Cinema ranci

Serà cosa de l’edat, però últimament em tornen al cap records d’èpoques ben remotes, temps en els que als cinemes existia allò que es deia “sessió contínua” i que consistia en un bucle de dues pel·lícules que es projectaven sense atur. Podies entrar a la sala quan volguessis (i habitualment ho fèiem a mitja pel·lícula), i en sorties quan la cinta inicialment incompleta mostrava la seva continuïtat. Estèticament potser no té justificació, però no hi ha dubte que contribuïa a la participació activa de l’espectador, que es veia obligat a imaginar-se de què anava la història.

Que ara no suporti veure una pel·lícula començada, encara que només m’hagi perdut els primer títols de crèdit, deu ser un símptoma de la meva insuperable retentivitat anal; perquè ja es veu que a la meva infantesa ho trobava la cosa més natural del món.

He recordat ara aquell cinema de la Rambla que es deia “Atlántico” i que venia acompanyat de l’eslògan “siempre apto”. Donada la innocència de tota la seva programació, imagino que devia ser un cau permanent de pederastes. Allí vaig veure “Canción de juventud”, la presentació en societat de Rocío Durcal. I segurament també algun traumàtic Disney, experiència que tanmateix no bescanviaria mai de la vida per un dels Píxar políticament correctes d’ara.

Allà vam anar a seguir les aventures de l’ara oblidat Topo Gigio. No sé perquè la mare, gairebé sempre tan professional, aquella vegada delegà en la minyona l’anada al cinema. Recordo perfectament que hi havia un personatge (cuc) que es deia Giovannino, amb el que la Susana i jo vam batejar tots els cucs de la fruita del mesos i anys subseqüents. En sortir regalaven globus. Com no ho sabíem, ens vam entretenir, i en arribar al vestíbul ja s’havien acabat. Així que un altre dia vam tornar-hi i sortírem just abans del final, només per recollir el globus. Ara pot sonar una mica excessiu, però és que en aquells temps d’una felicitat petita en trèiem molt de profit.