Joyce, el temps i els allaus

foto bianca prime

Ahir va començar a córrer per la xarxa la invitació de la pàgina “El lamento de Portnoy” per celebrar el proper Bloomsday de manera tan literària com singular. Recordem que el 16 de juny de cada any els admiradors de James Joyce i del seu “Ulysses” commemoren un dia com aquest de 1904, en el qual Leopold Bloom i els seus conciutadans dublinesos quedaren fixats per sempre, immersos en els seus vulgars quefers diaris.

La proposta de Portnoy consisteix en que els blocaires que s’hi adhereixin, pengin cadascú al seu propi bloc al principi del dia una entrada buida (o que només contingui les paraules “work in progress”) sota el títol de “Bloomsday”. Al final de la jornada (l’hora de Molly Bloom) o l’endemà, caldrà entrar un text que narri els fets viscuts (o inventats) de la vida del blocaire durant les darreres 24 hores. La intenció de can Portnoy és construir amb aquests fragments un reflex, a la ciutat immaterial que és la xarxa, del capítol X de la novel·la, aquell en què tots els personatges s’entrecreuen pels carrers a l’atzar, com “roques errants”.

No es tracta d’un repte difícil pels que ens dediquem a escriure blocs personals i de varietés: d’alguna manera ja ho fem contínuament això de parlar de la nostra vida i no vindrà d’aquí una ració més d’egocentrisme. I tanmateix, el fet de fixar-nos en un dia concret, amb les seves rutines transparents i una previsible manca d’incidències, ens obligarà a contemplar amb lupa tot allò que habitualment ens passa desapercebut.

Això m’ha dut a pensar en com es pot plantejar una entrada del bloc, inspirada en un llibre tan intensament marcat per l’avanç de les hores del dia. L’escriptura a la xarxa funciona de manera molt diferent a la literatura de tota la vida, cosa que jo ignorava quan fa uns mesos vaig obrir ple d’inconsciència aquesta pàgina d’allaus diaris [el que ho fes en anglès, no va ser tant per esnobisme, com per l’enamorament que tinc per la rotunditat autoexplicativa del mot “avalanche”, que malauradament no existeix en català]. No obstant, he descobert després una intuïció premonitòria en el títol “The daily avalanche”, ja que, com en un allau, les entrades van caient, improvisades i disperses, massives o minúscules, descurades o polides, una sobre l’altra, sent sempre la darrera la que sepulta tota la resta.

I és que, mentre la narrativa tradicional que de moment solem llegir en paper, avança en el sentit del temps, des del passat de la primera pàgina fins al present de la conclusió (tot i que el que se’ns expliqui no sempre segueixi un ordre cronològic), en els blocs l’inici és sempre el present i, qui vulgui continuar llegint, s’endinsarà en un passat gradualment remot. És el que s’anomena un apilament LIFO (“last in, first out”, l’últim que arriba és el que primer surt), particularitat estructural que obliga a repensar-se les estratègies narratives. Per això crec que els blocs no afavoreixen els posts per capítols ni els fulletons, ja que la volguda progressió narrativa només serà percebuda pel lector fidel que hi fos des del principi. Per a la resta, els arribats de nou, “in media res”, si els enganxa l’estat present del relat, poden capbussar-se en els seus origens, en una tasca més detectivesca que literària.

Amb tot això, no cal dir que el proper dimarts trobareu aquí un “Bloomsday”, o un “allausday”, com vulgueu.