diumenge, 24 d’agost de 2014

Menjar amb la vista

De la segurament llarga carrera de Jon Favreau no puc recordar res més que la direcció del primer “Iron Man” i la seva aparició en un episodi de la segona temporada de “The Sopranos”. Llegeixo que els recents mig-fracassos de Favreau com a director comercial (“Iron Man 2”, “Cowboys & Aliens”) l’han fet refugiar-se en el cinema “indie”, on havia triomfat en els seus inicis (que no conec).

“Chef”, el producte fílmic fruit d’aquest replegament, difícilment es podria qualificar com a res assimilable a l’adjectiu “indie” i, amb la seva història de reconnexió entre pare i fill és el farcit ideal per a un telefilm de sobretaula. Per descomptat, només gràcies als contactes de Favreau amb la indústria de Hollywood, es pot permetre contractar en paperets menors a primeres figures com Dustin Hoffman o Robert Downey Jr. (realment graciós, aquest segon, tot s’ha de dir). Detecto per cert una mica de barra en el fet que el ben poc apol·lini Favreau (que aquí actua com a director, guionista, productor i actor principal) s’adjudiqui l’explosiva Sofia Vergara com a ex-esposa i la rogallosament sexy Scarlett Johansson com a amant ocasional. Segurament seran molts els que trobaran aquesta decisió totalment comprensible, encara que a nivell de guió entri de ple en la inversemblança.

La trama de “Chef” s’explica en un no res i, finalment, no té gaire sentit. Favreau fa de cuiner d’un prestigiós restaurant de Los Angeles, el qual veu constreta la seva creativitat per un propietari (Hoffman) que prefereix jugar sobre segur i satisfer el que s’esperen els clients. El xef deixa la feina i, a través d’una “road movie” que passa per Miami, recupera tant l’afecte del seu fill com les ganes de cuinar. Que un cuiner a la recerca de la creativitat perduda la retrobi gràcies a la venda ambulant d’entrepans cubans resulta tan absurd i ofensiu com que Ferran Adrià acabi topant-se amb la redempció servint pa amb tomàquet a “Cal Boter”.

Però el film té prou temps per ofendre també altres col·lectius, com el del blogaires. El seu representant fictici és el del crític gastronòmic Ramsey Michel (Oliver Platt) qui, ran d’una crítica totalment justificada, s’ha de sentir dir allò tan masegat: que és molt costós l’acte creatiu i molt fàcil criticar-lo, enfonsant en cinc minuts l’obra de moltes hores d’esforç. Suposo que aquí Favreau, a través del seu xef, ataca tots aquells que han criticat algunes de les seves pel·lícules. Si té la pell tan fina, caldrà que es busqui una altra feina, perquè qui exposa la seva obra al públic ha d’estar preparat per les opinions desfavorables; si només busques copets a l’esquena, limita’t a ensenyar-li el que fas a la teva àvia.

Inesperadament “Chef” esdevé també un espot publicitari sobre les xarxes socials, o un “Twitter for Dummies”, quan el fill preadolescent del protagonista li ensenya les tècniques de promoció vírica via YouTube, Vine o Facebook. Els missatges piulats i sobreimposats en pantalla i els ocellets blaus animats avui esgarrifen per quecos. Tot això, ja ho sabem, esdevindrà vell abans que passin dos anys.

Malgrat tot, aquesta fotesa està agradant bastant a crítica i públic per les seves virtuts més epidèrmiques (no, ara no parlo de la Vergara i la Johansson). Dinàmics muntatges d’un viatge en carretera de costa a costa al so de molt encomanadissa música llatina i unes preparacions gastronòmiques que triomfarien a Instagram i que justifiquen l'apel·latiu de “Food Porn” faran les delícies de la generació “selfie”. Ja veieu com és de barat el triomf d’un menjar ràpid que vol passar per alta cuina. Només per bulímics.

4 comentaris:

  1. Vergara i la Johansson!! això es abusar!
    No he vist la peli, però m'ha semblat una bona crítica, i que es foti el sr Favreau si no accepta les crítiques! Això es el mon real, si no acceptes una crítica no et dediquis a fer coses de cara al públic.

    ResponElimina
  2. Sort que per les teves crítiques no cal recepta! Així ens estalviem un munt de mals. :P

    Una bulímica penedida :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara, Clidi, no caiguem en l'anorèxia fílmica ;p

      Elimina