Famílies com la nostra

El nucli familiar és una font d’inspiració inesgotable que a més garanteix la identificació immediata del públic: al cap i a la fi, la gran majoria hem nascut dins d’una família. D’una d’aquestes famílies, que podrien ser com la nostra, parla “Le premier jour du reste de ta vie”, segon film del director i guionista Rémi Bezançon i gran èxit a França l’any passat.

Per explicar-nos la història, s’escullen cinc dies crucials i concrets entre 1988 i 2000, cadascun centrat en un dels cinc membres de la família, encara que en cap moment es perden de vista els altres quatre. Cada capítol funciona en certa manera com un curtmetratge autònom, amb la seva particular estètica, el seu to i els seus temes propis. Els salts temporals entre aquests dies obliguen a el·lipsis que l’espectador ha d’anar omplint i el conjunt, gràcies a un notable treball de muntatge i de guió, funciona a la perfecció. Es podria opinar que aquesta particular estructura obliga a que en un mateix dia s’acumulin els esdeveniments de forma poc realista, però un cop assumida aquesta convenció, la vida d’aquesta família respira veritat.

El guió, en aquest sentit, és modèlic: ple de detalls inventius que interessen i són fàcils de compartir. Res no sona a tòpic, ni a crònica d’uns temps (no és “Cuéntame”, vaja), ni tampoc és el retrat d’una família insuportablement particular, com la de “Un Conte de Noel” que ressenyava fa unes setmanes. I així, entre rialles (hi ha algun gag memorable) i melangia es van abordant assumptes que ens afecten a tots: la pèrdua de la virginitat, els amors obsessius, l’envelliment, la responsabilitat, el llegat que passa d’una generació a una altra, el deixar de fumar o el millor solo de guitarra de la història del rock.

Estupendament interpretada, visualment molt atractiva i amb una banda sonora integrada a la perfecció (David Bowie, Indochine, Lou Reed, The Divine Comedy o Etienne Daho, del que s’aprofita una cançó de fa 10 anys, de títol homònim) és una pel·lícula agredolça que ens ha fet sortir del cinema en un estat de benaurança, d’aquells que conviden a prendre un gelat italià.