40 anys

Escultura commemorativa de George Segal a Christopher Park

Un dia com el d’avui, fa quaranta anys, una colla d’impresentables, boges i transvestides, negres i xicanes, reines i camioneres, pàries entre les pàries, van afartar-se de ser contínuament humiliades i van plantar cara a la policia en un bareto de Greenwich Village i, sense més pretensions que defensar la pròpia supervivència, van engegar inadvertidament el motor del gay power i la defensa dels drets homosexuals.

I un dia com el d’avui, any rere any, recordem aquest fet i celebrem la diada de l’Orgull Gai. I amb l’efemèride no falta a la cita l’eterna polèmica sobre la forma “correcta” de gestionar la commemoració. Sempre hi ha algú, fins i tot dins del món gai, que abomina de l’excés de frivolitat, cossos mig nus, plataformes i lluentons, i que opina que aquesta no és la imatge que cal donar, que així estem perpetuant uns estereotips.

Crec que els que són d’aquest parer obliden l’objectiu més important de la festa, que és el de defensar a ultrança la llibertat de cadascú per expressar-se tal com és, sense prejudicis imposats, una aposta que no només beneficia als homosexuals, sinó a tota la societat. Dubto que, si ens haguéssim comportat sempre com marietes assenyades, hauríem arribat on ara som. Per tant, benvinguts i benvingudes a tothom que s’hi vulgui apuntar, nerds amb ulleres de pasta i fades per un dia, heterosexuals amb ploma i noietes amb bigoti, famílies eco-sostenibles i germanes de rialla fàcil, adolescents lànguids i bestiotes esculpides al gimnàs, reines a punt de ser destronades i aus del paradís disposades a emprendre el vol. Hi ha lloc per tothom, però no hem d’oblidar mai d’on venim, d’aquella escòria empestada que un juny de 1969 va decidir que ja n’hi havia prou.