Si us interessa l’arquitectura, no podeu fer res millor aquests dies que apropar-vos al Caixafòrum i visitar les seves dues exposicions estrella.
“Richard Rogers. De la casa a la ciutat” és un muntatge realitzat pel propi taller de l’arquitecte on es recorre tota la seva carrera des dels anys 60 fins el futur. És un conjunt bigarrat on abunden els projectes espectaculars, sempre caracteritzats per posar en evidència l’enginyeria dels edificis, un fet que de vegades percebo com una agressió. Hi trobem projectes que et poden agradar més (els tribunals de Bordeus o Anvers) o menys (Lloyd’s), però que sovint presenten un alt valor icònic, com el Centre Beaubourg.
Tot i això no puc evitar contemplar aquesta obra amb una certa ambivalència, quan penso en l’hotel de joguina que va plantificar a l’Hospitalet o en l’ovni que no s’acaba d’enlairar a les Arenes però que, de moment, ha eclipsat l’encisadora casa de la papallona, tot contribuint a l’empatx descomunal que ja era la plaça d’Espanya.
“Richard Rogers. De la casa a la ciutat” és un muntatge realitzat pel propi taller de l’arquitecte on es recorre tota la seva carrera des dels anys 60 fins el futur. És un conjunt bigarrat on abunden els projectes espectaculars, sempre caracteritzats per posar en evidència l’enginyeria dels edificis, un fet que de vegades percebo com una agressió. Hi trobem projectes que et poden agradar més (els tribunals de Bordeus o Anvers) o menys (Lloyd’s), però que sovint presenten un alt valor icònic, com el Centre Beaubourg.
Tot i això no puc evitar contemplar aquesta obra amb una certa ambivalència, quan penso en l’hotel de joguina que va plantificar a l’Hospitalet o en l’ovni que no s’acaba d’enlairar a les Arenes però que, de moment, ha eclipsat l’encisadora casa de la papallona, tot contribuint a l’empatx descomunal que ja era la plaça d’Espanya.
Palau de Justícia a Bordeus (foto ianfranco)
I després del high-tech a flor de pell de Rogers, passem a la serenitat humanista d’Andrea Palladio; no es pot concebre un contrast més extrem. Aquí l’exposició se centra en unes gegantines maquetes en fusta de les construccions més famoses de l’arquitecte: els edificis civils de Vicenza, les vil·les del Véneto, les dues esglèsies venecianes. Hi ha també força dibuixos del mestre i algunes pintures estupendes de gent com Tiziano, el Greco, Canaletto o Veronés. Com a interessant complement (no endebades es coneix a Palladio com ‘l’arquitecte dels arquitectes’), es projecta una sèrie de vídeos on 14 arquitectes actuals parlen de la seva relació amb el llegat pal·ladià.
Tot i que no hi ha millor manera de comprendre l’arquitectura que experimentant-la in situ, aquesta exposició dóna moltes pistes sobre les virtuts d’Andrea Palladio: el seu amor per les solucions senzilles, la inventiva, l’harmonia de les proporcions i l’extensió de l’àmbit arquitectònic a totes les construccions humanes, per humils que fossin.
Tot i que no hi ha millor manera de comprendre l’arquitectura que experimentant-la in situ, aquesta exposició dóna moltes pistes sobre les virtuts d’Andrea Palladio: el seu amor per les solucions senzilles, la inventiva, l’harmonia de les proporcions i l’extensió de l’àmbit arquitectònic a totes les construccions humanes, per humils que fossin.
Il Redentore a Venècia (foto artfolie)
No cal dir que, en sortir al carrer, i topar-nos amb la falla descomunal que és el Palau Nacional, l’equilibri pal·ladià que acabàvem d’adquirir va quedar seriosament malmès.
No cal dir que, en sortir al carrer, i topar-nos amb la falla descomunal que és el Palau Nacional, l’equilibri pal·ladià que acabàvem d’adquirir va quedar seriosament malmès.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada