Avui li tocarà el rebre a Sofia Coppola, filla de papà famós, que s’ha especialitzat en l’estudi a fons d'un problema social tan greu com són els traumes de la “pobra nena rica”.
Va començar com a nena-actriu, a “New York Stories”, dirigida pel seu pare, a l’sketch més prescindible dels tres, l’anomenat “Life without Zoe” (una nena jet-set, filla d’un flautista d’orquestra simfònica que no veu junts als seus pares tant com voldria). Recordar el seu ridícul argument encara em produeix nàusees. Després substituí Wynona Ryder a la tercera part de “El Padrí”, i demostrà que una bona nàpia no és suficient per ser una bona actriu, ni tan sols de caràcter. Després d’aquest malson va decidir abandonar la interpretació sense que ningú semblés lamentar-ho.
El seu debut com a directora a “Les verges suïcides”, on una pila d’atractives noies perfectament reciclables es treien la vida per motius incomprensibles, desconcertà suficientment, fins al punt que la crítica no gosà dir ni ase ni bèstia en contra. Caldria dir en la seva defensa, que Sofia té gust a l'hora de guarnir les seves pel·lícules amb uns acabats molt pulcres i que, quan es tracta de bandes sonores, sap ser la més cool de la classe.
L’èxit general va arribar amb “Lost in translation”, una pel·lícula de la que fins i tot jo estic disposat a gaudir, perquè Tòquio crea aquesta mena de solidaritats d’incomprensió (i perquè rescatar Kevin Shields és sempre un puntàs). Però, pensant que jo vaig trigar més de 40 anys en poder sentir en pell pròpia la fascinació de l’experiència japonesa, em fot el personatge de Scarlett Johanson, universitària avorrida i malcriada, tancada a perpetuïtat dins d’una habitació d’hotel. El fet que pugui tenir un correlat al món real no me la fa menys bufetejable.
L’èxit general va arribar amb “Lost in translation”, una pel·lícula de la que fins i tot jo estic disposat a gaudir, perquè Tòquio crea aquesta mena de solidaritats d’incomprensió (i perquè rescatar Kevin Shields és sempre un puntàs). Però, pensant que jo vaig trigar més de 40 anys en poder sentir en pell pròpia la fascinació de l’experiència japonesa, em fot el personatge de Scarlett Johanson, universitària avorrida i malcriada, tancada a perpetuïtat dins d’una habitació d’hotel. El fet que pugui tenir un correlat al món real no me la fa menys bufetejable.
I així arribem a “Marie Antoinette”, el súmmum de la síndrome de la nena rica (si deixem de banda els anuncis de Vuitton que Sofia fa acompanyada del papà). Per les recensions que he llegit, se suposa que la princeseta austríaca es trobava una mica desplaçada i sola dins de la casa reial francesa. Però com que el que veiem en pantalla només són una sèrie de postaletes musicades anacrònicament, és difícil sentir-hi la menor empatia. Tampoc ajuda que el protagonisme se l’endugui l’ex nena-vampira Kirsten Dunst, que bé podria competir amb Renée Zellweger per ser la meva propera entrada sota l’epígraf maniàtic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada