Paraula de neurotípic

Entre les diades reivindicatives que es fan i es desfan, una de les més noves deu ser el Dia de l’Orgull Autista, que es va celebrar el proppassat 18 de juny. La primera vegada que en vaig tenir notícia, vaig dubtar si em trobava davant d’una broma més de la xarxa; però sembla que no, que la cosa va de debò.

Els promotors d’aquesta diada són persones diagnosticades com a autistes, però que no volen ser considerades com a malalts. Sostenen que simplement funcionen de forma diferent a com ho fem els “neurotípics” (sí, així ens anomenen) i que, encara que les seves pautes de relació i de comunicació no siguin les convencionals, són capaços de desenvolupar aptituds particulars que no estan a l’abast dels no-autistes. Demanen per tant que els deixin tranquils fent la seva vida i que no els emprenyin amb teràpies; que sigui, per contra, la resta de la societat la que es sensibilitzi sobre la seva condició i miri de posar-los-hi les coses més fàcils.

Naturalment, l’aparició d’aquest moviment ha generat una polèmica immediata, especialment per part dels pares d’autistes que suposo que, per instint de protecció i també una mica per egoisme, somien en aconseguir que els seus fills estiguin més adaptats i es comuniquin amb ells de la forma que caldria esperar.

Pel que he llegit, les teràpies destinades a reconduir les actituds més asocials de l’autisme, pot ser que aconsegueixin resultats visibles, però possiblement no eviten la tensió i el patiment interior del que es veu obligat a actuar a contracor. Això m’ha fet recordar la guerra que hi havia fa unes dècades contra els esquerrans, als que s’obligava a escriure amb la mà dreta per l’expeditiu mètode de lliga’ls-hi l’altra mà a l’esquena. Esclar que aquí es tracta d’una qüestió més seriosa i que, a més presenta moltes casuístiques i gradacions diferents. No tots els autistes són realment capaços de fer una vida autònoma, molts d’ells requereixen assistència contínua, i per tant semblaria bo buscar remeis que els facilitessin l’existència.

És un assumpte molt complex, del que jo ho desconec gairebé tot, per tant no em pronunciaré ni a favor ni en contra. De totes maneres em sembla molt saludable que de tant en tant mirem el món des d’una nova perspectiva per no caure en la temptació egocèntrica de creure en la nostra pròpia “normalitat”.