Al capdamunt de l’escala, allà on acaba la caixa de l’ascensor, una porta de vidre separa les plantes nobles de les habitacions del servei. Al principi rarament es feia servir, si no era perquè els senyors requerissin fer una visita als seus criats per circumstàncies extraordinàries; ja que el servei comptava amb un accés propi a la banda esquerra de l’edifici.
En l’actualitat amb prou feines queden criats a l’edifici, amb l’excepció de Smautf, el majordom de Bartlebooth, i el matrimoni neerlandès-paraguaià que serveix l’escultor Hutting. La resta de cambres han estat habilitades com habitatges independents, bé pels propietaris de baix, bé per l’administrador de l’immoble.
Es comenta llavors la diferenciació classista que marca aquesta porta de vidre, en record a la divisió inicial de l’edifici, i es dona la paradoxa que els propietaris de les antigues mansardes, tot i ser sovint més rics, són considerats inferiors pels de les plantes de baix.
Els de dalt i els de baix han entrat en conflicte dues vegades. La primera fou quan Olivier Gratiolet pretengué prolongar la catifa de l’escala fins a les dues darreres plantes. La segona ocasió fou causada per la negativa de la portera, la senyora Nochère, a lliurar el correu a les plantes que no disposessin d’ascensor (les dues de dalt).
D’aquí es passa a detallar algunes tensions i problemes produïts durant els anys —sorolls, caques de gos, bosses d’escombraries—, no gaire diferents dels de moltes altres escales. Per fi es mencionen dos esdeveniments greus: les explosions provocades pel experiments del químic Morellet i l’incendi del tocador de la senyora Danglars.
I per acabar aquest curiós capítol, que pren una visió col·lectiva del veïnat i que més d’una vegada apunta a la lluita de classes, ressona una frase ominosa del mateix caire de la que concloïa el primer capítol.
I darrere aquella porta tancada per sempre, el morbós avorriment d’aquella lenta revenja, aquell feixuc assumpte de monomaníacs xarucs que repetien com una cançó enfadosa les seves històries fingides i els seus paranys miserables.
El capítol XLIX és el que ofereix una imatge més precisa de l’estructura de l’edifici, tot i que de fet planteja més dubtes que respostes. Per exemple, si l’escala de servei està a l’esquerra, com hi accedeixen els pisos de l’ala dreta? Se’ns diu que hi ha vint altres habitacions pel servei dels pisos que donen al pati interior, però per algunes descripcions, sabem que alguns dels departaments s’obren tant al carrer com al pati. En un moment del capítol es menciona un cretí que viu a la part del darrera i que entona cançons hitlerianes de matinada. Quants altres habitants de la finca no coneixerem mai?
