dilluns, 1 de setembre de 2014

Carrer Bauçà


Remeno al moble de la ‘B’ a la biblioteca i em topo amb Miquel Bauçà; amb un llibre seu, s'entén. No li havia llegit res, només sé que era un personatge rar, tant literàriament com humanament. Bastarà saber que es comunicava amb el seu editor a través d’un apartat de correu, el 9471 de Barcelona. El llibre és breu, “Carrer Marsala”, escrit el 1974 i publicat el 1984, la primera de les seves novel·les. Me l’enduc.

Començo a llegir. No entenc res. Això, una novel·la? Es diria que cada dues frases canvia tant el tema com el to, gairebé com a producte d’una escriptura automàtica. A la contracoberta semblen tenir-ho més clar: diuen que el narrador es diu Rogèrio (en realitat, només de segon cognom), que ven sabó i que és lector d’Ausiàs March i de Jordi de Sant Jordi (no sé com ho han pogut deduir). De fet, l’únic tret consistent del personatge és la seva obsessió per la higiene dental, no hi ha més història. Estic a punt d’abandonar, però com que el text no depassa les seixanta pàgines i, a més, en Guillamon juntament amb en Mesquida en canten les excel·lències des de les solapes, persevero. Així llegeixo coses com aquesta:
Que lentament he caminat aquesta tarda! Crec que ha estat així perquè he seguit una noia llangorosa. Un poeta, ja una mica fet, també m’ha seguit una estona, tot embolcallat dins la seva americana baia. M’ha dit que havia estat a Veneçuela. Més tard, he seguit pel carrer dels Til·lers, on, des del balcó, la Teia m’ha fet senyes. No l’he volguda mirar i així he pogut arribar al final, a prop de la Pèrgola.

Puc dir que avui he estat gentil amb tothom.

Demà serà dissabte. Per començar, haig de tenir la pinta neta. El sabó, sec, sense cruixits. El polipast, que funcioni, i, per acabar, pujar al tílburi amb elegància. La pianista del carrer Còrsega, hi serà, allí, a les quatre? Segurament, si no està malalta. Diumenge, m’acostaré a la verema o bé visitaré l’anacoreta lasciu. Les noies encara no es llancen nues a les piscines.
De mica en mica, no és que comenci a entendre res, però l’estranyesa del text se’m fa més familiar i fins i tot entre còmica i poètica. Busco més exemples incriminadors d’aquesta prosa descordada, feta de mil pensaments inconnexos; però ara, rellegida, hi reconec una vegada i una altra una sola veu, la de Miquel Bauçà, l’escriptor, que passeja les seves obsessions per una geografia barcelonina, nebulosa i descentrada. Per descomptat, el carrer Marsala del títol, veí en el nomenclàtor d’altres ciutats sicilianes i molt a prop del Barri de la Mina, no té cap paper a la novel·la, tot sigui escrit per despistar.

Se m’acut que “Carrer Marsala” podria funcionar perfectament com a ouija literària, oracle a consultar, obert a l’atzar davant dels dilemes que la vida presenta. Així, es pot permetre ser obsessiu fins a nivells paranoics:
Però, de moment, les dents encara em fan malbé la llengua, el quitrà és negre, els esposos s’aturen als aparadors i jo puc ser agredit d’un moment a l’altre o, intempestivament, ser tractat d’assassí.
O incisivament polític de forma un xic al·legòrica:
I, enmig de tot, corre la brama que, a l’illa de Cabrera, hi han afusellat mil dues-centes gavines. Allí les ha dut un vaixell de Barcelona. Aquí eren tancades en diverses comissaries, en el més gran dels secrets. Dins comissaries reblertes de papers.
O directament estupend:
Penso: caldria destruir la Torre de Pisa, acompanyat per Diana Ross.
Ho confessaré, havia començat aquest apunt de forma molt desmenjada, però m’estic encenent tot amb el frec boig del territori Bauçà. Una tradició literària que s’apropii de la frase “Déu meu, sort que de jove vaig aprendre a pelar-me-la!” té gran part de la seva immortalitat guanyada.

14 comentaris:

  1. Jo hi veig això que en diuen "escriptura de l'absurd", "escriptura automàtica", "escriptura de l'inconscient". Sigui el què sigui està molt ben escrit. Aquest degoteig de quotidianitat acompanyat d'algun estirabot no es resistirien sense el talent de Bauçà. Jo només li he llegit "Rudiments de saviesa" i ja fa temps. Sé que em va interessar.
    Bona nit, Allau.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per descomptat, talent en té. Penso insistir.

      Elimina
  2. no et pensis, té el seu encant aquesta aparent inconnexa narració, i si són 60 pàgines. Vila Matas també va d'aquest pal, i algun altre....Tot el que sigui trencar amb la narració convencional, s'ha com ha mínim de llegir. Buscaré el llibre, m'has encuriosit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al costat d'en Bauçà en Vila Matas peca de classicisme. Ja és molt haver-te encuriosit.

      Elimina
  3. Jo, de tant en tant, tinc la mania de consultar El canvi. No m'ha decebut mai.
    Exemples:

    Acostumar-se a acostumar-se. A mi em costa. De mena, tinc l'enclí al vagareig irresponsable. Potser és això, per corregir-ho, que he esdevingut eremita. Vagarejar entre imbècils només acondueix a l'infortuni.

    Pràctics, Hem de ser. Quan tinguem ganes de pelar-nos-la, fem-ho encontinent.



    ResponElimina
    Respostes
    1. Encontinent: Bauçà per antonomàsia.

      Elimina
  4. El cabal verbal del Bauçà fa esfereir; prou s'entén que no hi hagi llera que pugui retenir-lo.
    M'encanta la poètica enciclopèdica-diccionària de El Canvi o de Els estats de connivència:
    “Ahir em vaig forçar una mica a deixar el camí fressat. Ara en pago la factura. Malgrat tot convé de fer sovint una proesa. Òbviament tindrem ensurts i rebrem el que hem de rebre però és l'únic sender que ens pot dur a descompondre els errors que hem adquirit, d'oblidar les grosseries que s'enganxen pels revolts dels camins, els més diàfans. Fa basarda, de debò, però és obligatori.”

    ResponElimina
  5. A mi em va semblar sobrevalorat. Potser aquesta mena de literatura experimental tenia sentit en el seu temps, però no em va semblar ni original ni reeixida. Narrativament no porta enlloc i ser experimental no et dóna automàticament el segell de qualitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja ho dic que vaig començar pensant com tu, però de mica en mica em va anar hipnotitzant. No sé si m'atreviria a anomenar-ho experimental.

      Elimina
  6. No he llegit Bauçà. Però la frase “Déu meu, sort que de jove vaig aprendre a pelar-me-la!” m'ha fet prendre consciència de mi mateix en tal grau que dono per bo tot el que he viscut fins ara. Memorable!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estrany seria que no ho haguéssim après de joves, però la frase impacta igualment.

      Elimina
  7. M'ha recordat una mica certa literatura surrealista dels anys 30.

    ResponElimina
  8. Te l'escric, però miro de no repetir-la.

    ResponElimina