El menjador dels Berger. Una taula parada, amb una sopera, una botifarra (cervelas) i un camembert a l’etiqueta del qual es veu un veterà de l’exèrcit napoleònic. En un diari vespertí es llegeix el titular: PONIA: EL CÀSTIG SERÀ EXEMPLAR. Se suposa que al·ludeix a Michel Poniatowski, a l’època ministre de l’interior sota la presidència de Giscard.
Lisa Berger, una logopeda grassoneta, deixa sobre la taula un suc de taronja i una llauna de cervesa Spatenbräu. El seu fill Gilbert ha sortit a baixar les escombraries i a comprar pa (l’hem vist a les escales al capítol XXXIV). El seu marit Charles, alegre i rodanxó, treballa de nit com a cambrer.
Charles va treballar durant un temps en un restaurant-teatre on un rapsoda declamava la seva obra poètica completa, dissimulant-la entre textos d’Apollinaire, Baudelaire, Descartes, Marco Polo, Nerval, Chateaubriand i Verne. No és d’estranyar que acabés fent fallida.
Ara treballa a La Villa d’Ouest, un restaurant amb espectacle de transvestits propietat d’un tal Desiré (o Didi), personatge que és caracteritza per la seva mesquinesa. Diu el text «que porta abrics de pell», però el context i la paraula «moumoute» crec que indiquen que porta perruquí. El menjar que serveixen té noms còmicament pretensiosos com «Llamàntol amb comí a la Sigalas-Rabaud», «Pebre de cervell Excellence» o «Salpicó d’Isard a l’Amontillado», però en realitat es tracta d’una gasòfia precuinada acompanyada de salses aigualides.
Alguns noms dels plats provenen de Les revenentes, la novel·la que Perec va escriure amb una sola vocal, la ‘e’. Els traductors al català li han seguit el joc:
Crèpes de crevettes en gelée —> Creps de fetges en fernet
Relevé de cervelle en Excellence —> Pebre de cervell Excellence
Entremets de l’Evêque d’Exeter —> Entremès de l’Evêque d’Exeter
Però si el local s’omple cada nit amb el bo i millor del públic parisenc és per les actuacions de les dues grans vedettes de la companyia, «Domino» i «Belle de May». La primera imita Marilyn Monroe en una escena de Com casar-se amb un milionari, la segona «es metamorfosa en Charles Trenet en tres parpelleigs».
L’única particularitat que té la feina de Charles és que cada nit al final del segon servei ha de pujar a l’escenari amb els tres altres cambrers i, tot aixecant la cama de forma cancanesca, ha d’entonar:
Ara que esteu ben tips, tips, tips,
ja podeu dir merci, sí, sí,
al bon Didi, al gran Dédé, en Désiré,
que us mostrarà, sí, sí, sí, sí,
sense preludi, Dididi,
el més Didi, el més diví que té!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada