Mira, les casetes de colors sempre m'han agradat.
ResponEliminaEspero que em sorprenguis aviat perquè m'estic preguntant que heu anat a buscar a Cork.
Sí, de casetes de colors n'hi ha a dojo. I no, a Cork no vam trobar res de particular.
EliminaAhir et vaig deixar un comentari i veig la maleïda xarxa no l'ha deixat sortir. Ho intento avui a veure què. Sento que Cork t'hagi defraudat. Només recordo que a Cork va néixer el pare de James Joyce...De Dublín en podria parlar però, de ben segur que ho faràs tu.
ResponEliminaBen tornat, Allau!
Em sap greu, Glòria, he buscat el teu comentari però no el trobo ni al calaix dels sospitosos. No sabia que el pare de Joyce era de Cork, de literatura se'n respira pertot arreu a Irlanda. Dublín, com ja deus saber, és una ciutat molt més satisfactòria.
Elimina