2%

Calculo que aquí va pel 28%

A casa m’insisteixen encaridament que no expliqui que hem vist la pel·lícula; com si fos un acte vergonyós permetre’s de tant en tant contemplar amb un cert plaer una veritable inanitat cinematogràfica. Els més llestos entre el públic ja hauran endevinat que m’estic referint a “Lucy”, la més insigne parida que ha engendrat mai el generador de parides per excel·lència, el francès Luc Besson.

S’inicia el film amb una mena de cèl·lules-bunyol que es dupliquen per mitosi, mentre els títols de crèdit (superposats) anuncien la presència de Scarlett Johansson. [Alguns espectadors, sobretot masculins, comencen a fantasiejar sobre la relació entre libido i genètica]. Apareix en pantalla un homínid, lleig (o molt mal maquillat) com ell sol, que beu aigua d’un rierol, mentre la veu de la Johansson en mode masturbatori diu quelcom similar a “La vida ens va ser donada fa mil milions d’anys. Què n’hem fet?” Tall sobtat i muntatge accelerat de ciutats modernes, gratacels, cotxes, contaminació i centres comercials, tot molt a la “Koyaanisqatsi”. Així d’entrada hom diria que no està tan malament el que hem aconseguit en temps històrics, però se suposa que no és aquesta la resposta esperada.

De sobte som a Taipei (Taiwan) i Scarlett Johansson és Lucy una estudiant gens brillant, com ho demostra la seva expressió beneita, i la seva recent relació amb un jove modern de barret i ulleres ultra-ridícules. El fulano intenta convèncer-la de lliurar un maletí a la planta de dalt de l’edifici. S’intercala la imatge d’un ratolí que s’apropa a una trampa amb formatge. Subtil no ho és. El xicot comenta “en passant” que (contra tot pronòstic) ha visitat un museu i que ha descobert que “Lucy” és el nom la primera homínida “Australopithecus” del món. S’intercala imatge del museu i d’un ninot que representa Lucy. Subtil, molt subtil. Finalment, la Lucy moderna entra a l’edifici amb el maletí i comencen a aparèixer homes orientals de sinistres intencions. S’intercalen imatges d’un guepard perseguint una gasela. Subtil, molt subtil. I encara no han passat ni cinc minuts de pel·lícula.

Faig via: Lucy és forçada a transportar una nova droga potentíssima, la qual per accident acaba introduïda en el seu metabolisme, tot provocant-li l’adquisició de super-poders. El film utilitza com a eslògan aquella frase amb tan poc fonament científic segons la qual l’ésser humà només utilitza el 10% de la capacitat del seu cervell. Uns rètols aniran intercalant-se per indicar-nos com va augmentant el percentatge de l’ús del cervell de Lucy, qui acabarà fent coses tan portentoses com ridícules.

Segurament Besson, que no s’adona que està jugant amb material de sèrie B, pensa que ens està explicant qüestions transcendentals i per això introdueix l’ingrat personatge de Morgan Freeman, un científic especialista en tot, talment un tertulià. Malauradament, cada vegada que el pobre Freeman surt a lliurar les seves parrafades pseudo-científiques, la pel·lícula frena totalment el seu ritme, que per a la resta del metratge és tan trepidant com un tomb en muntanya russa. Hi ha a “Lucy” coses molt excitants i molt ben fetes, com una persecució en cotxe pels carrers de París, efectes de telequinèsia, visualitzacions de realitat augmentada i coloracions psicotròpiques: tot superfície sense substància, per això el paper és tan apropiat per la Johansson que, quan més cervell fa servir, més idiota sembla.

“Lucy” té el doble mèrit de ser la pel·lícula més estúpida i també la més divertida de la cartellera. Potser només suposa un plaer culpable, però presa amb convenient sentit de l’humor, no té preu.