La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXIV. A la caldera, 2

En una petita estança un tècnic de manteniment sembla emprenyat perquè la revisió anual de la caldera li ocuparà més temps del previst,

En aquest espai minúscul Olivier Gratiolet va instal·lar durant la guerra l’aparell de ràdio clandestí i la màquina per tirar el butlletí d’enllaç diari. Com que havia de passar moltes hores en aquell forat, el va haver de condicionar amb un petit rebost, peces d’abric i un butacot confortable. Per entretenir les hores d’espera llegia una novel·la gruixuda a la qual li faltaven pàgines.

(…) tractaven, entre altres coses, d’un xinès ferotge, d’una noia valenta d’ulls castanys, d’un paio alt i tranquil a qui els punys se li tornaven blancs als artells quan algú el treia de polleguera, i d’un tal Davis, que deia venir de Natal (Sud-àfrica) quan no hi havia posat mai els peus.

És inútil que busqueu cap novel·la que respongui a aquesta descripció; de fet és una barreja d’un fragment de La veritable vida de Sebastian Knight de Vladimir Nabokov i un personatge (Davis) extret de Deu negrets. Testimoni de l’escassa distinció que feia Perec entre alta i no tan alta cultura.

En un bagul de vímet hi havia clàssics francesos de l’editorial Hachette que portaven a Olivier desagradables records escolars, per culpa dels fragments que havia hagut de memoritzar.

Rome n’est plus dans Rome, ell est toute où je suis (Corneille, Sertorius)

Oui c’est Agamemnon, c’est ton roi qui t’eveille (Racine, Iphigénie en Aulide)

Prends un siège Cinna et assieds-toi par terre

Et si tu veux parler commence par te taire… (comença com una citació de Cinna de Corneille, però deriva en una mostra d’humor escolar)

Durant l’alliberament de París Olivier de bon grat s’hauria batut pels carrers, però es va veure obligat a quedar-se a peu de ràdio anotant missatges enigmàtics del tipus «el presbiteri no ha perdut ni gota del seu encant, ni el jardí la seva brillantor» o «tot va de primera, senyora marquesa».

Le presbytere n’a perdu rien de son charme, ni le jardin de son éclat prové de Le Mystère de la Chambre jaune de Gaston Lerroux, un clàssic policíac dels crims en una habitació tancada. La frase se cita sovint per la seva elegància, inesperada en una novel·la de lladres i serenos.

Tout va très bien, Madame la Marquise és un hit de 1935 que interpretava Ray Ventura et ses Collégiens. El títol ha esdevingut el paradigma d’aquells que davant d’una desgràcia n’intenten minimitzar la gravetat.