La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXIII. L’entrada del servei

Entren cinc repartidors amb vitualles per a la festa dels Altamont: una peça d’aviram, dolços orientals, pastissets de carn, entremesos i canapès, tres ampolles de Wachenheimer Oberstnest i una caixa de whisky. Val la pena fixar-se en les lletres estergides que té escrites al damunt.

Thomas Kyd fou un dramaturg del segle XVI que possiblement va escriure una tragèdia que va inspirar el Hamlet de Shakespeare. Alphonse Borrelly (1842 - 1926) fou un astrònom que entre d’altres va descobrir l’asteroide Baucis (la parella Filemó-Baucis ja ha aparegut sovint en aquestes pàgines). Joyce (James) és un altre dels obligato de la novel·la. Éric Kahane fou el traductor de Lolita al francès. El número 91 satisfà la trava de les coordenades i Montgomery la referència obligada a la Segona Guerra Mundial.

Una dona surt de l’edifici amb una gata grisa als braços i una postal de Loudun entre els dits. Podríem recordar el famós afer dels dimonis de Loudun, però Perec s’estima més mencionar Marie Besnard (1896 - 1980), acusada d’enverinar dotze membres de la seva família en aquesta mateixa localitat.

La senyora no viu a l’immoble sinó al del costat, però la seva gata —de nom Lady Piccolo— passa moltes hores a les escales, potser amb la intenció d’alleujar el zel. Malauradament els gats mascles de l’edifici —Pip de la senyora Moreau, Petit Polzet dels Marquiseaux i Poker Dice de Gilbert Berger— estan capats. No sé si és casual que tots els seus noms comencen per la mateixa lletra. 

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXII. Altamont, 3

Al tocador de la senyora Altamont, fosc i feixuc. Un gos de raça King Charles sobre un sofà de color tabac. Una gran tela hiperrealista que representa un plat fumejant d’espaguetis i un paquet de cacau Van Houten (ja sortia mencionat al capítol XVII). La «capseta de peses com les que feien servir els canvistes i els pesadors d’or» remet de nou a l’influent quadre de Quentin Matsys sobre el matrimoni de canvistes. 

Hi ha també tres piles de llibres. La primera pila està coronada per Amarga victòria de René Hardy (apart d’escriptor també va ser membre de la Resistència, com tants altres a la novel·la i segurament ha estat escollit pel leitmotiv «Laurel & Hardy»). El llibre va ser adaptat al cinema per l’autor i per Nicholas Ray l’any 1956 amb el títol de Bitter Victory. A terres hispanes hi ha una altra Amarga victoria (1939) protagonitzada per Bette Davis, que du el títol original de Dark Victory i no hi té res a veure. La segona pila culmina amb Diàlegs amb 33 variacions de Ludwig van Beethoven sobre un tema de Diabelli de Michel Butor [tot i que el títol correcte és «sobre un vals de Diabelli»]. Al damunt de la tercera pila hi ha El cavall d’orgull de Pierre Jakez-Hélias, crònica autobiogràfica escrita originalment en bretó i apareguda el 1975, o sigui que era estrictament contemporània a la novel·la. Hi ha una adaptació al cinema de l’any 1980 a càrrec de Claude Chabrol. 

La senyora Altamont és una dona atractiva d’uns quaranta-cinc anys, vestida amb sostenidors i calces de punta negra. S’està pintant els ulls per la festa que està a punt de començar a casa seva. El seu marit també és a l’habitació. Duu un abric ample de quadres i llegeix una carta mecanografiada.

Cyrille Altamont és un senyor de 55 anys, de cames llargues i roba impecable. Té el càrrec de secretari permanent del consell d’administració i apoderat del Banc Internacional per al Desenvolupament dels Recursos Energètics i Miners (BIDREM). Malgrat la seva reputació d’home fred i enèrgic, en una ocasió va actuar d’una forma completament nociva per a la seva organització, tal com s’explica en la llarga Història del químic alemany, on es parla dels científics alemanys trasplantats als Estats Units després de la guerra, i del procediment per obtenir petroli sintètic a partir del lignit.

El protagonista d’aquesta peripècia d’espionatge, química i nazisme és un tal Wehsal. El nom coincideix amb el d’un dels personatges de La muntanya màgica que acompanyen Hans Castorp al sanatori.

Quan es parla de l’Operació Paperclip —iniciativa americana per reclutar científics del bàndol nazi— s’adjunta l’aclariment «Operació Trombó». Efectivament en francès d’un clip per subjectar papers se’n diu «trombone», però en català aquesta postil·la no té cap sentit.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXI. Berger, 1

 

El menjador dels Berger. Una taula parada, amb una sopera, una botifarra (cervelas) i un camembert a l’etiqueta del qual es veu un veterà de l’exèrcit napoleònic. En un diari vespertí es llegeix el titular: PONIA: EL CÀSTIG SERÀ EXEMPLAR. Se suposa que al·ludeix a Michel Poniatowski, a l’època ministre de l’interior sota la presidència de Giscard.

Lisa Berger, una logopeda grassoneta, deixa sobre la taula un suc de taronja i una llauna de cervesa Spatenbräu. El seu fill Gilbert ha sortit a baixar les escombraries i a comprar pa (l’hem vist a les escales al capítol XXXIV). El seu marit Charles, alegre i rodanxó, treballa de nit com a cambrer.

Charles va treballar durant un temps en un restaurant-teatre on un rapsoda declamava la seva obra poètica completa, dissimulant-la entre textos d’Apollinaire, Baudelaire, Descartes, Marco Polo, Nerval, Chateaubriand i Verne. No és d’estranyar que acabés fent fallida.

Ara treballa a La Villa d’Ouest, un restaurant amb espectacle de transvestits propietat d’un tal Desiré (o Didi), personatge que és caracteritza per la seva mesquinesa. Diu el text «que porta abrics de pell», però el context i la paraula «moumoute» crec que indiquen que porta perruquí. El menjar que serveixen té noms còmicament pretensiosos com «Llamàntol amb comí a la Sigalas-Rabaud», «Pebre de cervell Excellence» o «Salpicó d’Isard a l’Amontillado», però en realitat es tracta d’una gasòfia precuinada acompanyada de salses aigualides.

Alguns noms dels plats provenen de Les revenentes, la novel·la que Perec va escriure amb una sola vocal, la ‘e’. Els traductors al català li han seguit el joc: 

Crèpes de crevettes en gelée —> Creps de fetges en fernet

Relevé de cervelle en Excellence —> Pebre de cervell Excellence

Entremets de l’Evêque d’Exeter —> Entremès de l’Evêque d’Exeter

Però si el local s’omple cada nit amb el bo i millor del públic parisenc és per les actuacions de les dues grans vedettes de la companyia, «Domino» i «Belle de May». La primera imita Marilyn Monroe en una escena de Com casar-se amb un milionari, la segona «es metamorfosa en Charles Trenet en tres parpelleigs».

L’única particularitat que té la feina de Charles és que cada nit al final del segon servei ha de pujar a l’escenari amb els tres altres cambrers i, tot aixecant la cama de forma cancanesca, ha d’entonar:

Ara que esteu ben tips, tips, tips,

ja podeu dir merci, sí, sí,

al bon Didi, al gran Dédé, en Désiré,

que us mostrarà, sí, sí, sí, sí,

sense preludi, Dididi, 

el més Didi, el més diví que té!

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LX. Cinoc, 1

 

VÉLOCIMANE o VELOCÍPEDE?

Som a la rònega cuina de Cinoc. Hi ha quatre calendaris quecos dels anys 1972, 1973, 1974 i 1975. També l’aquarel·la d’uns clavells amb la inscripció «PINTAT AMB LA BOCA I ELS PEUS» (quins records!) Cinoc és un vell magre i llardós que menja sardines en escabetx directament de la llauna.

És a l’immoble des de l’any 47 i la seva arribada va suposar pels veïns un problema, perquè ningú sabia com s’havia de pronunciar el seu cognom. El bibliotecari senyor Échard va sistematitzar les pronúncies en 20 possibilitats: SINÓS, SINOK, SINOTX, SINOIX… Quan li van preguntar a l’interfecte va resultar que ell tampoc ho sabia.

L’ofici de Cinoc era el que ell mateix anomenava «matamots», és a dir, es dedicava a eliminar dels diccionaris Larrousse aquelles paraules que havien caigut en desús. Es diu que quan es va jubilar l’any 65, després de cinquanta-tres anys de feina [com que a l’índex s’informa que Cinoc va néixer el 1900, això vol dir que va començar a treballar als 12 anys!] havia espurgat milers de mots de tota mena. Evidentment Perec en menciona alguns amb el seu habitual esperit juganer. Així parla de l’inexistent «velocimane», que per la definició adjunta devia ser un velocípede. I al costat del dramaturg ben real François Albergati Capacelli hi posa el poeta inexistent Albert de Routisie (1834 - 1867), la filla del qual (Irene) va publicar-li algunes novel·les pòstumes. Tanmateix el poeta Louis Aragon va emprar el pseudònim Albert de Routisie per publicar la seva novel·la pornogràfica El cony d’Irene.

Un cop jubilat Cinoc va emprendre un projecte personal: redactar un diccionari de paraules oblidades; però no pas per consignar-hi obscurs personatges històrics o exòtiques espècies d’escarabats, sinó «per salvar paraules senzilles que encara li deien alguna cosa». A tal fi va començar a llegir-se els diccionaris antics que hi havia a la biblioteca pública del districte XVII (el Lachâtre, el Vicarius, el Bescherelle pare…) Després va inscriure’s a la biblioteca Sainte-Geneviève i va posar-se a llegir els autors que estan inscrits a la façana.

Alguns dels autors de Sainte-Geneviève

Sembla ser que a la façana hi ha escrits 810 noms d’autors i savis ordenats per ordre cronològic, des de Moisès a Berzelius (químic suec del segle XIX). No cal dir que Perec cita un munt d’aquests escriptors que Cinoc va llegir i, per descomptat, hi cola alguns que no estan entre els escollits o simplement són inexistents. Hi ha uns quants que han estat extrets de Moby Dick on Melville detalla una llista d’autors que han escrit sobre les balenes: Aristòtil, Plini, Aldovrandi, Sir Thomas Browne… D’altres figuren al Tristram Shandy de Sterne i diria que són majoritàriament apòcrifs (Sigonius, Rubenius…) Invencions a partir de la realitat, la llegenda o la ficció són Triptolème, gramàtic grec del segle VII, o Aronnax, personatge de Verne, que a l’índex onomàstic apareix amb els anys de naixement i mort de l’escriptor de Nantes.

També les mostres de paraules recollides al diccionari de Cinoc barregen mots genuïns:

TERGAL, E (adj.)

(llat. tergum, esquena) Relatiu a l’esquena dels insectes.

VIRGOULEUSE (s.f.)

Pera d’aigua hivernal.

Amb invencions de Perec:

URSULINE (s.f.)

Escala petita acabada en una plataforma estreta on els firaires feien pujar les cabres ensinistrades.

[en realitat designa una religiosa]

LOUPIAT (s.m.)

Pop. Borratxo. «Estava ben arreglada amb el seu loupiat de marit» (Émile Zola)

[vol dir «geperut»]

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LIX. Hutting, 2

Malgrat que disposa d’un gran taller, Hutting fa servir una petita peça del seu apartament per exercir la seva actual dedicació al retratisme, on sotmet els seus clients a llargues sessions posant. L’única decoració són tres cartells fixats als plafons d’acer amb imants en forma de mitges bales [Cal aclarir que es refereix a les bales del joc infantil, no a les municions.] Representen una reproducció del Tríptic del Judici Final de Rogier van der Weyden, el cartell de la pel·lícula Les Orgueilleux d’Yves Allégret i un menú d’aires art nouveau.

Quan Hutting va donar per acabat el seu «període boirós» i el del «mineral art», va decidir dedicar-se al retratisme, àmbit en el qual comptava amb molts clients potencials. Però abans de posar-s’hi, li calia trobar un protocol que li donés les directrius per elaborar cada quadre. Després d’alguns intents sense sortida, el relatiu fracàs…

el va empènyer a afinar una mica més allò que el crític d’art Elzéar Nahum, el seu defensor oficial, anomenava amb gràcia les seves «equacions personals»: aquestes li van permetre descobrir, a mig camí entre el quadre de costums, el retrat real, la pura fantasia i el mite històric, alguna cosa que va batejar com «el retrat imaginari»: va decidir realitzar-ne vint-i-quatre, a raó d’un cada més, seguint un ordre precís, al llarg dels dos anys següents (…)

La llista dels vint-i-quatre quadres no pot ser més excèntrica, amb títols com «Nero Wolfe sorprèn el capità Fierabras forçant la caixa forta del Chase Manhattan Bank» o «El gos camacurt [basset a l’original] Optimus Maximus arriba nedant a Calvi i nota amb satisfacció que l’alcalde l’espera amb un os». S’explica prolixament qui ha encarregat cada quadre i com es relaciona el que hi apareix amb la persona que aportarà els diners, de vegades per camins força refistolats. 

Secretament cada quadre es relaciona també amb un dels membres de l’Oulipo de l’època. La connexió sovint és fosca i té molt a veure amb les obres respectives de cadascú. Almenys la pintura que correspon a Perec —i que és també la que s’havia de quedar Hutting— és clara: «El pintor Hutting pretén obtenir d’un inspector d’hisenda una perequació dels impostos.»

Segons el text, el quadre que van encarregar els Altamont («Coppélia ensenya a Noè l’art nàutic») és el número 1, tot i que a la llista figura com el número 2. Es tracta d’un error de l’original que ja es va corregir en edicions posteriors, però que en català s’ha mantingut, tot i que se suposa que aquesta és una edició revisada. L’edició castellana almenys assenyala la incongruència en una nota al peu. 

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LVIII. Gratiolet, 1

Possible autoretrat de Giorgione

Olivier Gratiolet i la seva filla Isabel de tretze anys, els últims descendents dels propietaris originals de la finca, viuen al setè en dues habitacions del servei (tot i que el títol del capítol no ho indica). Olivier està llegint un llibre d’anatomia i el té obert per una làmina de Zorzi da Castelfranco (el nom venecià del misteriós pintor Giorgione i, per tant, difícilment deixeble de l’anatomista medieval Mondino di Luzzi, com s’afirma). L’acompanya un text de l’escriptor renaixentista François Béroalde de Verville, on es descriu amb tot detall un cadàver en avançat estat de putrefacció. Isabel mentrestant intenta aixecar un ambiciós castell de naips. Cap dels dos para atenció a la televisió, on la locutora anuncia la programació del vespre: una fantasia policíaca i l’estrena mundial d’una òpera basada en Victor Hugo.

Per discernir quin lloc ocupa Olivier dins de la família Gratiolet, cal recordar els esdeveniments que es narraven al capítol XXI així com l’arbre genealògic que allà es mostrava (pàgina 101 de l’edició catalana). Fill de Louis, funcionari del Ministeri d’Aigües i Boscos. a qui van encarregar l’ordenació del parc natural de Saint-Trojan d’Oléron. Olivier, mal estudiant, va criar-se cavalcant per les platges de l’Atlàntic. Hauria estat un bon mosso de quadra, si la guerra no hagués esclatat. La va superar relativament indemne i a la seva fi es va trobar que era l’únic supervivent de la família Gratiolet.

La guerra d’Algèria el va tornar a mobilitzar i l’esclat d’una mina va obligar que li amputessin una cama. A l’hospital va enamorar-se d’una infermera que acabaria sent la mare de la seva filla Isabel (o Isabelle, que els traductors no són sempre consistents). Morta la mare en tràgiques circumstàncies, ara la filla ha d’ocupar-se del pare i sembla que s’ha tornat una mica gòtica.

Olvier sembla obsessionat per demostrar que la teoria de l’evolució és una impostura i que la fisiologia de l’ésser humà és francament millorable. Per ampliar els seus magres ingressos, es dedica a dibuixar (malament) jeroglífics per a un setmanari de passatemps. A l’original se’n reprodueix un exemple:

Le dernier représente un fleuve; sur la proue d’une barque, une femme assise somptueusement débordant de joyaux; sa tête est remplacée par la lettre «S»; à la poupe, debout, un personnage masculin à couronne comtale fait office de passeur; sur sa cape sont brodées les lettres «ENTEMENT». Réponse: «Contentement passe richesse.»

El traductor al castellà ho ha traduït tal qual i explica el joc de paraules en nota al peu. Bats i Lladó han fet la seva pròpia versió del jeroglífic: «El darrer representa un bitllet de banc que arrossega amb un cable gruixut un carro carregat de bens, tots amb una A gravada al llom. Solució: El diner porta bestiesa.»

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LVII. La senyora Orlowska (habitacions del servei, 11)

En aquesta habitació petita i endreçada viuen Elzbieta Orlowska i el seu fill Mahmoud de nou anys. Molt apreciada pels veïns de l’escala, se la coneix com la bella polonesa. 

Apart de dos llits, un d’ells amb barrots, i un llum amb branques de coure foradat (similar al del retrat dels Arnolfini de van Eyck), hi ha dues taules petites, un fogó de càmping i un cendrer octogonal. (Aquesta és una novel·la plena d’objectes octogonals.) També hi ha dos llibres a la vista:

• The Arabian Knights. New visions of Islamic Feudalism in the Beginnings of the Hegira de l’islamista irlandès (possiblement fictici) Charles Nunneley. Arabian Knights (cavallers àrabs) és pràcticament homòfon amb Arabian Nights, que és com es coneix en anglès el llibre de Les Mil i una Nits. Crec que el joc de paraules ja era vell quan Perec el va fer servir.
• Un novel·la policíaca de Lawrence Wargrave, El jutge és l’assassí, amb el següent argument: «X ha matat A fent per manera que la justícia, tot i saber-ho, no pugui inculpar-lo. El jutge d’instrucció mata B fent per manera que X sigui declarat culpable i executat sense haver pogut fer res per demostrar la seva innocència.» Amb lleugeres diferències aquesta és també la trama de Deu negrets d’Agatha Christie, on per cert el personatge del jutge es diu Lawrence John Wargrave.

La història de la senyora Orlowska comença quan tenia onze anys i la van enviar de colònies a França. Allà es va fer inseparable del tunisià Boubaker. Seguiren deu anys de separació, units per una correspondència freqüent. El seu matrimoni hagué de superar les traves que oposaven tant el Teló d’Acer com l’Islam i va trencar-se poc després del naixement de Mahmoud.

Ara du una vida tranquil·la, treballa com a traductora de l’àrab i es dedica exclusivament al seu fill. Estimada pels veïns, fins i tot l’indiferent Bartlebooth l’ha convidat a sopar un parell de vegades i li va ensenyar —fet inaudit!— un dels puzles que estava reconstruint, un port de pescadors de l’illa de Vancouver, Hammertown (del qual no he trobat cap referència).

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LVI. Escales, 8

La princesa amiga de Borges

Un altre capítol molt breu. Un client d’aire militar està trucant a la porta del doctor Dinteville. Du un diari sota el braç, a la portada del qual hi ha una notícia sobre la princesa de Faucigny-Lucinge, que era amiga de Borges i que surt citada a Ficciones.

Al replà, al costat de l’estora, hi ha un paraigüer i una pila de diaris lligats, perquè els recullin els estudiants. El diari del damunt és un butlletí de l’Institut Lingüístic de Lovaina. A l’edició catalana es reprodueix la portada sense traduir, mentre que a la d’Anagrama s’han pres la molèstia de traduir-la.

Apart de Marcel Benabou, que era membre de l’Oulipo i amic de Perec, a la portada hi surt un tal Boris Baruq Nolt, sota el qual s’amaga el conte de Borges Tlon Uqbar Orbis Tertius. També es citen Henri Bachelier i Stephen Albert, noms que es poden trobar als contes de Ficciones.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LV. Habitacions del servei, 10. Fresnel

Augustin-Jean Fresnel

L’any mil nou-cents dinou va venir a viure a l’edifici Henri Fresnel, un cuiner marsellès especialista en peix, marisc i primers plats de verdures. Se’ns diu que en honor del seu homònim llunyà havia creat una recepta de llenties guisades amb sidra. Com que no ho aclareixen els traductors, afegiré que l’homònim és Augustin-Jean Fresnel físic pioner en l’estudi de la natura de la llum. També cal recordar que en francès tant «lent» com «llentia» es diuen «lentille».

El mil nou-cents vint-i-quatre va casar-se amb Alice i poc després obriren un restaurant d’èxit, freqüentat per celebritats de l’època: Maurice Chevalier, l’aviador Nungesser, el joquei Tom Lane (potser apòcrif)… Però malgrat el reconeixement i l’arribada imminent d’un fill, Henry s’avorria. Un dia va desaparèixer per iniciar la carrera d’actor. Alice va intentar continuar amb el restaurant, mentre pujava el fill, però la seva història no és gaire interessant.

La de Fresnel, en canvi, és plena de peripècies i dona nom a quatre de les històries de l’índex: Història del cuiner enamorat del teatre, Història de la filla del banquer que volia dedicar-se al teatre, Història de l’americana excèntrica i Història de l’aviador argentí. Com ja es pot intuir pels títols, hi trobareu les aventures d’una companyia de comèdies itinerant (ecos de Hamlet), uns firaires que fan espectacles circenses, una milionària excèntrica i ex-reina de Broadway i un triomf final com a cuiner mediàtic. El retrobament final entre Alice i Henri no deixa de ser una gran escena anticlimàtica.

En aquest moment l’habitació l’ocupa un home d’uns trenta anys que, totalment despullat, es rebolca amb cinc nines inflables.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LIV. Plassaert, 3

 

Els invasius Plassaert seuen l’un al costat de l’altre al seu despatx. Encara que en Jean du una camisa hawaiana i l’Adèle, un vestit jaqueta vermell, l’escena recorda el famós quadre de Quentin Matsys El canvista i la seva dona, un dels leitmotiv de la novel·la. Enlloc de la balança on pesa les monedes, l’home té a les mans uns fermalls art-déco; mentre que la dona ha substituït el devocionari de l’original per llegir un diccionari d’egiptologia de 1560. Bats i Lladó fan una bona aproximació del francès arcaic al català de l’època (Josep Escuer, a la versió castellana, ni ho intenta):

Piràmides. Grans bastiments fets de pieira o de mahons quadrats, amples per bax e afuats per la puncta, com és la forma d’una flama de foch. Vós en porets vore dessús lo Nyl, pres de lo Caire.

Els Plassaert fa vint anys que es van conèixer, en un viatge turístic a la Mongòlia Exterior, on van descobrir la seva comuna afició als orientalismes. Des de llavors han anat bastint un petit imperi brocanter, ajudats per un intermediari holandès i un artesà de Makassar capaç de reproduir objectes de baquelita i de cel·luloide com si fossin de cinquanta anys enrere.

D’entre els molts objectes que han traficat destacaré un plat decorat:

Una broma de mal gust: un home fa la migdiada al jardí; un altre que s’ha atansat de manera subreptícia, li vessa algun líquid dins l’orella…

La «broma» no és altra que l’assassinat del pare de Hamlet pel seu germà Claudi. Hi ha altres plats amb acudits que la versió catalana adapta, mentre que la castellana torna a relegar-los a la nota al peu.

El tret més significatiu que caracteritza el matrimoni Plassaert és la seva gasiveria. Se n’adjunten alguns exemples, com el de servir whisky belga en una ampolla que n’havia contingut d’escocès, o la llibreta o Adèle anota cada despesa:

pa 0.90

llonguets 0,40

2 carxofes 1,12…

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LIII. Winckler, 3

Una habitació on només queda un llit i una gran foto que recull una escena d’una obra de teatre. Aquí és on treballava la miniaturista Marguerite Winckler i de fet tot el capítol és un homenatge a la seva memòria, tal com la recorda amb emoció el pintor Serge Valène. 

Paradoxalment, aquesta dona meticulosa i mesurada acostumava a treballar enmig d’un absolut desordre de tota mena d’objectes, no sempre relacionats amb la seva professió. [Segueix una llista que sembla exhaustiva.] Només un gat podia moure’s per aquell caos sense causar un desperfecte; i, efectivament, els Winckler tenien un gat pèl-roig (roux), al qual van anar anomenant Leroux, Gaston (per l’escriptor Gaston Leroux), Chéri-Bibi (pel criminal protagonista d’uns populars fulletons de Leroux) i finalment Ribibi per economia expressiva.

144 plomins de rodona num. 394 de Baignol et Farjon...

la capsa amb la inscripció CURIOUSLY STRONG ALTOIDS PEPPERMINT OIL

La manera com Marguerite conegué al jove Gaspard Winckler sembla pel seu escenari —un cafè del port de Marsella sota el plugim, el jove legionari acabat de llicenciar, la noia que el convida a un cafè— una escena d’algun film de realisme poètic a la Marcel Carné. Després, un ràpid matrimoni, la instal·lació a París i els primers avenços professionals, ell com fabricant de joguines, ella com decoradora en dimensions minúscules.

Un incís per comentar la reaparició dels Voltimand, parents de Winckler que ja vam conèixer al capítol I i que tenen el mateix nom que un personatge de Hamlet. En quant a la frase «L’amo del bar, un tal La Brigue, personatge courtelinesc malgrat el seu nom…» no mereix cap comentari per part dels traductors (tampoc en castellà), tot i que l’adjectiu «courtelinesc» em sembla que a hores d’ara ni a França l’entendrien. Pel que he pogut esbrinar prové del dramaturg Georges Courteline i es refereix de forma humorística a les vides grises dels funcionaris i els buròcrates.

La jove parella es traslladà a Simon-Crubellier quan Bartlebooth contractà Winckler perquè li fes els puzles. Valène els va conèixer poc després i s’enamorà d’ella sense ser correspost. S’iniciaren uns anys d’amistat interromputs per la tragèdia que va enfonsar el creador de puzles en la inactivitat. Quan es va recuperar, va llençar a les escombraries tot el que li recordava a Marguerite.

Actualment l’habitació és una peça grisa de pols i de tristor, una peça buida i bruta amb un paper esgrogueït: a través de la porta oberta del lavabo esquerdat es veu una pica maculada de calç i rovell, amb un caire esberlat damunt el qual una ampolla encetada de Schweppes de taronja s’està florint des de fa dos anys.