Flors a la cuneta

“Els nois” de Toni Sala (l’altra editorial, 2014) no és el tipus de llibre que hom associaria amb unes vacances i tanmateix m’ha acompanyat la segona quinzena de juliol a Irlanda i m’ha deixat una petja que temo que serà duradora. Res per tant de lleuger o superficial en aquesta novel·la breu que explora fets incòmodes i comuns, com ho és la pròpia mort.

El lloc és Vidreres, l’estació, l’hivern. Dos joves, germans, han mort de matinada en un accident automobilístic quan tornaven d’una festa: un dels drames rurals més freqüents d’aquest segle i part de l’anterior. “Els nois” dissecciona en quatre capítols, cadascun centrat en un punt de vista diferent, les repercussions que ha tingut l’esdeveniment dins de la petita comunitat. Toni Sala, amb la mateixa admirable transversalitat que demostra a la seva celebrada sèrie sobre “el cas Pujol”, construeix un tetraedre fosc i perfecte ben representatiu d’un lloc i un moment, de l’ara i l’aquí, on la mort només és el detonador que despulla les pulsions més vergonyoses d’una comunitat.

L’autor demostra conèixer el paisatge selvatà que descriu i els seus habitants amb una visió gens idíl·lica de la vida rural, on les xacres clàssiques (endogàmia, hipocresia, rapacitat, xenofòbia...) s’amaneixen amb els signes del present: els treballs semiclandestins que la crisi propicia, la prostitució de carretera, la sexualitat anònima d’internet. No és en cap cas una visió tranquil·litzadora i els seus protagonistes fluctuen entre els que volen ser un altre i els que volen ser pur no res.

Des de la lectura de “Rodalies” (2004) sóc un admirador de la prosa de Sala, una de les més exactes, riques i tanmateix “naturals” del català que ara s’escriu. No per això el seu estil deixa d’abundar en expressions i en figures retòriques noves i interessants.

Va deixar enrere la noia. Pirineus, Guilleries i Montseny van fer de cop un pas endavant. Van travessar la fredor inaugural de la tarda d’hivern, amb el glaçó de la lluna, amb l’escampada de grisos i els cops de sol impotents. La carretera relligava els camps amb una cinta de dol. Els plàtans alts eren les plomes d’un monstre enterrat, les espines d’uns peixos transparents que parasitaven la terra. Dos pollancres sols al mig dels camps figuraven els esquelets dels germans, clavats a terra i tocant-se entre ells amb les branques.

Malgrat el seu contingut pertorbador, que incideix en allò que amaga el pitjor de cada casa, “Els nois” és hipnòticament atractiva i per tant impossible de deixar a mitges. Sense cap dubte un dels grans llibres de l’any, per posar un límit de temps raonable a un text que té fusta de clàssic maleït.

Per què havia deixat anar el fre? Per què no l’havia aguantat fins a l’últim moment? S’havia rendit? Havia entès que no hi havia res a fer? Ni refrenar l’envestida, per poc que fos? O és que quan no hi ha res a fer el cos mateix es relaxa i accepta? O el conductor va voler deixar el cotxe? Va voler -se escapar en mig segon? Mig segon? Què és, mig segon? Però igualment va intentar-ho? Alguna cosa has de fer amb el temps, per poc temps que sigui, alguna cosa amb una espera tan desesperant, un moment així, i potser el cos se li va concentrar en aquella escletxa, es va encongir tot ell dolorosament per passar-hi i saltar del cotxe en mig segon? El conductor no sabia què era, mig segon. No en tenia ni idea. Ningú ho sap, quin temps és, mig segon. La vida està feta de mitjos segons. La vida és mig segon. Però va resultar que no en tenia ni idea. Quant duraria? Tenia temps? Potser no duia el cinturó posat. Quina sort! Amb el pànic, la idea va córrer a la velocitat de la llum. Va esponjar-se i ramificar-se al cervell. La sang es va tornar adrenalina. Dinamita. Va inundar el mig segon o el que quedés del mig segon, el mig segon més llarg de la seva vida, mig segon d’explosius, mig segon que el conductor hauria allargat o escurçat infinitament però que només va poder convertir en el mig segon més aprofitat, el més viscut de la seva vida: un comiat de terror...