Gill sans

Sempre, sense entendre-hi ni un borrall, m’ha fascinat la tipografia; aquest punt en el que el text depassa el significat per aconseguir una plasticitat agradable i eficaç. Em meravella la quantitat de pacients artesans que s’han dedicat al llarg dels segles a la recerca d’aquest magnífic i democràtic Grial que és la lletra harmoniosa i llegidora, tot al mateix temps. És un art que passa desapercebut a la majoria dels lectors, però que deixa una empremta inconscient i indeleble. De vegades em pregunto si la meva apreciació de Proust o de Galdós estigué supeditada a una tipografia més o menys convenient. [Aquí seria el moment d’obrir la caixa de Pandora dels imponderables, perquè de segur també hi intervingué la qualitat del paper, el seu tacte i perfum, el tipus de relligat, la llum, l’aroma de la sala, la comoditat del seient i l’instant vital.]

Segurament, per pur esnobisme, em sembla que molts noms de tipus de lletra tenen una bella qualitat eufònica que les apropa a la poesia abstracta. Caslon, Elzevier, Baskerville o Garamond contenen móns insectívors en el seu breu enunciat.

Però, per aquesta entrada he escollit l’austera “gill sans serif”, una feblesa meva que ha estat bandejada de la darrera versió del Word (espero que la recuperin al proper Windows 7). No sé perquè m’encanta aquesta lletra menestral i impossiblement simple. O sí que ho sé, perquè el meu jo anglòfil ha descobert que aquesta és la tipografia de certes portades de Penguin i una versió adaptada de la que es mostra a les estacions del metro de Londres.

Com diria el col·lega Rasoir, busca qui t’ha pegat!