Carrer Bauçà

Remeno al moble de la ‘B’ a la biblioteca i em topo amb Miquel Bauçà; amb un llibre seu, s'entén. No li havia llegit res, només sé que era un personatge rar, tant literàriament com humanament. Bastarà saber que es comunicava amb el seu editor a través d’un apartat de correu, el 9471 de Barcelona. El llibre és breu, “Carrer Marsala”, escrit el 1974 i publicat el 1984, la primera de les seves novel·les. Me l’enduc.

Començo a llegir. No entenc res. Això, una novel·la? Es diria que cada dues frases canvia tant el tema com el to, gairebé com a producte d’una escriptura automàtica. A la contracoberta semblen tenir-ho més clar: diuen que el narrador es diu Rogèrio (en realitat, només de segon cognom), que ven sabó i que és lector d’Ausiàs March i de Jordi de Sant Jordi (no sé com ho han pogut deduir). De fet, l’únic tret consistent del personatge és la seva obsessió per la higiene dental, no hi ha més història. Estic a punt d’abandonar, però com que el text no depassa les seixanta pàgines i, a més, en Guillamon juntament amb en Mesquida en canten les excel·lències des de les solapes, persevero. Així llegeixo coses com aquesta:

Que lentament he caminat aquesta tarda! Crec que ha estat així perquè he seguit una noia llangorosa. Un poeta, ja una mica fet, també m’ha seguit una estona, tot embolcallat dins la seva americana baia. M’ha dit que havia estat a Veneçuela. Més tard, he seguit pel carrer dels Til·lers, on, des del balcó, la Teia m’ha fet senyes. No l’he volguda mirar i així he pogut arribar al final, a prop de la Pèrgola.

Puc dir que avui he estat gentil amb tothom.

Demà serà dissabte. Per començar, haig de tenir la pinta neta. El sabó, sec, sense cruixits. El polipast, que funcioni, i, per acabar, pujar al tílburi amb elegància. La pianista del carrer Còrsega, hi serà, allí, a les quatre? Segurament, si no està malalta. Diumenge, m’acostaré a la verema o bé visitaré l’anacoreta lasciu. Les noies encara no es llancen nues a les piscines.

De mica en mica, no és que comenci a entendre res, però l’estranyesa del text se’m fa més familiar i fins i tot entre còmica i poètica. Busco més exemples incriminadors d’aquesta prosa descordada, feta de mil pensaments inconnexos; però ara, rellegida, hi reconec una vegada i una altra una sola veu, la de Miquel Bauçà, l’escriptor, que passeja les seves obsessions per una geografia barcelonina, nebulosa i descentrada. Per descomptat, el carrer Marsala del títol, veí en el nomenclàtor d’altres ciutats sicilianes i molt a prop del Barri de la Mina, no té cap paper a la novel·la, tot sigui escrit per despistar.

Se m’acut que “Carrer Marsala” podria funcionar perfectament com a ouija literària, oracle a consultar, obert a l’atzar davant dels dilemes que la vida presenta. Així, es pot permetre ser obsessiu fins a nivells paranoics:

Però, de moment, les dents encara em fan malbé la llengua, el quitrà és negre, els esposos s’aturen als aparadors i jo puc ser agredit d’un moment a l’altre o, intempestivament, ser tractat d’assassí.

O incisivament polític de forma un xic al·legòrica:

I, enmig de tot, corre la brama que, a l’illa de Cabrera, hi han afusellat mil dues-centes gavines. Allí les ha dut un vaixell de Barcelona. Aquí eren tancades en diverses comissaries, en el més gran dels secrets. Dins comissaries reblertes de papers.

O directament estupend:

Penso: caldria destruir la Torre de Pisa, acompanyat per Diana Ross.

Ho confessaré, havia començat aquest apunt de forma molt desmenjada, però m’estic encenent tot amb el frec boig del territori Bauçà. Una tradició literària que s’apropii de la frase “Déu meu, sort que de jove vaig aprendre a pelar-me-la!” té gran part de la seva immortalitat guanyada.