Una rucada

Una amiga ens ha regalat el darrer llibre de Carme Riera, que es titula “Des d’uns ulls americans”. La cosa va de George Mac Gregor, un jove periodista de Nova York, del qual s’enamora un assessor d’imatge de l’alcalde de Barcelona, quan aquest és en gira promocional a la Gran Poma. L’assessor convida el noi a Barcelona, li posa pis i li promet que li facilitarà una beca de la Generalitat. Hi ha una sèrie de peripècies sense cap ni peus, el noi es converteix en el mantingut d’un matrimoni de Pedralbes i acaba amb els seus ossos a una pensió de mala mort de Ciutat Vella.

Encara que se suposa que el llibre està narrat per l’americà, el seu personatge no resulta en absolut creïble. Ja és difícil empassar-se que un jove ben plantat, que ni tan sols entén, se’n vagi darrera d’un funcionari de mitjana edat, casat, rodanxó i del tot ridícul. Tampoc és versemblant que algú que a penes coneixia de l’existència de Barcelona, sigui capaç de reconèixer els quadres de Sunyer, Nonell o Anglada-Camarasa que va trobant a les cases que visita.

No, no cal buscar cap lògica ni en els personatges ni en les situacions (algunes completament sortides de mare, com quan el funcionari es disfressa de monja per acompanyar el seu mantingut a Montserrat), perquè la intenció de l’autora és utilitzar la feble anècdota per fer una repassada als nostres signes d’identitat des d’una mirada externa. Així pel llibre van desfilant des de la Moreneta a l’ase català, des de la barretina al caganer, el Barça, el Liceu, Gaudí... Però el que se’ns diu sobre aquest hit parade de la catalanitat ni té interès ni té gràcia. Potser perquè el narrador és un enze, però el que se’ns explica sembla extret directament de la viquipèdia.

Crec que Carme Riera no ha quedat gens convençuda amb aquest llibre, ja que en el pròleg el presenta amb el vell truc del manuscrit que un amic li ha fet arribar i promet que la seva propera novel·la (negra) sí que serà totalment seva. Carme Riera ha desenvolupat una carrera literària important amb llibres tan sòlids com “Fins el darrer blau” o “Cap al cel obert”. No m’explico perquè darrerament es dedica a la prosa lleugera (“L’estiu de l’anglès” ja ho era), a menys que estigui fent provatures amb la literatura de gènere. Queda clar que l’humor no queda dins dels seus dominis.

Rosses

El sentit més prescindible de tots deu ser el del ridícul. (El concurs va d'imitadores de la Monroe, per si algú no se n'ha adonat).

Vist a Cincinnati.com.

Escalopa a la milanesa

Oblideu la Nina, a Milà sí que saben fer publicitat!

Vist a River

...i Mrs. Vine

Abans d'ahir parlava de l’estupenda Ruth Rendell, però em vaig guardar un as a la mànega, una escriptora que es diu Barbara Vine i que és l’alter ego que canalitza les pulsions més recargolades de Ruth Rendell. Va néixer l’any 1986 amb “A Dark-Adapted Eye” (“Inocencia singular”), una història de germanes i d’homosexualitat clandestina. L’homosexualitat, més o menys reprimida, és un dels motors recurrents de les històries de Vine; figura en aquesta novel·la inicial, però també a “No night is too long” (“Larga es la noche”) o “The chimney-sweeper’s boy” (“La mariposa negra”).

Tot seguint les directrius de la casa mare, i fins i tot exacerbant-les, totes les novel·les de Vine comencen amb un munt de dades inconnexes i el sentit imminent d’un crim. Mai no queda clar per on apareixerà la sang. Per exemple, a “King Salomon’s carpet” (“La alfombra del Rey Salomón”), aprendrem molts detalls històrics sobre el meu estimat metro de Londres abans que tot esclati pels aires en un atemptat terrorista. “The Blood Doctor” va d’hemofília victoriana i “The Minotaur” de biblioteques i famílies disfuncionals. A “Gallowglass” (“El fiel vasallo”) la síndrome d’Estocolm condueix a un amor apassionat i criminal.

Potser un dels meus favorits és “Asta’s book” (“El diario de Asta”), una complexíssima novel·la on diversos misteris ocorreguts a principis del segle XX es resolen molts anys després mitjançant la lectura del diari escrit per una danesa trasplantada a Anglaterra. L’he llegit ja tres vegades i encara em sorprèn amb tots els seus girs inesperats i les seves caixes xineses de profunditat insondable.

El motiu inicial per haver escrit sobre Barbara Vine ha estat la lectura del seu darrer llibre “The birthday present”. Comença molt bé: un parlamentari conservador durant el govern de Margaret Thatcher manté una relació de matisos sadomasoquistes amb una dona casada. Com a pervers regal d’aniversari, i amb l’aquiescència d’ella, contracta dos còmplices perquè la segrestin i la duguin a una casa desconeguda. Malauradament hi ha un accident de tràfic mortal i l’aventura eròtica queda interrompuda. Als ulls del món, el cadàver de la dona, emmanillat i emmordassat apunta a un acte criminal... El llibre explica l’angoixa del polític, que tem ser vinculat en aquesta tèrbola història i que busca paranoicament tothom que en pugui estar al corrent per fer-los callar com sigui. Tot i que és un bon estudi sobre la culpa i la crueltat inherent als ambiciosos, la història s’allarga en excés i li falta una mica més de suc. No, no començaria per aquí una exploració sobre l’autora; però encara queda molt de bo per descobrir.

Comtessa misèria

L’he trobada diverses vegades més aviat borratxa
l’anomenaven comtessa misèria
per la seva sequedat
estava desesperadament sola
a les portes de la seixantena
tristament envoltada de plomes d'estruç i vulgar quincalla
a la paret de casa seva la inscripció

comtessa misèria
la vida tard o d'hora
salda el seu deute
comtessa misèria
la vida tard o d'hora
et colpeix per sorpresa

en els seus ulls el terror constant del temps que passa
i hauria donat qualsevol cosa per un elixir de llarga vida
estava desesperadament sola
a les portes de la seixantena
suaument absorta entre gloriosos records impregnats de maquillatge i de rien ne va plus

comtessa misèria
la vida tard o d'hora
salda el seu deute
comtessa misèria
la vida tard o d'hora
et colpeix per sorpresa

sense preguntar
sense previ avís
comtessa misèria
la ment hivernada als vint anys
víctima de l'engany d'aquest segle
que persegueix el mite de les formes atractives
i la cirurgia estètica

comtessa misèria
la ment no canvia
comtessa misèria
la ment no canvia
comtessa misèria
la ment no canvia
comtessa misèria
la ment no canvia

comtessa misèria
la ment hivernada als vint anys

Carmen Consoli

40 anys

Escultura commemorativa de George Segal a Christopher Park

Un dia com el d’avui, fa quaranta anys, una colla d’impresentables, boges i transvestides, negres i xicanes, reines i camioneres, pàries entre les pàries, van afartar-se de ser contínuament humiliades i van plantar cara a la policia en un bareto de Greenwich Village i, sense més pretensions que defensar la pròpia supervivència, van engegar inadvertidament el motor del gay power i la defensa dels drets homosexuals.

I un dia com el d’avui, any rere any, recordem aquest fet i celebrem la diada de l’Orgull Gai. I amb l’efemèride no falta a la cita l’eterna polèmica sobre la forma “correcta” de gestionar la commemoració. Sempre hi ha algú, fins i tot dins del món gai, que abomina de l’excés de frivolitat, cossos mig nus, plataformes i lluentons, i que opina que aquesta no és la imatge que cal donar, que així estem perpetuant uns estereotips.

Crec que els que són d’aquest parer obliden l’objectiu més important de la festa, que és el de defensar a ultrança la llibertat de cadascú per expressar-se tal com és, sense prejudicis imposats, una aposta que no només beneficia als homosexuals, sinó a tota la societat. Dubto que, si ens haguéssim comportat sempre com marietes assenyades, hauríem arribat on ara som. Per tant, benvinguts i benvingudes a tothom que s’hi vulgui apuntar, nerds amb ulleres de pasta i fades per un dia, heterosexuals amb ploma i noietes amb bigoti, famílies eco-sostenibles i germanes de rialla fàcil, adolescents lànguids i bestiotes esculpides al gimnàs, reines a punt de ser destronades i aus del paradís disposades a emprendre el vol. Hi ha lloc per tothom, però no hem d’oblidar mai d’on venim, d’aquella escòria empestada que un juny de 1969 va decidir que ja n’hi havia prou.

Tal com som

Continuem amb les famílies cinematogràfiques, ara amb la molt catalana i burgesa de “Tres dies amb la família” de la debutant Mar Coll. La seva anècdota és molt simple, Léa (una convincent Nausicaa Bonnin en un paper no precisament simpàtic) es retroba amb la seva família amb motiu de la mort del seu avi patern. La pel·lícula segueix de manera molt naturalista els cerimonials, els àpats, les hores mortes al tanatori i la resta d’escenes típiques que acompanyen aquestes ocasions, on durant hores es veuen obligats a conviure pares, mares, oncles i cosins a qui feia temps que no veies.

Com a bona família catalana, els Vich són pudorosos, poc donats al sentimentalisme i van per feina; per tant no espereu trobar aquí cap revelació melodramàtica. I tanmateix, Mar Coll, amb una admirable maduresa, ha sabut reflectir el poder entre protector i repressor de tot grup familiar. Ajudada per un compacte equip d’actors on tothom, des dels més veterans als més desconeguts, estan molt en el seu paper, aconsegueix una atmosfera ominosa en el que res s’explicita i tot s’ha de saber llegir entre línies. Un molt bon debut doncs.

L’estrany cas de la doctora Rendell...

Sóc de l’opinió que Ruth Rendell (baronessa Rendell de Babergh, Londres, 1930) mereix més sort de la que ha tingut al nostre país. Potser és mal moment per reivindicar-la, ja que en l’actualitat, si no ets escandinau, no tens res a fer en el mercat de la novel·la negra; però, francament, jo als llibres de la senyora Rendell els hi trobo molta més substància.

Sovint se la compara amb la seva amiga i gairebé coetània P.D. James, totes dues indiscutibles dignificadores del gènere, James des d’un punt de vista més conservador, Rendell més d’esquerres. És una comparació d’aquelles que solen generar els crítics mandrosos, perquè no crec que les novel·les de Rendell es puguin equiparar amb les de ningú més.

Sí, és cert que té un cicle de novel·les més convencionals, les que protagonitza l’inspector Wexford, que són el que menys m’interessa de la seva producció, tot i que són molt recomanables. Segueixen l’estructura típica, que parteix d’un crim en una ciutat de províncies i desemboca en el descobriment del seu autor. El seu valor afegit (apart d’estar ben escrites i de tenir una intriga impecable) es troba en els assumptes que aborda, que són un reflex fidedigne dels signes del temps: la violència domèstica, l’esclavatge a l’Europa actual, l’ecologisme, la pedofília, l’ablació del clítoris... “Simisola” (“Simisola: historia de una desaparición”) o “Road rage” (“Carretera de odio”) serien dues bones introduccions al món de l’inspector Wexford i la seva família.

Però on Rendell brilla de debò no és als seus whodunit (qui ho va fer?), sinó als seus whydonit (per què ho va fer?). En un llibre típic de Rendell, aviat sabem qui és el culpable i vagues notícies sobre les conseqüències del seu crim, però ens queda per descobrir el seguit de circumstàncies que condueixen al tràgic final. Els protagonistes són personatges inadaptats, crescuts en condicions estranyes, obsessius patològics, sobretot en matèria amorosa. Els seus llibres funcionen com trencaclosques, on des de la primera pàgina besllumem fragments de la sempre terrible imatge final, però hem d’avançar compulsivament en la lectura per omplir tots els forats.

A més, sempre hi ha un important element d’ironia en el desenllaç, de manera que no sempre el culpable és qui rep el càstig, com si la millor de les intencions conduís al pitjor resultat possible, gràcies a l’atzar.

Rendell, que ha rebut tots els premis possibles a l’àmbit britànic, incloent-hi un títol nobiliari, té els seus admiradors en el continent europeu. Pedro Almodóvar va filmar una de les seves pitjors pel·lícules, “Carne trémula” a partir de la magnífica “Live flesh”. Claude Chabrol l’ha adaptada dos cops, a “La Cérémonie” (“A judgement in stone”) i a “La demoiselle d’honneur” (“The Bridesmaid”), espero que amb millors resultats.

Si algun amable lector vol endinsar-se en el món d’aquesta perversa escriptora, llegiu també “The Tree of Hands” (“Un árbol de manos”), “Talking to Strange Men” (“Hablar con desconocidos”) o “Going Wrong” (“Un simple fallo”). Bé, la seva obra és extensíssima (tot i que mai traduïda al català, crec) i comenceu per on comenceu no crec que us defraudi. Potser fora de les llibreries especialitzades és difícil de trobar, però de segur us està esperant a la vostra biblioteca de capçalera. Dubto molt que algú m’ho retregui més endavant.

Tres minuts amb Stieg Larsson

Li he dit a Josep que, si em veu a menys de 100 metres d’un llibre de Stieg Larsson, em foti un tret, que sóc capaç de caure a la temptació i jo tinc un bloc i una família que mantenir i no puc perdre una pila d’hores llegint-lo. Ho reservo per la jubilació, sempre que llavors me’n recordi, que la demència senil és molt traïdora.

Però una carta d’un lector de EL PAÍS, referida a les traduccions de la famosa trilogia nòrdica, m’ha conduït a una d’aquelles investigacions meves que no duen enlloc però que tant em distreuen. La tesi del senyor Francisco Hidalgo és que la traducció dels títols de les novel·les de Larsson a l’espanyol (i al català, afegiré jo) no s’assemblen gaire a l’original suec, però són còpia exacta del títol de l’edició francesa (que sempre ha precedit en mesos a l’espanyola). Jo he volgut anar més enllà i he buscat com havien estat traduïdes les novel·les a llengües que em resultessin més o menys comprensibles. Heus aquí els resultats:

1. Män som hatar kvinnor (Homes que odien les dones) es diu en francès Les hommes qui n'aimaient pas les femmes i en espanyol o català “Els homes que no estimaven les dones”, que no és ben bé el mateix.
2. Flickan som lekte med elden (La noia que jugava amb foc) és La fille qui rêvait d'un bidon d'essence et d'une allumette, per tant “La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina”, visca la creativitat incendiària!
3. Luftslottet som sprängdes, és a dir, “El castell a l’aire que va esclatar” esdevé La reine dans le palais des courants d'air o “La reina al palau dels corrents d’aire”, un títol que he de dir que m’enamora malgrat la seva infidelitat.
4. Els alemanys, com pertoca a la seva cultura, han estat estrictament literals: “Männer, die Frauen hassen”, "Das Mädchen, das mit dem Feuer spielte" i "Das Luftschloss, das gesprengt wurde".
5. Els anglesos també han estat respectuosos amb l’original: "Men who hate women", "The girl who played with fire" i "Air castle which was blown up". Tot i que el primer llibre de la trilogia als Estats Units es titula "The girl with the dragon tattoo".
6. Els italians m’han desconcertat: als dos primers títols han estat fidels “Uomini che odiano le donne” i “La ragazza che giocava con il fuoco”, però al tercer s’han posat creatius i s’han tret de la mànega “La regina dei castelli di carta”.
7. Però pitjor han estat els portuguesos que, apart de no tenir disponible el tercer porticó de la trilogia, divergeixen en el primer, “Os Homens que Odeiam as Mulheres” a Portugal, però “Os Homens Que Não Amavam as Mulheres” al Brasil. I també el segon es titula a Portugal “A Rapariga que Sonhava com uma Lata de Gasolina e um Fósforo”, però a Brasil “A Menina que Brincava com Fogo”. O sigui que els papers s’han intercanviat d’un episodi a l’altre.

Fins ara, només hem parlat de títols. Però d’aquí es fàcil deduir que la resta del llibre haurà seguit el mateix procés de traducció d’una altra traducció. No em ficaré amb altres llengües que no em queden tan a prop, però l’afer mereix una estirada d’orelles als editors espanyols i catalans. Sí, sí, aneu celebrant el 20 de juny com a diada de la llengua espanyola que, a l'hora de la veritat, encara som subsidiaris de la cultura francesa.

Fa anys que ho sé, encara que només sigui per anar a IKEA amb coneixement, el suec és l’idioma del futur.

Gestos

Com que el president Obama va dictaminar que juny seria el mes dedicat als drets dels GLTB, els de Google (que no se’n perden una) s’han reprogramat les seves famoses recerques de manera que, si tecleges un terme apropiadament homosexual, la línia de separació superior (que sol ser blava) es converteix en un arc de Sant Martí filiforme. He fet alguns experiments per verificar la seva fiabilitat, tots en anglès, esclar, que la resta som llengües subsidiàries. Si escrius mots de cerca tan evidents (i tan poc precisos) com “gay”, “queer” o “bisexual”, l’arc iris s’il·lumina. També ho fa amb “gay marriage”, però no amb “gay weddings”, ni amb “gay rights”. Tampoc amb “uranist”, si ens posem una mica arcaics.

Jo, que encara conservo un cor i un cervell de programador informàtic, trobo que aquest invent és una pèrdua de temps, una salutació llunyana i desganada sense cap implicació real. Gestos de correcció política que, en el fons, ens afavoreixen menys que un atac directe a la jugular.

Trobant a Ponyo

Com que havíem celebrat la revetlla en família i ens vam llevar tard, però poc perjudicats, vam anar a veure “Ponyo al penya-segat” d’Hayao Miyazaki, una pel·lícula que tot i les ganes no havíem vist quan la van estrenar.

Hayao Miyazaki (Tòquio, 1941) deu ser un dels creadors cinematogràfics en actiu més extraordinaris. Apart de la seva insistència en utilitzar tècniques artesanals d’animació, en un moment en el qual tothom tira d’imatges digitals, d’efectes programats, de 3D i de tot el que de nou pot oferir la tecnologia, no es pot negar que està dotat d’un poderós estil propi. Més enllà de la fesomia d’alguns personatges, sobretot dels infants, que remeten a l’estètica anime de “Heidi” (on Miyazaki, hi intervingué) i que a mi em produeixen una mica d’urticària, tot el disseny de les seves criatures fantàstiques és un prodigi d’inventiva i de suggestió sempre amb un punt d’inquietant. Així mateix, les ciutats i els paisatges estan dotats d’una poètica melangia encisadora, com d’un Magritte que claudica de la intel·lectualitat.

Són freqüents en les seves històries les referències més o menys ecologistes a la relació de l’home amb la natura, les protagonistes femenines “fortes” i els personatges de moral ambigua a qui costaria definir com a bons o dolents. Però el que més em fascina dels seus guions és com introdueixen l’espectador en móns completament fantàstics sense donar-li cap clau basada en la lògica per entendre’ls. Qui contempla un film de Miyazaki només té dues opcions: quedar-ne perplex i exclòs o introduir-se en aquest aparent deliri i gaudir-ne.

Posem per cas una de les seves pel·lícules més importants, “El viatge de Chihiro” (2001), que sovint és comparada amb l’Alícia de Lewis Carroll. Però durant el viatge de la nena victoriana per la Terra de les Meravelles i en els encontres que té amb els personatges més estrafolaris, el lector sempre pot identificar-se amb Alícia i compartir amb ella l’estranyesa que sent davant de tot el que es va trobant. A favor de la nostra comprensió de Carroll també hi intervé el fet que sabem que moltes d’aquestes criatures dements són caricatures de la societat del seu temps i que la clau del seu comportament respon a l’aplicació desballestada de la lògica més matemàtica.

En canvi, Chihiro, que penetra en un món extraordinari —on els seus pares esdevenen porcs i ella passa a integrar-se en una mena de casa de geishes on cohabiten bruixes, esperits del riu, ànimes en pena i nadons monstruosos—, es pot mostrar inicialment confusa, però aviat s’integra en les regles que imperen en aquest malson, tot deixant l’espectador enrere. Recordo la primera vegada que vaig veure la pel·lícula una sensació de desemparament, barrejada amb la curiositat per saber on em conduiria aquell viatge. Poques vegades m’he sentit tan protagonista d’una aventura.

A diferència de Chihiro, “La princesa Mononoke” (1997) o “El castell ambulant” (2004), “Ponyo al penya-segat” (2008) és una pel·lícula destinada al públic infantil, el que no vol dir que no sigui una experiència deliciosa per a tota la família. La seva anècdota es basa en el conte “La sireneta” d’Andersen, però no pot estar més lluny de la popular adaptació dels Estudis Disney. Aquí, la sireneta és més aviat un capgròs de color vermell i de nom Brunhilde (!) que fuig de l’empressonament a la que la sotmet el seu pare. Coneix així un vailet de cinc anys, Sosuke, que viu en un poble costaner del Japó modern. El nen l’adopta i la bateja amb el nom de Ponyo. El que seguirà serà una història d’enamorament infantil amb final feliç.

Explicat així, llevat de la modernització de l’escenari, no sembla que hi hagi gaire novetats respecte a Andersen. Però, com deia l’altre, déu està en els detalls. Apart de la prodigiosa reproducció del poble de pescadors, que sembla feta amb llapis de colors, la pel·lícula va plena de personatges i moments inoblidables. Què us sembla un geriàtric submarí o un tsunami biològic? O una muntanya d’aigua sota una lluna colossal en la que encallen desenes de vaixells? O peixos del període devònic circulant per una carretera submergida? Però el que segur que no heu vist en la vida és una cavalcada de les Valquíries a lloms de lluços gegants.

En poques paraules, un trip legal i per a tots els públics.

Pornografia palermitana

Ja fa dies que il Cavaliere se sent assetjat per totes bandes i ja fa dies que ell i els seus còmplices van perdent els papers de forma més ostensible. Al bloc River recupero aquesta perla del senador del Pdl Maurizio Gasparri proferida en una entrevista a un canal de YoutubeTV:

“Se il peccato, ovviamente si fa per dire, di Berlusconi fosse stato quello dell’omosessualità avrebbe goduto di maggiori tutele, avrebbe usufruito dell’ipocrisia del politically correct e gli avrebbero risparmiato la gogna. Ci sarebbe stata meno enfasi perché nel raccontare le cose avrebbero avuto paura di sconfinare in atteggiamento di discriminazione. Sarebbe stato più tutelato, soprattutto le lobby gay lo avrebbero difeso. Se fossero pubblicate le intercettazioni di ciascuno, se l’indagine del privato fosse sistematica e indiscriminata chissà cosa verrebbe fuori. Un conto è se qualcuno fa qualcosa contro la legge, e un conto è quando si parla di comportamenti”.

Deixant de costat que això del “pecat de l’homosexualitat” sempre em produeix esgarrifances infernals, crec que del que fa aquest senyor se’n diu tirar pilotes fora. Pel que donen a entendre totes les notícies que ens van arribant, primer amb comptagotes, ara en un devessall, les pràctiques de Berlusconi no afecten només a la seva vida privada sinó a les seves funcions institucionals en matèries de seguretat estatal, tràfic de favors, utilització de fons públics... O sigui que no sé si ningú amb un mínim de decència estaria disposat a defensar-lo si les tendències sexuals haguessin estat unes altres. A més, no estic segur que en un país tan poc homòfil com és Itàlia, si en lloc de “veline” haguessin estat “velini” el linxament no hauria estat encara més sonat.

Sembla, per tant, que a la conspiració universal contra Silvio, a més del comunisme internacional, el contuberni judeo-maçònic i el nostre president Zapatero, cal afegir ara el temible “lobby gai”. Ja m’estranyava que triguéssim tant a aparèixer...

[Ja ho sé, el títol no té res a veure amb el contingut; aquest parell de mots els ha teclejat algú a Google per arribar involuntàriament al meu bloc. Però no em negareu que tenen ganxo periodístic.]

Paraula de neurotípic

Entre les diades reivindicatives que es fan i es desfan, una de les més noves deu ser el Dia de l’Orgull Autista, que es va celebrar el proppassat 18 de juny. La primera vegada que en vaig tenir notícia, vaig dubtar si em trobava davant d’una broma més de la xarxa; però sembla que no, que la cosa va de debò.

Els promotors d’aquesta diada són persones diagnosticades com a autistes, però que no volen ser considerades com a malalts. Sostenen que simplement funcionen de forma diferent a com ho fem els “neurotípics” (sí, així ens anomenen) i que, encara que les seves pautes de relació i de comunicació no siguin les convencionals, són capaços de desenvolupar aptituds particulars que no estan a l’abast dels no-autistes. Demanen per tant que els deixin tranquils fent la seva vida i que no els emprenyin amb teràpies; que sigui, per contra, la resta de la societat la que es sensibilitzi sobre la seva condició i miri de posar-los-hi les coses més fàcils.

Naturalment, l’aparició d’aquest moviment ha generat una polèmica immediata, especialment per part dels pares d’autistes que suposo que, per instint de protecció i també una mica per egoisme, somien en aconseguir que els seus fills estiguin més adaptats i es comuniquin amb ells de la forma que caldria esperar.

Pel que he llegit, les teràpies destinades a reconduir les actituds més asocials de l’autisme, pot ser que aconsegueixin resultats visibles, però possiblement no eviten la tensió i el patiment interior del que es veu obligat a actuar a contracor. Això m’ha fet recordar la guerra que hi havia fa unes dècades contra els esquerrans, als que s’obligava a escriure amb la mà dreta per l’expeditiu mètode de lliga’ls-hi l’altra mà a l’esquena. Esclar que aquí es tracta d’una qüestió més seriosa i que, a més presenta moltes casuístiques i gradacions diferents. No tots els autistes són realment capaços de fer una vida autònoma, molts d’ells requereixen assistència contínua, i per tant semblaria bo buscar remeis que els facilitessin l’existència.

És un assumpte molt complex, del que jo ho desconec gairebé tot, per tant no em pronunciaré ni a favor ni en contra. De totes maneres em sembla molt saludable que de tant en tant mirem el món des d’una nova perspectiva per no caure en la temptació egocèntrica de creure en la nostra pròpia “normalitat”.

“New York movie” (1939), d’Edward Hopper

Es troba en una sala estranya, subterrània, similar a un teatre, però sense grades. Els seients són com trones i sembla que s’alcin per engolir els espectadors. Tothom vesteix de fosc, i això l’inquieta. Igual que les llànties que pengen del sostre: massa altes per encendre-les amb comoditat. Les parets són cobertes d’or i d’una mena de cuir de pèl curt que és més fosc que la sang i que no pot pertànyer a cap bèstia coneguda.

Però el més insòlit succeeix sobre l’escena, on no hi ha cap actor, només ombres que es mouen sobre la paret. Tot i la seva inusual aparença, entén que les ombres imiten edificis, artefactes i figures humanes d’una grandària superior a la norma; parlen una llengua estrangera que no havia sentit abans. Potser són déus o dimonis, perquè creixen o empetiteixen a voluntat, provoquen terratrèmols, enderroquen ciutats i de vegades canten himnes furiosos que perforen els timpans.

És un espectacle que causa horror, però que el públic accepta mansament, gairebé amb satisfacció, com si estiguessin sota l’efecte d’un poderós conjur. Només ell té el pressentiment d’una estratagema de qui sap quin mag, que els hi enfosqueix la voluntat i els condemna a aquesta presó eterna.

Recolzat a la paret, sota una triple torxa, un guàrdia de cabells rossos vigila l’única via d’escapatòria. Sembla distret i desarmat; en tot cas, és de complexió més aviat fràgil: no suposa un gran obstacle, sempre que no l’esperin altres soldats dalt de les escales...

S’hi apropa, disposat a embestir-lo, si hi trobés cap oposició; però passa pel seu costat sense que l’altre s’immuti.

—Necessito sortir urgentment, m’espera el meu germà—, aclareix, sense saber el perquè.

Al pis de dalt l’espera una sala idèntica, on fins i tot el sentinella ensopit es repeteix. La confusió dura uns segons, just per percebre un estrip de consciència que li fa reconsiderar la situació. La mentida que acaba de dir, sense necessitat, tan impròpia d’ell; el decorat impossible; la lògica incomprensible d’aquest indret; tot apunta a que es troba dins d’un somni.

Prou sap que dels somnis no n’escapes voluntàriament; cal esperar, acomodar-se fins que s’obri una fissura quan el propi somni vulgui. Es posa al costat del jove soldat blau que, vist de prop, no sembla tan esquifit, només que és de cos petit, però ben treballat. Tampoc la seva expressió és d’endormiscament o melangia, sinó més aviat de timidesa i anhel, de qui espera una iniciativa...

Un so de trencadissa prop de la finestra el desperta. Darrera de la cortina dues dones de veu cridanera s’increpen mentre recullen trossos de terrissa. El jove Plató obre els ulls, alliberat de sobte del somni. Sobre el ventre nota la tibantor del membre. Pensa que anirà una estona a la palestra a veure què hi ha. També pensa que no s’hauria d’afartar de pa amb olives abans d’anar a dormir.

Passeig dominical

Com feia solet he decidit sortir a fer un volt i m'he passejat pels blocs candidats al premi Lletra al millor bloc del Premi Blocs Catalunya. Com era d'esperar, hi ha de tot; alguns m'han agradat, d'altres gens. De forma casual he retrobat una antiga companya d'estudis; però d'això ja en parlaré un altre dia. Ara només volia mencionar un bloc que m'ha agradat molt. Es diu MENJAR BLANC o sigui que potser és originari de Reus; però això només és una conjectura, perquè el bloc destaca per la seva presentació espartana, sense cap dada informativa supèrflua. Cada entrada consta d'un text literari, que pot ser tant un fragment de Faulkner com una cançó d'Antònia Font, i una il·lustració que l'acompanya. Els dibuixos són d'en Marc Vicens i trobo que tenen molta gràcia. Dins del món dels blocs, on predomina el bigarrament visual, aquesta pàgina és un deliciós oasi. Us recomano que hi feu un passeig.

La volta al Bloomsday en seixanta dies (i escaig)

Joyce a Trieste
La iniciativa de Portnoy per celebrar el Bloomsday ha generat finalment una cartografia de vides (vulgars i extraordinàries a temps compartit) que es poden llegir, tastar i oblidar en aquest mapa de Google.

Els límits urbans de Dublín s’eixamplen. Crec que Joyce estaria molt content amb aquesta floració cosmopolita.

Famílies com la nostra

El nucli familiar és una font d’inspiració inesgotable que a més garanteix la identificació immediata del públic: al cap i a la fi, la gran majoria hem nascut dins d’una família. D’una d’aquestes famílies, que podrien ser com la nostra, parla “Le premier jour du reste de ta vie”, segon film del director i guionista Rémi Bezançon i gran èxit a França l’any passat.

Per explicar-nos la història, s’escullen cinc dies crucials i concrets entre 1988 i 2000, cadascun centrat en un dels cinc membres de la família, encara que en cap moment es perden de vista els altres quatre. Cada capítol funciona en certa manera com un curtmetratge autònom, amb la seva particular estètica, el seu to i els seus temes propis. Els salts temporals entre aquests dies obliguen a el·lipsis que l’espectador ha d’anar omplint i el conjunt, gràcies a un notable treball de muntatge i de guió, funciona a la perfecció. Es podria opinar que aquesta particular estructura obliga a que en un mateix dia s’acumulin els esdeveniments de forma poc realista, però un cop assumida aquesta convenció, la vida d’aquesta família respira veritat.

El guió, en aquest sentit, és modèlic: ple de detalls inventius que interessen i són fàcils de compartir. Res no sona a tòpic, ni a crònica d’uns temps (no és “Cuéntame”, vaja), ni tampoc és el retrat d’una família insuportablement particular, com la de “Un Conte de Noel” que ressenyava fa unes setmanes. I així, entre rialles (hi ha algun gag memorable) i melangia es van abordant assumptes que ens afecten a tots: la pèrdua de la virginitat, els amors obsessius, l’envelliment, la responsabilitat, el llegat que passa d’una generació a una altra, el deixar de fumar o el millor solo de guitarra de la història del rock.

Estupendament interpretada, visualment molt atractiva i amb una banda sonora integrada a la perfecció (David Bowie, Indochine, Lou Reed, The Divine Comedy o Etienne Daho, del que s’aprofita una cançó de fa 10 anys, de títol homònim) és una pel·lícula agredolça que ens ha fet sortir del cinema en un estat de benaurança, d’aquells que conviden a prendre un gelat italià.

El monstre en família

foto Antoni Bofill

Segona Salome (si comptem la gallega de “La cabeza del Bautista”) i clausura de la temporada, aquest cop en la versió decadentista d’Oscar Wilde, que ha esdevingut un puntal del repertori gràcies als enormes recursos musicals i dramàtics de Richard Strauss. Obra brutal que no sempre ve de gust pair (avui he dinat poc), tenia curiositat pel debut de Nina Stemme i per saber com havien enfocat aquesta nova coproducció del Liceu amb La Monnaie de Brusel·les.

El conegut drama narra la fascinació eròtica que sent la princesa Salome pel profeta Iokanaan, presoner del seu padrastre Herodes. Durant la festa d’aniversari d’aquest, després de satisfer el seu desig de veure-la ballar, i instigada per la seva mare Herodies, la princesa Salome demana a canvi el cap del profeta servit en una safata.

La producció, que trasllada l’acció a l’actualitat sense gaires danys col·laterals, barreja bones idees amb més aviat pobres execucions. El palau d’Herodes es situa en una mena de pàrking deteriorat als Territoris Ocupats i és lleig de nassos. El grup de guardaespatlles tarantinians exageren les posturetes amb les armes i el contrast de la festa d’Herodes amb el Sant Sopar se subratlla en excés. És bona la idea de l’aparent ubiqüitat del profeta que, fins i tot quan ja ha estat decapitat, reapareix com a vencedor definitiu.

L’escena crucial de la dansa sempre resulta problemàtica. És un llarg fragment musical que les sopranos que interpreten el rol de la princesa solen deixar en mans i cos d’una ballarina que els fa de dobles (o més exactament de meitats). Nina Stemme, sense ser una nena, té una bona figura i suficients recursos, com demostra en els equívocs inicis d’aquest número; però la resta de la cèlebre dansa es soluciona d’una forma que sobre el paper m’ha semblat molt interessant. Salome frustra el desig d’Herodes de veure-la ballar, mostrant a canvi una filmació on s’insinuen els abusos que va patir de petita per part del seu padrastre. Encara que això no s’expliciti al libreto, és una idea que té força sentit en el si d’aquesta disfuncional família. Ara bé, si no fos perquè ho havia llegit prèviament al diari, no ho hauria entès veient la representació. Perquè la projecció es mostra en un precari llençolet que només deuen veure bé a les primeres files. A més, l’artístic vídeo barreja imatges de Nina Stemme amb les de la seva filla a la vida real, una filla prou grandeta com perquè sigui difícil distingir-les des de la distància. Així, el suggeriment de pederàstia queda inutilitzat. Una llàstima.

Del quartet protagonista, el més gris vocalment ha estat el Iokanaan de Mark Delavan. A més, en ser un dels dos pols eròtics de la història, xocava bastant sentir a Salome descriure’l com un cos descarnat d’ivori blanc mentre veies passejar per escena aquella mena de professor d’institut amb panxeta.

La dipsòmana Herodias de Jane Henschel, correcta en la veu, i meritòria per passar-se la major part del temps rodolant per terra i arrebossada de lluentons vermells, tenint com té un cos de tipus calaixera.

Estupend l’Herodes de Robert Brubaker, molt apropiadament caracteritzat com el llefiscós Karl Lagerfeld i amb moviments aràcnids.

Però aquesta òpera no pot funcionar sense una bona intèrpret del seu rol titular i Nina Stemme satisfà i depassa les expectatives. Llevat d’alguns gestos inicials d’adolescent aviciada, el seu poder escènic va creixent fins a culminar en el terrible tête-a-tête final (una de les escenes més bèsties del catàleg). Gaudeix d’una veu bellíssima, expressiva i capaç de surfejar l’onada de la ingent orquestració straussiana. Al final, quan ha sortit a saludar amb el teló corregut (cosa que no s’estila gaire darrerament), tot el teatre ha alçat un bram unànime d’admiració com no havia sentit en la vida.

Aquesta era la nit en que s’estrenava la producció, per tant han sortit a escena a saludar el director d’escena i els seus col·laboradors, que han estat xiulats per bona part del públic. Suposo que això deu ser freqüent a totes les estrenes, perquè els espectadors del Liceu no estan per gaires experiments; però crec que aquest cop podrien haver estat una mica més benevolents, que coses molt pitjors hem vist.

Hem viscut un moment de suspens quan hem descobert que el fossat de l’orquestra s’havia buidat del tot així que havia sonat el darrer compàs. Hem començat a fer cabòries sobre la possibilitat d’una protesta reivindicativa per parts dels músics fins que hem vist que la nombrosa orquestra apareixia sobre l’escenari per rebre també la seva dosi d’aplaudiments. És un costum que trobo bonic i que s’hauria d’implantar permanentment, en especial en obres que exigeixen tant.

I per acabar, un darrer aplaudiment pel senyor Strauss, allà on sigui, per regalar-nos una experiència musical tan rica, tan treballada i tan extrema. Perquè, no, no és gens fàcil posar la necrofília a l’abast de tothom.

Una història trista

No sempre són les pàgines de la xarxa les que ens condueixen per rutes impensades. No hem d’oblidar que, des de fa segles, els llibres ja ens oferien un tipus similar d’interactivitat d’objectiu imprevisible, tot i que a una velocitat més païdora.

Així, llegint un volum d’assajos de l’escriptor gai Edmund White (“Arts and letters”), en un reportatge sobre Yves Saint Laurent, m'he assabentat que Pierre Bergé, el seu company durant 50 anys (i gestor econòmic de la firma), havia estat amistançat prèviament amb Bernard Buffet.

A algú li sona el nom del pintor Bernard Buffet? Cal tenir una edat, posem que la meva, per recordar com era de popular a finals de la dècada dels 50 i principis dels 60 del segle passat. Era d’aquells artistes que depassen l’àmbit especialitzat i connecten d’alguna manera amb els gustos del públic, tot esdevenint un símbol de distinció en matèria decorativa. Igual que després passaria amb el “Gernika” de Picasso (o ara amb qualsevol rectangle de Rothko), durant una dècada, la del primer rock&roll, era impensable que a cap sala d’estar no hi hagués una petita barra de bar de pell vermella, dos tamborets i una làmina dels seus emblemàtics pallassos penjada al damunt.

A mi sempre em va fer angúnia aquella estètica de metafísica barata, potser perquè els clowns em semblen personatges sinistres (i tot el món del circ, de passada). En retrobar-me amb el record de Buffet, estava disposat a escriure una entrada demolidora al respecte. Però abans calia informar-se a la wikipedia corresponent (en aquest cas, la francesa).

Buffet, que havia nascut a París el 1928, gaudí ben aviat de l’èxit: als 20 anys ja se’l disputaven els representants artístics i rebia el Premi de la Crítica. Després d’un breu matrimoni amb una companya de Belles Arts, es lliga a Pierre Bergé.

Mentrestant, l’escriptor Jean Giono posa a la seva disposició una caseta al camp i Louis Aragon li dedica un assaig. Als 27 anys guanya un referèndum de la revista “Connaissance des Arts” com el pintor més important de la postguerra. Georges Simenon esdevé el seu amic. Als 30 anys ja se li organitza una retrospectiva a la Galerie Charpentier.

El 1958 abandona Pierre Bergé i coneix a Saint-Tropez Annabel Schwob. Se n’enamora perdudament. Es casen. A partir d’aquest moment, ella esdevindrà el motiu central de moltes de les seves pintures, fins i tot en forma d’exposicions monogràfiques.

Els èxits continuen, cada vegada més institucionalitzats: pintures sobre la passió de Crist que acaben al Vaticà a petició de Pau VI, nombrosos llibres dedicats a la seva obra, nomenat Cavaller de la Legió d’Honor el 1971, obertura d’un museu Bernard Buffet al Japó l’any 1973 (té només 45 anys!), segells de correus el 1978...

Durant tota la seva carrera, el molt dotat Buffet, pràcticament no modifica el seu afortunat estil inicial. Es tracta d’un figurativisme amanerat, de colors tristois, remarcats per línies negres verticals que suggereixen una espiritualitat Greco de “tot a cent”. Malgrat el seu èxit puntual i sobretot local, passa de moda ràpidament, fins i tot al seu país natal esdevé a mitjans dels 60 un símptoma de kitsch petitburgès. Mentre el món gira els ulls cap a les serigrafies planes de les celebritats de Warhol, cap a una reconsideració del conceptualisme de Duchamp o cap als graffitti de Haring, Buffet persevera, amb més pallassos, vistes estilitzades de Nôtre-Dame, mussols i escenes bíbliques. Ha esdevingut la riota dels connaisseurs.

El 4 d’octubre de 1999 li demana a la seva estimada Annabel que li prepari una truita a les fines herbes. Mentre ella és a la cuina, fica el cap en una bossa de plàstic i toca el dos definitivament.

Tots els llorers algun dia seran cendra

Fa dies que n’estava informat, stic.cat (Associació per a la promoció en l’ús de les noves tecnologies) havia obert la convocatòria pels Premis Bloc Catalunya 2009 sota el patrocini de la Generalitat, la Universitat de Vic, la UOC, etc. Com que a mi m’agrada rebre premis tant com a tothom, vaig afanyar-me a llegir-ne les normes (que podeu trobar aquí), per discernir les possibilitats reals d’obtenir algun guardó.

Per començar, calia inscriure el bloc en una de les següents categories i només en una: blocs corporatius, blocs personals, cultura, educació, formats audiovisuals, literatura, política o TIC. Aquesta ja era una elecció difícil, perquè a hores d’ara encara no m’he decidit a quina espècie adscriure’m. Un cop fet això, el jurat havia d’admetre la inscripció (d’acord, m’accepten segur).

Però llavors venia el sistema de votacions i aquí sí que em van fotre. El període electoral resta obert des d’avui 17 de juny fins el 10 de setembre. Tothom pot emetre un vot (i només un) per categoria i no et pots votar a tu mateix. Amb aquestes bases queda clar que guanyarà qui tingui més amics i, a més, hagi fet una campanya electoral més agressiva (i, per demostrar-ho, avui ja he vist diversos blocaires besant nens pel carrer i donant la mà a les pageses del mercat). Per tant, no es premiarà tant l’excel·lència com la capacitat de bastir una extensa xarxa social i jo, en aquestes condicions, no hi jugo. Que puc ser vanitós, però no ruc, i, si no m’asseguren el premi en alguna categoria, jo no m’exposo a quedar segon.

Un cop expressades aquestes elevades consideracions, vull informar que la meva intenció de vot resta oberta. Els candidats que vulguin contactar amb mi, poden fer-ho a través del correu electrònic (al meu perfil). Es tindran en compte i s’avaluaran detingudament totes les ofertes, tant en metàl·lic com en espècies. S’admeten les targetes de crèdit més usuals.

De carrer

—És meva —ha respost Jesús.
—Doncs aparta-la, per favor, fa nosa.
—Espera un moment que descarrego, acabo de tornar del mercat.
—Però la vorera és per a la gent, no pel teu ús.
—Pots passar pel centre del carrer: no ve cap cotxe.
—No vull, és el meu dret. Treu-la!
—No em dóna la gana.
—Ara truco els mossos.
—Me’n fot.
—Per què ets tan tossut? Has de respondre sempre que no?
—No sempre; però de moment ho he de fer: són les normes del joc.

(sense i, perque en Tibau així ho ha volgut)

Bloomsday (Hidato)

Sí.

Aquí publico i així acabo d’escriure el descriure, posant les paraules una darrera de l’altra, apilant-les, fent munts, turons i muntanyes, estibes sense sentit del jorn.

Boys. Shop. Pet. Yes.

Ens intercanviem el detallat informe del dia, perquè s'ha acabat la festa de jubilació de Lluisa i Josep torna a casa. A Josep sí que li passen coses, són quarts d'onze.

La lectura d’un assumpte completament diferent, m’ha dut a una història trista de la que començo a fer l’esborrany. Pel bloc, esclar.

“Heroes child war”, escolto.

Una invitació, confio que paròdica, al grup pro castedat “El verdadero amor espera”. L’envia, via Facebook, el recent solter Rasoir.

“Television Kicking”, escolto ara.

“... 9h-18h 1 mai-3 sept, jeudi [et ven en été] jusqu’à 21h, horaires réduits hors saison), à l’Ouest de la Colline du Parlement, renferme la plus important collection consacrée au patrimoine et à l’histoire militaires du...”, vaig llegint.

“Sugarcane & Profane, Secret”, escolto per començar.

Badall suprimit, bromes sobre com desfalcar el banc, badall suprimit, uns minuts de divulgació informàtica, com cada any a l’entrevista per fer la declaració de la renda. I abans, hem hagut de pujar els set pisos a peu, que l’ascensor no anava; ell em precedia, morè, ulls clars, amb un atractiu juvenil encara passats els 40. Sí, Carles, el meu gestor.

“Anestesia sin pinchazo... Topificación de fluor... Grandes ventajas para niños...”, a la bústia.

Al 67, de tornada, Edmund White: Cy Twombly.

Mentre fumo a la vorera, “No gaire bé, problemes de feina, la resta molt millor”, ha respost a la meva pregunta un ex col·lega a qui no veia en 10 anys, el prim i desmillorat JB.

Al 33, d’anada, (potser pel bloc? o enviar-li de pet al Gazo?) Edmund White: Steve Wolfe.

La jornada laboral precedida per les repeticions de cada dia: les claus i el mòbil, el llibre dins de la bossa, passo el raspall pels cabells, cordar-se les sabates, vestir-se, la dutxa, rentar-se les dents.

Mandrejo fins que recordo que avui és Bloomsday, si no, no m’hauria llevat tan ràpid després que sonés la palm, esquizoide, que de vegades es pensa que és un despertador. Ha sonat així: dring. Dring.

The Fabra Underground

(dedicat a Gazophylacium)

Fa dies vaig descobrir al terra del nou intercanviador de l’estació de Provença uns gargots blancs que en una primera ullada em va fer pensar que algun vàndal havia vessat un pot de pintura. Fixant-m’hi una mica més, les taques esdevingueren paraules de difícil lectura. Sort que una discreta placa a la paret m’ho va aclarir (gairebé) tot:

Després de fer una mica de navegació d’investigació, ara sé que aquest homenatge al mestre es va inaugurar el passat 3 d’abril de 2009 (tot i que a la placa indica el 2008, potser data de la creació intel·lectual del projecte). La iniciativa sorgí de Pau Verrié, cap de l’IDEC de la Universitat Pompeu Fabra, que deu tenir el seu despatx uns metres per sobre del monument. Jordi Benito fou l’artista encarregat de realitzar el projecte a partir d’una frase de Fabra escollida per Antoni Marí (“Amb un acte de paraula podem expressar més d’un pensament”). Jorge Wagensberg va fer un desenvolupament matemàtic (?) de la frase. Com es pot veure, una veritable col·lecció de cranis privilegiats.

A mi ja em sembla bé que es recordi a l’insigne filòleg, però la manera com ho han fet aquí als ferrocarrils la trobo del tot desafortunada. Deixant de banda la meva paciència limitada envers els artistes conceptuals, no podia el senyor Benito haver fet una excepció en els seus esnobismes i titular l’obra “Punt de trobada” enlloc d’aquest tan poc fabrià “Meeting point”? No podien haver buscat un entorn més acollidor que aquest vestíbul fred? Calia que l’obra estigués tan camuflada que només fos visible als blocaires a la recerca d’inspiració? Es pot considerar un homenatge genuí la possibilitat de trepitjar el nom i les paraules de l’homenatjat? No cal dir que tot plegat em sembla un pitafi.

Aquí es pot llegir la versió oficial dels fets.

Els móns de Coraline

En un principi “Coraline” (2002) va ser una multipremiada novel·la d’horror fantàstic escrita pel britànic Neil Gaiman. El 2008 va ser adaptada com a novel·la gràfica per P. Craig Russell. I ara ens arriba la versió filmada per Henry Selick (“Malson abans de Nadal”).

Coraline és una nena d’onze anys a qui els seus pares no fan gaire cas. La seva família s’acaba de mudar a una nova casa enmig del camp i ella passa les hores explorant la rodalia. Un dia descobrirà la manera de passar a una realitat paral·lela on cada persona del seu entorn té el seu correlat, només que en una versió millorada. I amb botons cosits als ulls. Coraline se sentirà temptada de quedar-se a viure amb els seus “altres” pares en aquesta aparent terra de meravelles; però aviat el paradís començarà a mostrar sinistres esquerdes...

Sí, val més boig conegut...

“Coraline” és un conte de fantasia perversa que participa de molts elements clàssics (l’Alícia de Carroll, la madrastra cruel, les tres proves...) i n’aporta d’altres ben inquietants en forma de botons i agulles, mobles-insecte o fox-terriers dissecats. No sé si per la canalla pot ser una experiència una mica trasbalsant (a la sala hi havia nens molt petits i se l’han empassada sense dir ni piu). Segurament per a ells tot això té més lògica i és menys inquietant que per nosaltres, els adults.

La pel·lícula està realitzada amb la tècnica “stop motion”, filmant fotograma a fotograma maquetes i ninotets; és per tant una veritable tasca d’amor amb uns resultats enlluernadors. Però, si tècnicament és admirable, visualment és d’una bellesa i inventiva com poques vegades he vist en una pantalla.

Llàstima que al guió li falti una mica de grapa, sobretot en la presentació del món “real” on viu Coraline; després, quan entra en joc la fantasia, aquest petit defecte s’oblida fàcilment. En resum, que sense ser l’obra mestra que hauria pogut ser, és un film molt recomanable per a tothom a qui li agradi visitar móns inexplicables, fascinants i un punt amargs.

Una nota final, sembla que el meu admiradíssim Stephin Merritt (el de The Magnetic Fields) va estrenar el 6 de maig de 2009 una comèdia musical sobre Coraline en un teatre Off-Broadway.

El triomf dels humils

Aquesta tarda en passar junt al Cinc d'Oros he rebut la sobtada bufetada visual d'una construcció gegantina que semblava feta de Lego.

Resulta que aquests dies se celebra un sarau de confraternització anomenat "Portugal convida" i la peça en forma part. L'any passat ja van instal·lar a la mateixa cruïlla una sabata de taló d'agulla construïda amb cassoles.

Aquest arc de triomf ("Arc de trionf", diu a la placa) està construït amb 1250 caixes de plàstic de les que es fan servir als supermercats. El seu autor, Xana (1958), diu que ha pretès bastir un homenatge a la gent del carrer, en contrast amb l'autoritarisme implícit en l'obelisc veí.

La veritat és que resulta molt vistós i té la seva gràcia. A més, l'autor ha promès que se l'endurà, així que s'acabi la xerinola.

Prop de Hamlet

Feia temps que havia sentit dir coses bones del director de teatre Oriol Broggi qui, tot recuperant espais de la ciutat, amb pressupostos mínims i bones dosis d’entusiasme havia posat en escena algunes de les obres cabdals del teatre universal amb resposta satisfactòria tant de públic com de crítica. No se li pot negar ambició a un director novell que en cinc anys s’ha enfrontat a títols tan immensos com “El Tartuf”, “Primera història d’Esther”, “El rei Lear” o “Oncle Vania” i algun talent ha de tenir perquè l’hagi acompanyat l’èxit.

Per dur endavant els seus projectes ha creat amb la seva dona i alguns còmplices més la companyia laperla29, el que explicaria la relativa precarietat de mitjans dels seus espectacles autoproduïts. Segons les seves declaracions, el seu primer objectiu en fer teatre és que ell i els seus actors es diverteixin, i no sembla un mal principi, si això s’aconsegueix comunicar al públic.

Finalment anit vam tenir l’oportunitat de comprovar les virtuts del seu treball amb el “Hamlet” que s’està representant a la Biblioteca de Catalunya. Poca conya, que “Hamlet” és el pinyol de l’os, la font de les mil interpretacions, la mare de les mil cites, una història enrevessada, truculenta, fascinant, amb escenes per a tots els gustos i de la que tots ja comencem a tenir una versió pròpia dins del cap. No, d’entrada, no és la idea més còmoda del món plantejar-se un nou muntatge de “Hamlet”. I a fe que Broggi i la seva entusiasta petita companyia se’n surt.

L’espai: una sala gòtica de la biblioteca. Les grades d’espectadors ocupen tres dels quatre costats del rectangle de sorra on s’esdevé l’acció. Al fons, uns núvols que passen i passen i tornen a passar. Un banc, unes herbes seques, una catifa i un llençol penjat que fa de cortina, poca cosa més.

Sona “L’home estàtic” de Pau Riba, mentre la veu de Sisa demana que apaguem el mòbils (quina màgica confluència!). Apareix l’actor que farà d’Horaci (el confident del protagonista, el que no està implicat directament a la trama i que la sobreviurà per explicar-la a les generacions futures, o sigui, a nosaltres) i ens anuncià que, ladies and gentlemen, ara veurem “Hamlet”. M’ha fet pensar en aquell vell número de Tortell Poltrona i el Julio César-Shakespeare. A continuació apareix la resta de la companyia (sis actors més, que representaran els vint papers i escaig que calen, amb ajuda puntual d’algun tècnic), es posen la roba de feina que penja al mur del fons i comença l’acció. Així queda clar des del primer moment que, com diria la Lupe, “lo tuyo es puro teatro”.

Però aquest exercici puntual de distanciament, que es repetirà en altres moments de l’obra i que ens recordarà que el que estem presenciant és una cerimònia consentida de credulitat, no impedeix mai sentir-se connectat amb el que passa a aquesta improbable cort danesa. Des del primer minut l’espectador s’implica amb la proximitat de tot el que veu. Jo no recordo cap “Hamlet” anterior en el qual m’hi trobés tant en família.

Casualment i involuntària he captat el moment en el que un reputat crític i senyora estan entrant a la sala.
La traducció de Joan Sellent sembla excel·lent i evita ser abstrusa, tot i la densitat del text. Els actors estan tots de notable cap amunt. Potser Horaci s’atropella una mica amb les paraules (però Horaci, recordem-ho, és el nostre representant en escena, així que caldrà perdonar-lo) i Laertes, de vegades, parla per boca d’un altre. Aida de la Cruz és una Ofèlia petita però carnal, que brilla en el número (inventat) de la cançoneta prèvia a la funció teatral. Carme Pla (Gertrudis) i Ramon Vila (Claudi) formen una parella maligna que podrien ser els nostres propis pares. I Carles Martínez està còmic, com sempre, no ho pot evitar; però pel paper del pelma i convencional Poloni, li queda força bé (i fent d’enterrador, amb la calavera de Yorick pel mig, ell i en Manrique em van embadalir).

Entenc que Julio Manrique ha esdevingut un petit sex-symbol de la reduïda escena catalana (encara que una acompanyant adolescent opinés que estava una mica “rechonchín”). Jo no l’havia vist mai abans en directe i m’ha impressionat. El seu Hamlet és tan proper i flexible com el moleskine al que viu annexat. Quina muntanya russa de sensacions en pocs minuts! Gràcies a ell, res del que veiem són accidents històrics a la cort de Dinamarca, tot passa ara, “mon semblable, mon frere”.

Comparen l’estil de Broggi amb el de Peter Brook. No ho sé, perquè jo no he vist mai res de Brook. Sí que conec el Teatre Lliure des dels seus inicis i aquesta vetllada m’ha recordat la il·lusió amb la que anàvem a veure cada estrena a la vella seu de Gràcia.

Estarà en cartell fins el 17 de juliol. No us ho podeu perdre de cap de les maneres. Cal que insisteixi?

La Bicha

Estic en l’edat que ja queda poca gent viva de la generació que em precedeix, almenys a la nostra petita família. Començo a sentir que un aire gèlid m’acarona a mesura que m’apropo a primera línia de mar. Potser ha estat amb aquest sentiment de mortalitat imminent que ahir vaig fer una cosa inusual i, junt amb els meus germans, vam anar a veure la tia Maria.

La tia Maria feia ahir 90 anys i, de fet, no és tia nostra: és la vídua del germà petit de la nostra àvia materna, o sigui que tècnicament és una tia-àvia, però tant li fa.

És molt menuda, no crec que depassi el metre trenta, i mentre la buscàvem entre els pensionistes als jardins que hi ha davant de casa seva, era com si juguéssim a “On està Wally?”. La vam trobar a casa seva (s’havia cansat d’estar al parc) i, pels escarafalls i crits de benvinguda que ens va fer, crec que li vam donar una bona sorpresa.

Quan el germà petit de la meva àvia festejava amb ella, sempre deia “me voy a ver a mi bicha”. Des de llavors, al matrimoni que se’n derivà se’l conegué familiarment com a “los bichos” i, per tant, la tieta esdevingué “La Bicha”. Sé que pot sonar horrible i fins i tot una mica ominós, però no sabeu amb quin afecte hem après a pronunciar aquest mot.

La tia Maria, com una quarta part dels meus avantpassats, nasqué a un poble polsós de Terol que es diu Gargallo. Fa més de 60 anys que viu a Les Corts i utilitza un castellà exòtic on figuren paraules rares com “pernil” o “espolsegar”. De jove va treballar al tèxtil, de més gran va brodar a mà i a màquina, i va fer ganxet. Lamenta durant uns moments que la seva neta (que no té intencions de casar-se), no apreciés degudament l’aixovar que li havia preparat amb amor, on hi havia drapets de cuina amb tomàquets, cebes i albergínies brodades. Però després reconeix que s’ho va passar bomba fent aquella tortura artesanal i que, de tant en tant, li queia la bava sobre la tela.

També afegeix amb picardia:
—Para lo pequeñita que soy, siempre tuve muchos enamoradores; pero yo no estaba interesada.

La veritat és que a les seves fotos de jove que ens va ensenyar, estava esplèndida. I s’estava reservant pel tio Emilio que, físicament, no era Hugh Jackman, però tenia un cor d’aquí a Algeciras.

La tia Maria té 90 anys. Les cames i el cap li responen bé. Té algun vertigen i algun dolor d’espatlla, el seu fill viu a l’altre costat del carrer, allí va a dormir cada nit. Però encara conserva la independència del seu petit pis. I els seus “trastos” (segons les seves pròpies paraules), que no vol perdre. Ha estat sempre una dona viva com un llampec i d’una alegria contagiosa.

Ja sé que no compleixo la majoria dels requisits, però jo als 90 anys vull ser la tia Maria.

Joyce, el temps i els allaus

foto bianca prime

Ahir va començar a córrer per la xarxa la invitació de la pàgina “El lamento de Portnoy” per celebrar el proper Bloomsday de manera tan literària com singular. Recordem que el 16 de juny de cada any els admiradors de James Joyce i del seu “Ulysses” commemoren un dia com aquest de 1904, en el qual Leopold Bloom i els seus conciutadans dublinesos quedaren fixats per sempre, immersos en els seus vulgars quefers diaris.

La proposta de Portnoy consisteix en que els blocaires que s’hi adhereixin, pengin cadascú al seu propi bloc al principi del dia una entrada buida (o que només contingui les paraules “work in progress”) sota el títol de “Bloomsday”. Al final de la jornada (l’hora de Molly Bloom) o l’endemà, caldrà entrar un text que narri els fets viscuts (o inventats) de la vida del blocaire durant les darreres 24 hores. La intenció de can Portnoy és construir amb aquests fragments un reflex, a la ciutat immaterial que és la xarxa, del capítol X de la novel·la, aquell en què tots els personatges s’entrecreuen pels carrers a l’atzar, com “roques errants”.

No es tracta d’un repte difícil pels que ens dediquem a escriure blocs personals i de varietés: d’alguna manera ja ho fem contínuament això de parlar de la nostra vida i no vindrà d’aquí una ració més d’egocentrisme. I tanmateix, el fet de fixar-nos en un dia concret, amb les seves rutines transparents i una previsible manca d’incidències, ens obligarà a contemplar amb lupa tot allò que habitualment ens passa desapercebut.

Això m’ha dut a pensar en com es pot plantejar una entrada del bloc, inspirada en un llibre tan intensament marcat per l’avanç de les hores del dia. L’escriptura a la xarxa funciona de manera molt diferent a la literatura de tota la vida, cosa que jo ignorava quan fa uns mesos vaig obrir ple d’inconsciència aquesta pàgina d’allaus diaris [el que ho fes en anglès, no va ser tant per esnobisme, com per l’enamorament que tinc per la rotunditat autoexplicativa del mot “avalanche”, que malauradament no existeix en català]. No obstant, he descobert després una intuïció premonitòria en el títol “The daily avalanche”, ja que, com en un allau, les entrades van caient, improvisades i disperses, massives o minúscules, descurades o polides, una sobre l’altra, sent sempre la darrera la que sepulta tota la resta.

I és que, mentre la narrativa tradicional que de moment solem llegir en paper, avança en el sentit del temps, des del passat de la primera pàgina fins al present de la conclusió (tot i que el que se’ns expliqui no sempre segueixi un ordre cronològic), en els blocs l’inici és sempre el present i, qui vulgui continuar llegint, s’endinsarà en un passat gradualment remot. És el que s’anomena un apilament LIFO (“last in, first out”, l’últim que arriba és el que primer surt), particularitat estructural que obliga a repensar-se les estratègies narratives. Per això crec que els blocs no afavoreixen els posts per capítols ni els fulletons, ja que la volguda progressió narrativa només serà percebuda pel lector fidel que hi fos des del principi. Per a la resta, els arribats de nou, “in media res”, si els enganxa l’estat present del relat, poden capbussar-se en els seus origens, en una tasca més detectivesca que literària.

Amb tot això, no cal dir que el proper dimarts trobareu aquí un “Bloomsday”, o un “allausday”, com vulgueu.

Normes d'etiqueta

Algunes invitacions és convenient declinar-les.

Vist a sihomesi

Gill sans

Sempre, sense entendre-hi ni un borrall, m’ha fascinat la tipografia; aquest punt en el que el text depassa el significat per aconseguir una plasticitat agradable i eficaç. Em meravella la quantitat de pacients artesans que s’han dedicat al llarg dels segles a la recerca d’aquest magnífic i democràtic Grial que és la lletra harmoniosa i llegidora, tot al mateix temps. És un art que passa desapercebut a la majoria dels lectors, però que deixa una empremta inconscient i indeleble. De vegades em pregunto si la meva apreciació de Proust o de Galdós estigué supeditada a una tipografia més o menys convenient. [Aquí seria el moment d’obrir la caixa de Pandora dels imponderables, perquè de segur també hi intervingué la qualitat del paper, el seu tacte i perfum, el tipus de relligat, la llum, l’aroma de la sala, la comoditat del seient i l’instant vital.]

Segurament, per pur esnobisme, em sembla que molts noms de tipus de lletra tenen una bella qualitat eufònica que les apropa a la poesia abstracta. Caslon, Elzevier, Baskerville o Garamond contenen móns insectívors en el seu breu enunciat.

Però, per aquesta entrada he escollit l’austera “gill sans serif”, una feblesa meva que ha estat bandejada de la darrera versió del Word (espero que la recuperin al proper Windows 7). No sé perquè m’encanta aquesta lletra menestral i impossiblement simple. O sí que ho sé, perquè el meu jo anglòfil ha descobert que aquesta és la tipografia de certes portades de Penguin i una versió adaptada de la que es mostra a les estacions del metro de Londres.

Com diria el col·lega Rasoir, busca qui t’ha pegat!