Si fa tres temporades “Rise of the Planet of the Apes” (“El origen del planeta de los simios”) reiniciava amb competència la coneguda saga del Planeta dels Simis del francès Pierre Boulle (autor també del megahit “El pont sobre el riu Kwai”), que ara ja sap tothom que tracta sobre el nostre planeta, “Dawn of the Planet of the Apes” (“El amanecer del planeta de los simios”) de Matt Reeves prolonga la maniobra comercial amb una seqüela més que digna, especialment en uns mesos estiuencs que afavoreixen la mol·lície i el pensament-zero.
La pel·lícula que ara m’ocupa succeeix deu anys més tard que l’anterior i no repeteix cap dels seus actors humans. Pels desinformats i els oblidadissos, un pròleg admirable per la seva concisió posa l’espectador en antecedents mitjançant un collage de noticiaris televisius. Bàsicament, el virus desencadenat al final del film precedent ha conduït la Humanitat a les portes de l’extinció i, mentre una colònia de supervivents s’ha encastellat a una San Francisco en ruïnes, els simis savis de “Rise” viuen ara en molt organitzada comunitat als boscos de l’altre costat de la badia. La desconfiança mútua entre els dos grups i l’existència d’un arsenal preventiu desembocarà en una escalada bèl·lica difícil d’aturar.
“Dawn of the Planet of the Apes” (¿no hauria sigut més apropiat que s’intercanviessin el títol amb “Rise…”?) és doncs la crònica de com neix una hostilitat i del paper instrumental que hi juguen les armes que, com en els contes de Txekhov, un cop figuren en el guió es té la certesa que algú les farà servir en el tercer acte. Un missatge pacifista, si voleu, en un film que gira tot sobre una sola situació. L’episodi anterior va interessar-me més, gràcies a un guió ple de facetes canviants, el que no vol dir que aquesta entrega sigui desdenyable.
Els nous protagonistes humans, encapçalats per Jason Clarke, pateixen la servitud d’haver de representar un convencional simulacre de cèl·lula familiar, cosa que en el fons és ben poc interessant. Gary Oldman, potser l’actor més famós del repartiment, fa un paper d’aquells que només es justifiquen perquè cal menjar cada dia. Per contra, tota la colla d’actors que interpreten els seus personatges simis sota una pell d’animació computeritzada continuen produint genuïna admiració, començant per Andy Serkis, el rei d’aquest tan curiós corrent teatral. Tenint en compte que aquests ximpanzés, bonobos, orangutans i goril·les, rarament parlen i concentren la seva comunicació en el llenguatge de signes, no deixa d’admirar com el seu drama és molt més intens i proper que el que pateixen els humans.
“Dawn of the Planet of the Apes” pot presumir també d’una opressiva banda sonora, d’un excel·lent disseny d’un San Francisco distòpic, i de belles decisions de direcció (com la del tanc a la deriva subjectiva). En un estiu particularment brillant en matèria de cinema de crispetes amb cara i ulls, la pel·lícula fa tanmateix molt bon paper.
La pel·lícula que ara m’ocupa succeeix deu anys més tard que l’anterior i no repeteix cap dels seus actors humans. Pels desinformats i els oblidadissos, un pròleg admirable per la seva concisió posa l’espectador en antecedents mitjançant un collage de noticiaris televisius. Bàsicament, el virus desencadenat al final del film precedent ha conduït la Humanitat a les portes de l’extinció i, mentre una colònia de supervivents s’ha encastellat a una San Francisco en ruïnes, els simis savis de “Rise” viuen ara en molt organitzada comunitat als boscos de l’altre costat de la badia. La desconfiança mútua entre els dos grups i l’existència d’un arsenal preventiu desembocarà en una escalada bèl·lica difícil d’aturar.
“Dawn of the Planet of the Apes” (¿no hauria sigut més apropiat que s’intercanviessin el títol amb “Rise…”?) és doncs la crònica de com neix una hostilitat i del paper instrumental que hi juguen les armes que, com en els contes de Txekhov, un cop figuren en el guió es té la certesa que algú les farà servir en el tercer acte. Un missatge pacifista, si voleu, en un film que gira tot sobre una sola situació. L’episodi anterior va interessar-me més, gràcies a un guió ple de facetes canviants, el que no vol dir que aquesta entrega sigui desdenyable.
Els nous protagonistes humans, encapçalats per Jason Clarke, pateixen la servitud d’haver de representar un convencional simulacre de cèl·lula familiar, cosa que en el fons és ben poc interessant. Gary Oldman, potser l’actor més famós del repartiment, fa un paper d’aquells que només es justifiquen perquè cal menjar cada dia. Per contra, tota la colla d’actors que interpreten els seus personatges simis sota una pell d’animació computeritzada continuen produint genuïna admiració, començant per Andy Serkis, el rei d’aquest tan curiós corrent teatral. Tenint en compte que aquests ximpanzés, bonobos, orangutans i goril·les, rarament parlen i concentren la seva comunicació en el llenguatge de signes, no deixa d’admirar com el seu drama és molt més intens i proper que el que pateixen els humans.
“Dawn of the Planet of the Apes” pot presumir també d’una opressiva banda sonora, d’un excel·lent disseny d’un San Francisco distòpic, i de belles decisions de direcció (com la del tanc a la deriva subjectiva). En un estiu particularment brillant en matèria de cinema de crispetes amb cara i ulls, la pel·lícula fa tanmateix molt bon paper.
Una saga que no deixa de mostrar-nos que per segles que habitem el planeta els nostres problemes sempre seran els mateixos, començant per el poder.
ResponEliminaDe molt bon veure.
I que ens demostra una vegada més que tots som simis.
EliminaAquest vespre hi pensem anar, ara amb més ganes. El llibre també em va agradar, encara que no tant com la peli.li (la primera), espero que no hi hagi molta molta acció, que m'atabala. Molt bo el títol de post.
ResponEliminaD'acció n'hi ha força, sobretot al final. El titol surt de la pel·lícula, on es defensa la tesi que un simi no mata mai a un altre simi. La resposta: aquest vespre ;)
EliminaA mi no em va acabar de fer el pes. No per la realització, sinó pel pes moral de l'argument que trobo que deixa massa bé els humans. A més, l'he trobada molt masclista. El paper de les femelles (humanes i símies) és gairebé nul: la noia és poc més que una infermera i les símies uns individus que s'identifiquen amb una ridícula diadema i que només aporten a l'argument un part.
ResponEliminaEstic d'acord amb tu pel que fa a l'actuació simiesca, a vegades digna del millor expressionisme.
El masclisme que comentes és el mal endèmic de tot el cinema d'aventures i acció actual.
EliminaEncara a ningu se li ha ocorregut ambientar-la tal com passa a la novel·la. I no sé perqué.
ResponEliminaFrancesc, a Hollywood l'interessa passar-se molts anys tirant de la rifeta, per això no volen explicar una història autoconclusiva i prefereixen anar-nos regalant un nou episodi cada dos o tres anys fins que la imaginació se'ls estronqui. O més enllà.
Elimina