Malgrat que disposa d’un gran taller, Hutting fa servir una petita peça del seu apartament per exercir la seva actual dedicació al retratisme, on sotmet els seus clients a llargues sessions posant. L’única decoració són tres cartells fixats als plafons d’acer amb imants en forma de mitges bales [Cal aclarir que es refereix a les bales del joc infantil, no a les municions.] Representen una reproducció del Tríptic del Judici Final de Rogier van der Weyden, el cartell de la pel·lícula Les Orgueilleux d’Yves Allégret i un menú d’aires art nouveau.
Quan Hutting va donar per acabat el seu «període boirós» i el del «mineral art», va decidir dedicar-se al retratisme, àmbit en el qual comptava amb molts clients potencials. Però abans de posar-s’hi, li calia trobar un protocol que li donés les directrius per elaborar cada quadre. Després d’alguns intents sense sortida, el relatiu fracàs…
el va empènyer a afinar una mica més allò que el crític d’art Elzéar Nahum, el seu defensor oficial, anomenava amb gràcia les seves «equacions personals»: aquestes li van permetre descobrir, a mig camí entre el quadre de costums, el retrat real, la pura fantasia i el mite històric, alguna cosa que va batejar com «el retrat imaginari»: va decidir realitzar-ne vint-i-quatre, a raó d’un cada més, seguint un ordre precís, al llarg dels dos anys següents (…)
La llista dels vint-i-quatre quadres no pot ser més excèntrica, amb títols com «Nero Wolfe sorprèn el capità Fierabras forçant la caixa forta del Chase Manhattan Bank» o «El gos camacurt [basset a l’original] Optimus Maximus arriba nedant a Calvi i nota amb satisfacció que l’alcalde l’espera amb un os». S’explica prolixament qui ha encarregat cada quadre i com es relaciona el que hi apareix amb la persona que aportarà els diners, de vegades per camins força refistolats.
Secretament cada quadre es relaciona també amb un dels membres de l’Oulipo de l’època. La connexió sovint és fosca i té molt a veure amb les obres respectives de cadascú. Almenys la pintura que correspon a Perec —i que és també la que s’havia de quedar Hutting— és clara: «El pintor Hutting pretén obtenir d’un inspector d’hisenda una perequació dels impostos.»
Segons el text, el quadre que van encarregar els Altamont («Coppélia ensenya a Noè l’art nàutic») és el número 1, tot i que a la llista figura com el número 2. Es tracta d’un error de l’original que ja es va corregir en edicions posteriors, però que en català s’ha mantingut, tot i que se suposa que aquesta és una edició revisada. L’edició castellana almenys assenyala la incongruència en una nota al peu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada