Sóc de l’opinió que Ruth Rendell (baronessa Rendell de Babergh, Londres, 1930) mereix més sort de la que ha tingut al nostre país. Potser és mal moment per reivindicar-la, ja que en l’actualitat, si no ets escandinau, no tens res a fer en el mercat de la novel·la negra; però, francament, jo als llibres de la senyora Rendell els hi trobo molta més substància.
Sovint se la compara amb la seva amiga i gairebé coetània P.D. James, totes dues indiscutibles dignificadores del gènere, James des d’un punt de vista més conservador, Rendell més d’esquerres. És una comparació d’aquelles que solen generar els crítics mandrosos, perquè no crec que les novel·les de Rendell es puguin equiparar amb les de ningú més.
Sí, és cert que té un cicle de novel·les més convencionals, les que protagonitza l’inspector Wexford, que són el que menys m’interessa de la seva producció, tot i que són molt recomanables. Segueixen l’estructura típica, que parteix d’un crim en una ciutat de províncies i desemboca en el descobriment del seu autor. El seu valor afegit (apart d’estar ben escrites i de tenir una intriga impecable) es troba en els assumptes que aborda, que són un reflex fidedigne dels signes del temps: la violència domèstica, l’esclavatge a l’Europa actual, l’ecologisme, la pedofília, l’ablació del clítoris... “Simisola” (“Simisola: historia de una desaparición”) o “Road rage” (“Carretera de odio”) serien dues bones introduccions al món de l’inspector Wexford i la seva família.
Però on Rendell brilla de debò no és als seus whodunit (qui ho va fer?), sinó als seus whydonit (per què ho va fer?). En un llibre típic de Rendell, aviat sabem qui és el culpable i vagues notícies sobre les conseqüències del seu crim, però ens queda per descobrir el seguit de circumstàncies que condueixen al tràgic final. Els protagonistes són personatges inadaptats, crescuts en condicions estranyes, obsessius patològics, sobretot en matèria amorosa. Els seus llibres funcionen com trencaclosques, on des de la primera pàgina besllumem fragments de la sempre terrible imatge final, però hem d’avançar compulsivament en la lectura per omplir tots els forats.
A més, sempre hi ha un important element d’ironia en el desenllaç, de manera que no sempre el culpable és qui rep el càstig, com si la millor de les intencions conduís al pitjor resultat possible, gràcies a l’atzar.
Rendell, que ha rebut tots els premis possibles a l’àmbit britànic, incloent-hi un títol nobiliari, té els seus admiradors en el continent europeu. Pedro Almodóvar va filmar una de les seves pitjors pel·lícules, “Carne trémula” a partir de la magnífica “Live flesh”. Claude Chabrol l’ha adaptada dos cops, a “La Cérémonie” (“A judgement in stone”) i a “La demoiselle d’honneur” (“The Bridesmaid”), espero que amb millors resultats.
Si algun amable lector vol endinsar-se en el món d’aquesta perversa escriptora, llegiu també “The Tree of Hands” (“Un árbol de manos”), “Talking to Strange Men” (“Hablar con desconocidos”) o “Going Wrong” (“Un simple fallo”). Bé, la seva obra és extensíssima (tot i que mai traduïda al català, crec) i comenceu per on comenceu no crec que us defraudi. Potser fora de les llibreries especialitzades és difícil de trobar, però de segur us està esperant a la vostra biblioteca de capçalera. Dubto molt que algú m’ho retregui més endavant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada