La Bicha

Estic en l’edat que ja queda poca gent viva de la generació que em precedeix, almenys a la nostra petita família. Començo a sentir que un aire gèlid m’acarona a mesura que m’apropo a primera línia de mar. Potser ha estat amb aquest sentiment de mortalitat imminent que ahir vaig fer una cosa inusual i, junt amb els meus germans, vam anar a veure la tia Maria.

La tia Maria feia ahir 90 anys i, de fet, no és tia nostra: és la vídua del germà petit de la nostra àvia materna, o sigui que tècnicament és una tia-àvia, però tant li fa.

És molt menuda, no crec que depassi el metre trenta, i mentre la buscàvem entre els pensionistes als jardins que hi ha davant de casa seva, era com si juguéssim a “On està Wally?”. La vam trobar a casa seva (s’havia cansat d’estar al parc) i, pels escarafalls i crits de benvinguda que ens va fer, crec que li vam donar una bona sorpresa.

Quan el germà petit de la meva àvia festejava amb ella, sempre deia “me voy a ver a mi bicha”. Des de llavors, al matrimoni que se’n derivà se’l conegué familiarment com a “los bichos” i, per tant, la tieta esdevingué “La Bicha”. Sé que pot sonar horrible i fins i tot una mica ominós, però no sabeu amb quin afecte hem après a pronunciar aquest mot.

La tia Maria, com una quarta part dels meus avantpassats, nasqué a un poble polsós de Terol que es diu Gargallo. Fa més de 60 anys que viu a Les Corts i utilitza un castellà exòtic on figuren paraules rares com “pernil” o “espolsegar”. De jove va treballar al tèxtil, de més gran va brodar a mà i a màquina, i va fer ganxet. Lamenta durant uns moments que la seva neta (que no té intencions de casar-se), no apreciés degudament l’aixovar que li havia preparat amb amor, on hi havia drapets de cuina amb tomàquets, cebes i albergínies brodades. Però després reconeix que s’ho va passar bomba fent aquella tortura artesanal i que, de tant en tant, li queia la bava sobre la tela.

També afegeix amb picardia:
—Para lo pequeñita que soy, siempre tuve muchos enamoradores; pero yo no estaba interesada.

La veritat és que a les seves fotos de jove que ens va ensenyar, estava esplèndida. I s’estava reservant pel tio Emilio que, físicament, no era Hugh Jackman, però tenia un cor d’aquí a Algeciras.

La tia Maria té 90 anys. Les cames i el cap li responen bé. Té algun vertigen i algun dolor d’espatlla, el seu fill viu a l’altre costat del carrer, allí va a dormir cada nit. Però encara conserva la independència del seu petit pis. I els seus “trastos” (segons les seves pròpies paraules), que no vol perdre. Ha estat sempre una dona viva com un llampec i d’una alegria contagiosa.

Ja sé que no compleixo la majoria dels requisits, però jo als 90 anys vull ser la tia Maria.