De la vida a la faula

Mirada superficialment, “Belle” podria semblar la típica pel·lícula de prestigi (potser adaptada a partir de Jane Austen), que tant abunda a la cinematografia britànica. No hi falten ni la impecable ambientació d’època en escenaris reals, ni un acuradíssim vestuari; el to és civilitzat i un punt irònic; els intèrprets estan tots immaculats; i la banda sonora la firma Rachel Portman. La seva única distinció és que ni la seva directora, ni les guionistes, ni la protagonista són de raça blanca (evidentment, tampoc són homes), fets que conflueixen per oferir una visió des de la perifèria d’una societat sovint representada, però rarament des d’aquesta perspectiva.
Per descomptat Dido (el nom amb el qual tothom la tracta dins del film i que mig invalida el “Belle” del títol) ocupa una posició de privilegi dins de la molt estratificada societat britànica gràcies al seu llinatge, mentre que la seva pell mulata actua com a incòmode factor de desorientació social. Però Dido és també una dona i, com a tal, el seu destí predeterminat és el del matrimoni, una institució regida llavors per les implacables lleis del mercat. De nou el privilegi (en aquest cas una fortuna rebuda per herència) li permetrà una llibertat d’elecció que li estarà vedada a la seva cosina Elizabeth, obligada al regateig humiliant al que es veuen condemnades les noies sense dot.

A les crucials qüestions de raça i gènere cal afegir el fet que a finals del segle XVIII a Anglaterra encara existia l’esclavatge, detall que justifica que la protagonista (en la seva versió de ficció) s’interessi per la seva abolició. El marc del film coincideix amb el d’un judici cèlebre que fou conegut com la massacre del Zong, en la qual el propietari d’un vaixell esclavista va llençar la seva càrrega humana al mar, amb el pretext que no hi havia suficient aigua potable a bord, per després reclamar a l’asseguradora una indemnització per la pèrdua de la càrrega. El paral·lelisme entre el valor de canvi de les dones en edat de merèixer i el dels esclaus explotats per l’imperi colonial és diàfan i “Belle” ho integra hàbilment a la trama. El majordom amb el que acabaria casant-se la Dido real esdevé aquí un advocat d’idees progressistes que potencia el factor amorós de la trama. Res a objectar.

Tampoc oposaré cap però a la bella i vivaç Gugu Mbatha-Raw com a Dido, molt creïble conductora de la història. La resta dels actors (Sam Reid, Sarah Gadon, Matthew Goode...) confirmen per enèsima vegada la fiabilitat de l’escola d’interpretació britànica. Encara millors les veteranes Emily Watson, Miranda Richardson i Penelope Wilton; i, ja superlatiu, el grandíssim Tom Wilkinson com un Lord Mansfield que ha de lluitar entre l’apoltronament, la justícia i les pulsions del cor.

Com avançava ahir, els detalls biogràfics de Dido a la pel·lícula es corresponen només grollerament als de la Dido real —la vida rarament ofereix trames tan ben acabades i rodones—; però “Belle” es segueix amb intriga i plaer; i convida a reflexions tan pertinents actualment com la de l’hipotètic valor econòmic de les persones. Només un ingenu prendrà com a veritat universal que les vides humanes no tenen preu. El film ens recorda ben didàcticament d’on venim.