Biblioteques a Dublín (1)

D’entre els edificis de Dublín de visita imprescindible el Trinity College encapçala totes les llistes. La seu de la Universitat de Dublín fundada el 1592 per la reina Isabel I amb el propòsit d’evitar que els irlandesos se li escampessin pels campus europeus i s’encomanessin del virus papista és un conjunt monumental d’arquitectura georgiana, grisa i no especialment excitant. El turista que el visita bàsicament ve a veure el Book of Kells, o almenys això és el que hi ha escrit a totes les fletxes indicadores que l’encaminen al sever edifici de l’Old Library construït per Thomas Burgh entre 1712 i 1732.

Certament, aquest llibre manuscrit per monjos columbans a principis del segle IX és l’obra mestra de la il·lustració medieval britànica amb les seves molt intrincades decoracions i les seves el·laborades caplletres. El seu text comprèn els evangelis canònics i està dividit en quatre volums dels quals se n’exhibeixen dos, un d’ells mostra una il·lustració i l’altre una pàgina típica de text. Com sol passar amb l’exposició de grans tresors bibliogràfics, l’experiència és una mica frustrant: llum en excés tènue, massa visitants en un espai relativament petit i una multitud que empeny perquè els cedeixis el torn. A més, com és fàcil de comprendre, el que es contempla no és el Llibre si no més aviat la Pàgina de Kells. En realitat, paga la pena mirar-se la seva versió digital des de la butaca de casa.

Molt més interessant és passar a la contigua biblioteca, una de les cinc de les illes Britàniques que rep còpies de tot el que es publica al Regne Unit, el que representa l’equivalent a un quilòmetre de prestatges anual. Per descomptat, aquest gavadal de pàgines impreses que ja supera els quatre milions i mig d’exemplars no s’emmagatzema aquí, on només s’arrengleren els 200.000 volums més antics de la col·lecció, en la seva emblemàtica Long Room. La sala té 65 metres de llarg i quan es va construir a principis del segle XVIII tenia el sostre pla. El 1860 es va ampliar amb una galeria superior que li proporciona el seu actual sostre de volta.

El lloc, malgrat les previsibles aglomeracions de turistes, és venerable i màgic, pura fusta, cuir i pols. L’ordenació alfabetitzada es fa visible a cada compartiment, mentre que bustos de filòsofs, artistes, polítics i patriotes formen una avinguda de la fama entre les prestatgeries. El millor de tots és obra de Louis François Roubillac i representa  l’escriptor satíric dublinès Jonathan Swift. Entre la resta, Ciceró i Homer, Aristòtil i Demòstenes, Francis Bacon, Edmund Burke, William Shakespeare, John Milton o el rei Jordi III. És un calaix de sastre marmori i pompós, però també una imatge cerimonial d’un concepte de cultura a la que potser li queden quatre dies.

Grans esperances

Pòster dissenyat per Herita McDonald

Acabo de llegir un llibre magnífic de 2013, ja traduït a les principals llengües europees, o sigui que potser aviat caurà també en espanyol (és el tipus de llibres amb fotos xules i gran format que mai no ens arriba en edició catalana a menys que parli d’esglésies romàniques del Pirineu). Es titula “The Greatest Movies You’ll Never See” (o sigui, “Les pel·lícules més grans que mai no veuràs”) i l’edita el crític Simon Braund. TGMYNS, acrònim del llibre a partir d’aquest moment, recull els somnis fracassats de tot un segle de Hollywood amb incursions esporàdiques a altres províncies i per fer-lo visualment més atractiu s’inventa els pòsters d’aquestes obres mestres estroncades.

El cinema és un art col·lectiu, car i de molt llarga gestació, conjunció de circumstàncies que propicia un gavadal de projectes avortats, especialment al molt caut univers que els grans estudis emparen, on només allò que promet un benefici segur rep la desitjada llum verda. Per fer la selecció una mica més concisa, el llibre se centra en directors molt coneguts o en casos especialment notoris de projectes caiguts amb particular longevitat en els llimbs que hom anomena “development hell” (o sigui, l’infern del desenvolupament).

En situació preferent no hi podia faltar Orson Welles, el creador maleït per excel·lència, que durant la seva irregular carrera va acumular films en diversos estats d’incompletitud, des d’un Mercader de Venècia al qual només li falta el so d’alguna bobina, fins la molt autobiogràfica “Cradle Will Rock” de la qual almenys disposem del guió complet, passant per les molt fragmentàries “The Other Side of the Wind” o “Don Quixote”. I, ja que hi som, caldrà convindre que el Quixot és un personatge malastruc, atès que Terry Gilliam es va picar els dits amb un projecte similar (encara que em diuen que “Lost in la Mancha”, el documental rodat entorn de les seves malaventures, té el seu propi mèrit).

La conclusió d’alguna de les pel·lícules que menciona TGMYNS s’estroncà per un motiu tan indiscutible com la defunció de la seva estrella principal. Fou el cas de Peter Sellers qui, després d’haver rodat cinc pel·lícules a la grenya amb Blake Edwards, acudí a Clive Donner per “Romance of the Pink Panther”, però morí d’un atac de cor dies després del lliurament del segon esborrany del guió.

El bagul del tresor de Kubrick

Altres projectes es trobaven en un estat tan avançat de preparació que, amb tot el material aplegat, gairebé es podria dur a terme les pel·lícules a esquenes dels seus creadors. Tal és el cas del “Napoleó” de Kubrick (somni humit de tants cinèfils) o el “Dune” de Jodorowsky. Si més no, el primer ha propiciat la publicació d’un cofre de col·leccionista amb quilos de material, mentre que el segon ha permès la filmació d’un documental molt llaminer, que ens ha permès imaginar un “Dune” encara més excessiu que el de Lynch. ¿Què us semblaria un disseny a càrrec de Moebius i H. R. Giger, música de Pink Floyd i Karlheinz Stockhausen, i un elenc on hi apareguessin Salvador Dalí, Orson Welles, Amanda Lear, Gloria Swanson, Mick Jagger i David Carradine? Per descomptat, la intervenció de Welles condemnava el projecte des de l’inici.

Dalí, que almenys va arribar a col·laborar amb Hitchcock a “Spellbound”/”Recuerda”, va patir altres frustracions cinematogràfiques més enllà de “Dune”. Una de les més sonades va ser la seva somniada contribució a l’art dels admirats Marx Brothers amb “Giraffes on Horseback Salads”. Mentrestant, el tàndem que formà amb Walt Disney per filmar el curt “Destino” no va donar fruit fins l’any 2003, quan tots els seus catalitzadors feia anys que criaven malves.

Més curiós encara és el cas de “The Day the Clown Cried”, un film de Jerry Lewis de l’any 1972, el qual, tot i haver sigut completat, és molt probable que mai no el podreu veure. El seu forassenyat guió tracta d’un pallasso alemany (Lewis), empresonat a un camp d’extermini nazi per haver fet befa d’Adolf Hitler, que paga el seu servei a la societat tot conduint amb una rialla els nens jueus en el seu camí cap a les dutxes de gas. Els pocs que l’han vista consideren “The Day the Clown Cried” la pitjor idea, la de més mal gust del cinema americà de tots els temps. Malgrat tot, amb un punt de vista no gaire diferent, Roberto Benigni s’embutxacaria una mica de pols daurat d’Oscar alguns anys més tard.

M’ha agradat fer una repassada a TGMYNS, sobretot perquè et demostra que somiar és de franc. En un món perfecte Sergio Leone faria un remake d’”Allò que el vent s’endugué”, The Beatles protagonitzarien un guió gai de Joe Orton, Hayao Miyazaki filmaria la primera Pippi Långstrump animada de la història, Robert Bresson presentaria un “Gènesi” (amb Dino de Laurentis a la producció) que no tindria res a veure amb el que va perpetrar John Huston i Carl Theodor Dreyer oferiria la versió definitiva de la figura de “Jesus”. De tot això va “The Greatest Movies You’ll Never See”. Grans esperances, poca realitat.

Els cucs de "Dune" segons Giger.

El dimoni de les llistes: lo dip

Lo dip ha natura de malefici e ha ensi de molts propries natures e arrapa e viu de mort. E com ell vol entrar en algun loch per emblar vays molt suaument e molt guinyosa e si ell veu que los seus peus fassen brogit lleve los per encantament. E encara ha una altra natura que si ell pot veser lome ans quel  home veia ell encontinent loma pert tota sa força e va dret a la sua sanch. E encara ha altra natura que ell ha tant fort lo coll que nal pot girar sino ab los pits ensemps. E no viu sino per la sanch e no pot veser alls, juyivert, verdolagues ne Santes creus en lo coll ni veser spill. E encara ha altra natura car pot esser a voluntat formiga, abella, aranya, gall, lop, ase salvatge, sigala, çens, cha, vibra, çinya, corp leó, mustela, calandri, serena, aprismi recatures, tigre, unicorn, pantera, yena, pago, oronella, erisso, calcatx, vibra, peix qui sapella virgilia gran, pellica, castor, pigot, segonya, falco, voltor, aguila, cavall, estura, balena, volp e guineu, fenix, orifant, papagay e perdiu sparver.

(“Les històries naturals”, Joan Perucho)

VD: artista i model

No tiene solución
No hay más carbón
Ni tampoco astillas Voy a quemar
Sin compasión la última silla
Es sepulcral
El frío boreal
Frío infernal
Doy diente con diente
Y para mi mal
Hoy viene mi primer cliente
Primor de la naturaleza
Ella es muy bella y
Me trae de cabeza
Me hace sufrir
Quiere que pinte su retrato
Pobre aprendiz de pintor
Tan novato
Me puede salir
Un garabato
No tiene solución
Ya no hay carbón
Me hallo en un brete
Voy a quemar
Sin compasión mi caballete
Por el ventanal
Se me cuela el vendaval
Falta un cristal
Sopla el Guadarrama
Viento glacial
Mal se presenta el panorama
Ella imagina su retrato
Venus
Envuelta en tul con un gato
Azul ultramar
Ella imagina su retrato
Venus
En exhibición sin recato
Me va a hacer pasar
Muy malos ratos
Ella imagina su retrato
Venus
Envuelta en un tul con un gato
Me va a hacer llorar
La, la, la...

El segle XVII fou una festa

Ningún placer pláceme más que el oír un cuento bien contado, sea éste triste o alegre, superficial o profundo. Si versa sobre una cuestión íntima o desagradable, ¿a quién se le da una higa? El camino que lleva al cielo está plagado de cardos y paréceme que muchas vacas se han quedado enredadas en él. En cuanto a la duración, ¡bah!, ¡tanto da! —El anciano alzó un dedo calloso—. Si el cuento es malo, parecerá largo aunque se cuente en un abrir y cerrar de ojos, y si es bueno, semejará corto aunque acabarlo lleve del día de san Suizingo al de san Miguel, ¡ja! ¿Que la trama es enrevesada, decís? ¿Por ventura tiene más nudos o perplejidades que la madeja de la vida, la cual los cuentos enmaraña para mejor desenredar después? Nada, nada, adelante con vuestra historia ahora mismo, y otro tanto os digo a vos, señor, pues ya va siendo lamentable que no hayáis comenzado todavía. Enmarañad y enredad hasta que la luz de Sirio se refleje en la bahía; un cuento bien urdido es chismorreo de dioses, a quienes les es dado ver el corazón y la médula de la vida que hay en la Tierra; es la telaraña del mundo; la urdimbre y trama… ¡Vive Dios, lo que me gustan las historias, señores!

M’ha costat una ració considerable de dies d’estiu, gairebé equiparable als que em van manllevar les addiccions i les bromes de David Foster Wallace, però finalment he completat la lectura de “The Sot-Weed Factor”, fita novel·lística postmoderna executada per John Barth l’any 1960 (editada en castellà per Sexto Piso l’any 2013, i titulada de forma adient com “El plantador de tabaco”). Després d’una frase preliminar com aquesta, caldria esperar-se que “The Sot-Weed Factor” fos un text abstrús i experimental, apte només per a filòlegs dedicats. Res més lluny de la veritat.

John Barth va néixer el 27 de maig de 1930 a Cambridge (Maryland) i té per tant uns envejables vuitanta quatre anys que l’han convertit en llegenda vivent de les lletres americanes. Només li coneixia la seva primera novel·la, “L’òpera flotant”, que vaig llegir fa moltíssims anys, amb més fruïció que sentit crític, quan m’empassava les prescripcions sense protestar, i que no em va deixar cap petja digna de menció. “El plantador de tabaco” és la seva tercera novel·la i marca un gir cap a la fabulació i la investigació sobre els mecanismes de la ficció, és a dir la metaficció. És considerada també com la seva obra culminant.

La novel·la té un protagonista que va existir realment encara que es coneixen pocs detalls de la seva vida. Es deia Ebenezer Cooke (visqué aproximadament entre 1665 i 1732), poeta nascut a Londres i traslladat a Maryland per escriure la primera sàtira americana (en rodolins hudibràstics, sigui això el que sigui) i titulada (sí) “The Sot-Weed Factor”. Barth pren Cooke com una excusa per bastir un enorme pastitx còmic que és a la vegada novel·la d’aventures picaresques a la manera de Fielding, paròdia de les convencions narratives i també dels mites fundacionals de la nació americana. El Cooke de Barth —autoproclamat poeta llorejat de Maryland, creua l’oceà per escriure una èpica “Marylandíada”— és un jove innocent, verge vocacional i imant de totes les desgràcies, gens allunyat del Candide volterià.

Al seu voltant una rica galeria de personatges, pura exageració de la vida: el sever pare Andrew Cooke, la germana bessona Anna, el seu misteriós tutor Henry Burlingame, el criat Bertrand, la devota prostituta Joan Toast i el seu macarró irlandès John McEvoy, Mary Mungummory (la meuca ambulant de Dorset)… Moltes de les identitats són fluïdes i canviants, algunes d’elles fins a sobrepassar el límit de la versemblança. Al finalitzar el llibre el lector es troba en la penosa situació que hi ha personatges dels que no té cap certesa que no hagin sigut mera invenció d’altres personatges, com és el cas de Charles Calvert, Lord Baltimore. Es requereix una visita a la Wikipedia per confirmar que Calvert va existir de debò.

Les múltiples peripècies que viu a les dues ribes de l’Atlàntic tota aquesta fauna inclouen atacs pirates, conspiracions polítiques, violacions massives, suplantacions de la identitat, rebel·lions índies, estafes a gran escala, filiacions inesperades, prostitutes navals, allargades ombres del passat, Isaac Newton, sífilis, sonets i sodomia. El voluntari celibat d’Ebenezer Cooke propicia contínues (i molt hilarants) amenaces a la seva virginitat i, com pertoca al costat més llibertí del segle XVIII, abunden les situacions picants i també les escatològiques. Entre altres moltes gràcies menors, “El plantador de tabaco” inclou sis pàgines d’insults entre prostitutes, una revisió procaç de la llegenda de John Smith i Pocahontas i el secret de “l’albergínia màgica”, el trellat del qual deixo a la imaginació dels lectors, encara que estigui a l’alçada del de “la Madonna de les cantimplores” d’un altre genial pastitx.

¡Ah, la vida es un dramaturgo prodigioso y desvergonzado que a diario trama coincidencias que Chaucer jamás hubiera osado imaginar, y urde complicaciones que a Boccaccio le habrían parecido en exceso enmarañadas!

Deixeu-me afegir que la traducció d’Eduardo Lago, novel·lista madrileny instal·lat a Nova York i director del seu Cervantes des del 2006, m’ha semblat sensacional. Crec que és l’única traducció de la seva carrera, pel que he de lamentar que no es prodigui més en aquest territori enlloc de fer política de cort. Amb les manies que jo gasto en aquestes qüestions, no sé trobar cap pega en un treball que reprodueix amb molta traça tant el llenguatge lleument anacrònic d’un Richardson i fins i tot els arcaismes d’un temps anterior.

Com he intentat expressar en els darrers paràgrafs, “El plantador de tabaco” és enginyosa, intrigant, llesta i molt-molt divertida. Barth es reencarna en una Xahrazad adaptada als temps moderns i disposada a destil·lar les seves fantasies fins al punt de salvar la vida “in extremis”. Llàstima que les seves excessives 1173 pàgines no s’adonin que l’entusiasta benvinguda inicial acaba perdent pistonada per pur exhauriment.

Traduccions

Sant Jeroni, patró dels traductors (segons Caravaggio)

He llegit amb creixent sensació de “déjà lu” “Confesiones de una editora poco mentirosa” (RqueR, febrer de 2005) d’Esther Tusquets. M’ha calgut revisar l’apunt que vaig dedicar a les seves “Confesiones de una vieja dama indigna” (Bruguera, 2007), per descobrir que l’editora poc mentidera va reaprofitar gran part del seu material per fer el paper de dama indigna. Tant se val, perquè sempre és fascinant el que té a dir aquesta veterana i molt indiscreta professional de l’edició sobre aquella Barcelona que era encara cosmopolita (en opinió del peruà més espanyolista de tots).

De totes maneres, m’ha agradat molt llegir la seva opinió sobre traduccions i traductors, que coincideix plenament amb algunes crítiques que he deixat anar sobre lectures recents.

La segunda pesadilla del pequeño editor (al editor importante, rodeado de una caterva de colaboradores, no le llegan estos problemas) eran y son las traducciones. Dos observaciones previas. Una obvia: existen buenísimos traductores (yo conozco pocos) para los que no vale cuanto voy a decir. Otra sorprendente: las traducciones se pagan, es cierto, mal, pero contra todo pronóstico, no hay relación alguna entre precio y calidad. El buen traductor ocasionalmente mal pagado sigue haciendo (supongo que no puede evitarlo) un buen trabajo, y el mal traductor sigue produciendo bodrios aunque se los pagues a precio de oro. Lo cierto es que el pequeño editor, sobre todo en sus inicios, se encuentra la mesa atestada de traducciones impublicables. El pequeño editor suele ser demasiado pobre para encargar otras nuevas (y demasiado tímido para negarse a abonar las que le han entregado), y tiene que recurrir a una revisión. Es el trabajo peor retribuido y más ingrato que conozco (peor incluso que inventar ficticios argumentos de venta). Es durísimo, permanece anónimo y queda siempre, siempre, mal (…)

Traductores supuestamente avezados, traductores de renombre, no conocen el idioma del que traducen, o no conocen el idioma al que traducen; ignoran palabras, que no se molestan en buscar en el más vulgar de los diccionarios, donde las encontrarían (porque yo las encuentro); ponen en negativo frases positivas o a la inversa, se saltan párrafos enteros. Y cuanto peor es el traductor más se obstina en corregir al autor, en mejorar el texto original: explica lo que en éste no se explica, cambia una puntuación insólita, una adjetivación audaz, por otras adocenadas. Elude traducciones que podrían ser perfectamente literales por otras plagadas de casticismos (alguien le debe haber dicho que la traducción tiene que sonar como si el libro hubiera sido escrito directamente en castellano, sin advertirle que Flaubert o Joyce no son Baroja, ni Rimbaud tiene mucho que ver con Machado). Y, sobre todo, las malas traducciones están plagadas de lo que llamo “frases imposibles”, frases que a nadie jamás, ni en un arrebato de locura, se le ocurriría decir. Frases que nadie ha dicho nunca. Bastaría que el traductor las leyera una sola vez en voz alta, escuchándolas, para comprobar que no podía utilizarlas.

El dimoni de les llistes: ponts de Dublín (i 2)

O'Donovan Rossa Bridge

Continuem:

11. Mellows Bridge, pont de pedra de tres arcs de 1768. Comencen aquí els ponts del centre urbà de Dublín. El més vell dels ponts encara en ús.

12. Father Mathew Bridge de 1816 ocupa el lloc del que possiblement seria el primer pont de Dublín, de principis del segle XI (cosa que ja fa respecte). El nou nom del pont funciona des de 1938 i el pare Theobald Mathew podria presumir d’haver conduït, amb la seva creuada a favor de la temprança, a la quasi ruïna de la industria del whisky irlandès. Gràcies a déu, no se’n sortí.

13. O’Donovan Rossa Bridge de 1813, que harmonitza també amb l’edifici neoclàssic de Four Courts, la principal administradora de justícia de la república. El nom li ve de Jeremiah O’Donovan Rossa, un altre patriota d’obligat record.

14. Grattan Bridge (1874). Pont per a cotxes, res a dir.

15. Millennium Bridge: pel seu nom el coneixereu, és una passarel·la per a vianants oberta el 1999.

16. Liffey Bridge (1816), Ha’Penny o “Pont del mig penic”, fet en ferro colat, pintat de blanc, i el més cèlebre de tots els ponts de la ciutat, fotografiat i “selfiejat” fins a dir-ne prou. El seu nom prové del peatge que calia pagar per creuar-lo, després que substituís unes barques d'emolument similar. En l’actualitat permet el tràfic de 27.000 passants diaris, la majoria dels quals es dirigeix a la trampa per turistes de Grafton Street. D’ençà que l’he conegut m’ha fet pensar en Bert, l’escura-xemeneies de “Mary Poppins”.

Ha'Penny Bridge

17. O’Connell Bridge és possiblement el pont més transitat de Dublín, perquè hi passa contínuament tant un tràfic motoritzat considerable, com una pila de vianants que es desplacen entre dos pols tan atractius com la Ciutat Vella (representada pel Trinity College) i el passeig dels negocis del carrer O’Connell.

18. El Rosie Hackett Bridge és ample i dedicat als cotxes. Tot just va obrir el maig de 2014. Rep el nom d’una sindicalista recent.

19. Butt Bridge, és per a cotxes i en aquesta encarnació existeix des de 1932.

20. Loopline Bridge (o el viaducte del Liffey) és un pont del ferrocarril, fet de ferro forjat i pintat de color verd fosc amb ornamentació groga. Data de 1891. Creua el riu en diagonal i es prolonga uns carrers més enllà.

21. Talbot Memorial Bridge, un altre pont dedicat al trànsit rodat, inaugurat el 1978. Passa pel costat del clàssic edifici de la Duana (Custom House). Matt Talbot era un altre adalil per la temprança (què poc estima aquest país els seus borratxos, que tant han fet per posar-lo en el mapa).

22. Seán O’Casey Bridge, passarel·la per a vianants de 2005, dissenyada per Brian O’Hallaran (arquitecte) i O’Connor Sutton Cronin (enginyers). Dedicat al cèlebre dramaturg Seán O’Casey.

Sean O'Casey Bridge

23. I acabo amb el Samuel Beckett Bridge, dedicat al Nobel d’aquí que al principi escrivia en anglès, però després escrigué en francès. Aquest també és un pont genuí de Santiago Calatrava, com el dedicat a Joyce, de qui Beckett va ser secretari, groupie o whatever. El van inaugurar el 2009 i ja ha sigut degudament criticat. És capaç de pivotar 90º per permetre la navegació. Diu que evoca la tradicional arpa irlandesa, però em recorda igualment el puente del Alamillo a Sevilla.

El dimoni de les llistes: ponts de Dublín (1)

Anna Livia Bridge

Tothom que hagi llegit “Ulysses” de James Joyce sabrà que el riu Liffey travessa Dublín i hi imposa la seva empremta líquida. El turista que visiti la ciutat també ho descobrirà fàcilment, perquè el riu és amable i ubic, i la literatura és un valor explotat fins al cansament en aquesta república irlandesa que busca desesperadament una font de recursos per viure al segle XXI.

La ciutat és inusualment densa en ponts i alguns d’ells són dignes de menció, encara que només sigui per la valencianitat que evoquen. Tot avançant de l’interior a la costa trobareu:

1. Lucan Bridge: el pont d’obra d’un sol arc més gran d’Irlanda. Construït el 1814 als suburbis de Dublín.
2. West-Link Bridge: viaducte d’autopista (1990)
3. Farmleigh Bridge: pont en desús, construït a la dècada dels 50 del segle XIX.
4. Anna Livia Bridge: presenta quatre ulls i és tot de pedra. Fou bastit al segle XVIII i rebatejat l’any 1982, amb motiu del centenari de James Joyce. Homenatja Anna Livia Plurabelle, representació antropomòrfica del Liffey i també improbable heroïna del seu text més illegible: “Finnegans Wake”.
5. Islandbridge, datat el 1794 (versió anterior de 1577).
6. Liffey Railway Bridge, com el seu nom indica, hi passa el tren (fet el 1877).
7. Seán Heuston Bridge, pont per a vianants de 1828. Actualment també hi passa la línia vermella del LUAS (tramvia).
8. Frank Sherwin Bridge, pont de carretera de 1981.

Rory O'More Bridge

9. Rory O’More Bridge. Construït el 1859 (estructures prèvies de 1670 i 1704). Fòtil victorià pintat de blau conspicu, fou inaugurat com a Victoria & Albert Bridge. Des de  1939 porta el nom d’un patriota irlandès del segle XVII.

James Joyce Bridge

10. James Joyce Bridge, o aquell moment precís en el qual Santiago Calatrava intervé a l’urbanisme de la ciutat i (possiblement) s’embutxaca una morterada per una estructura modesta, d’aquelles que és capaç de dissenyar en mode cerebral off (aquí model Bac de Roda). No serà la darrera. Va ser inaugurat el 16 de juny (Bloomsday) de 2003. La casa que encara el pont a la riba sud allotjà el mític conte “The Dead”. O sigui que poca broma.

I no marxeu encara: demà hi haurà més ponts.

El geni a França

Niney i Gallienne (o Saint Laurent i Bergé)

França honora tant els seus creadors que, quan vol d’homenatjar-los, ho fa amb escreix. Així, si es tracta de celebrar l’art del modista d’origen “pied noir” Yves Saint Laurent, no li dedica una sinó dues pel·lícules la mateixa temporada. La primera que ens ha arribat es titula “Yves Saint Laurent” i la firma el també actor Jalil Lespert. La podríem considerar la versió oficial, ja que Pierre Bergé —el fidel company del costurer— li ha donat el seu vist i plau i el suport explícit de la seva fundació.

El film comprèn bàsicament una vintena d’anys, els que van de l’inesperat debut de Saint Laurent als 21 anys, ran de la sobtada mort de Christian Dior, fins a la col·lecció basada en els ballets russos de 1976. L’artista és pintat amb aptituds tan brillants com limitades, fet que l’incapacitarà per dur una vida mínimament articulada. Aquí serà crucial l’aparició de Pierre Bergé, qui no només li oferirà la fidelitat del seu afecte sinó que, a més, el protegirà de tot el que pugui distreure el seu potencial creatiu. Amb tots els seus alts i baixos i els seus inevitables moments de sordidesa, la història d’aquesta relació (que perduraria fins a la mort del modista) és el més interessant que la pel·lícula té per oferir. Afortunadament els actors encarregats de donar vida a aquestes dues persones reals, tots dos membres de la Comédie-Française, estan impecables. Pierre Niney, tot fragilitat i neurosi, és capaç de presentar una admirable ressemblança a Saint Laurent i, malgrat els seus vint-i-cinc anys, envelleix amb versemblança fins superar la quarantena. I Guillaume Gallienne, a qui tant vaig detestar a “Les Garçons et Guillaume, à table!”, demostra aquí que és un actoràs, especialment en els seus silencis.

Diria que, en general, “Yves Saint Laurent” (el film) està fabricat amb els millors materials que els diners poden comprar: dones bellíssimes com a models, escenaris luxosos (que segurament són reals), versàtil banda sonora d’Ibrahim Maalouf i fotografia en paper couché de Thomas Hardmeier. Tot el vestuari de les col·leccions pertany a la Fundació Yves Saint Laurent, o sigui que a més la solvència històrica està assegurada. Potser el fet que l’embolcall sigui tant luxós va en detriment de l’escenes més sòrdides a quartos foscos i zones de “cruising” vora del Sena, que queden un xic postisses. Però la pel·lícula passa bé, si oblidem la veu en off que ens l’explica, sempre un recurs empobridor del que es veu incapaç de narrar. Llàstima que aquests dos personatges amb tantes possibilitats no acabin construint una veritable trama i el film conclou en un moment arbitrari, sense que els conflictes es resolguin, conflictes que previsiblement es prolongaran fins que arribi la mort.

*************************************
 

Un geni francès molt diferent i que gairebé situaria a les antípodes de Saint Laurent és l’escriptor Michel Houellebecq, capaç d’atraure premis a grapats i milers de lectors, però també innombrables polèmiques, marcades sobretot per l’hostilitat a la correcció política. “L’enlévement de Michel Houellebecq” és un telefilm de 2014 dirigit per Guillaume Nicloux que suposadament documenta el segrest que l’escriptor va patir durant la promoció de la seva darrera novel·la “El mapa i el territori”. Ni un sol moment l’espectador dubta que el que se li mostra és una immensa broma amb l’escriptor fent una acceptable impersonació del segrestat.

“L’enlevement…” és sense dubte una comèdia i en cap moment es percep un sentiment d’amenaça. La síndrome d’Estocolm aflora aviat i entre el segrestat i els adorables segrestadors s’estableix un fructífer diàleg on tant es parla de Tolkien i Lovecraft, com d’arts marcials i tabaquisme. Houellebecq hi apareix com a desparrecat, despentinat i desdentat, sempre amb una cigarreta a la punta dels dits i un puta acompanyada amb una ampolla de Ribera del Duero al capdamunt de les seves peticions. Res en aquest cúmul d’hàbits censurables ens hauria de fer Houellebecq més atractiu, i encara que mai abans m’havia caigut bé (tot i haver-lo llegit amb avidesa), a partir d’ara li hauré de reconèixer una mica de cor i humanitat.

Ves que no sigui “L’enlèvement de Michel Houellebecq” una campanya hàbilment orquestrada per oferir-li a l’escriptor una segona vida als bells llimbs del Círculo de Lectores.

This is Ireland

Crec que no aniré gaire equivocat si afirmo que l’obra de l’il·lustrador txec Miroslav Šašek desvetlla en els lectors dels seus llibres una simpatia incondicional i un saludable desig de conèixer el món i els seus habitants. Va néixer a Praga l’any 1916, estudià arquitectura i quan iniciava la seva carrera en la literatura infantil va haver d’emigrar a Munic, ran del cop d’estat de 1948. A Alemanya va treballar a Radio Free Europe entre 1951 i 1957. L’any 1959 publicà “This is Paris”, èxit internacional que li permeté viure la resta dels seus dies gràcies al treball d’il·lustrador. Morí el maig de 1980 durant un viatge a Suïssa.

Entre 1959 i 1974 Šašek publicà divuit volums de la sèrie “This is…” amb destins tan diversos com Roma, Cap Kennedy, Hong Kong o Texas; llibres de viatges dedicats als infants, però que tota la família podia consultar, tant per l’exactitud de les seves dades com pel seu dibuix, perfecte compromís entre la documentació fidedigna i el pintoresquisme de ficció. A les guies de Šašek hi figuraven totes les “vistes” que calia visitar, però també tots els detalls quotidians i humaníssims que distingien una ciutat de totes les altres. Així era com aprenies sobre la presència dels gats al fòrum romà, sobre les diverses formes de bústia que trobaries a París o sobre la numeració a mitjos d’algunes cases venecianes. Qui sap quantes escapades a Londres, París, Roma o Edimburg vaig projectar des de la meva butaca de lector, escapades que completaria totes per asseverar que Šašek finalment tenia raó.

D’ençà els anys seixanta el valor de la innocència ha anat més aviat a la baixa i el món ja no és tan divers i divertit com ens el pintava Šašek: taxis, bústies, bars i centres comercials formen una unitat de disseny en l’universal que amalgama i confon Punta del Este amb Marbella i Brighton amb Cefalu. Mentrestant, una generació de “baby boomers” afluents ha convertit la nostàlgia en un negoci i la col·lecció “This is…” s’ha reeditat pertot on pogués esdevenir un èxit editorial.

Així és com pots trobar la molt verda portada de “This is Ireland” a les botigues de tots els museus de l’illa. Per mor a l’exactitud, uns asteriscos plantats sobre el text original remeten a notes finals d’actualització: els 700.000 dublinesos dels anys seixanta ara en són molts més i la columna de Nelson, que solia senyorejar O’Connell Street, va saltar pels aires (gentilesa d’una bomba de l’IRA) el març de 1966. Dividit entre el que era i ja no ho és, em refugiaré en Šašek, que ara ja és immortal.

VD: don Marcial

de l'alfabet Nazario

Están sonando las seis
Don Marcial se pone en pie
Porque es un señor muy puntual
Y su esposa Doña Leonor es igual
Ya le ha preparado su desayuno frugal
Descafeinado sin leche ni azúcar
Tostada integral
Sin sal
Luego Don Marcial se encamina
Pasitos de jilguero, apresurado
A la oficina
Ha de ser el primero en llegar
Es el encargado de abrir y cerrar
A las once exactamente
Le entra el gusanillo
Y se va al bar de enfrente
Por su tentempié
Bocadillo de chopped y café, buen café
Con chorritón de aguardiente
De chin-ai-chón
Un carajillo oportuno
Que Don Marcial disimula el muy tuno
Es la hora de comer
Que desilusión para el pobre Marcial
Pescadillita hervida otra vez
Con su aceite y limón
Sin sal, patata cocida
Que lata la tensión
Y que negra es la vida
Y se alegra con un cubata de ron
Cuando se va el personal
Se toma otra copa, se cambia de ropa
Ceñidos vaqueros, camiseta azul
Ay! recuerdo de Cancún
Tras colocarse un atroz peluquín
Ah! que figurín
Como una gallina clueca
Se va a la plaza de Chueca
Nadie le hace caso
Ni se inmuta a su paso
Se pasea por la plaza
De terraza en terraza
En aquella babel, nadie se fija en él
Están sonando las tres
Don Marcial vuelve a casa
El corazón herido
El rimel corrido
El peluquín de través

Oscar i jo

Harris, el trempat

Durant un viatge a Irlanda és inevitable que tard o d’hora acabis topant amb la figura d’Oscar Wilde, tot i que les seves credencials com a escriptor irlandès —drets de naixença, a banda— es limiten a haver fugit de l’illa el més aviat possible, com tants dels seus compatriotes literats farien abans i després d’ell. Sigui com sigui, a Killarney (County Kerry) vaig comprar a preu de saldo “Oscar Wilde. His Life and Confessions” de Frank Harris, un clàssic del gènere biogràfic, encara que no per raons canòniques (crec que existeix una vella traducció en castellà a Laertes).

El llibre de Harris, per descomptat, no és gens fiable des del punt de vista de la historiografia seriosa, però ofereix al·licients a dojo, començant per la biografia del seu autor. Frank Harris, periodista irlandès nascut a Galway l’any 1856 (i mort a Niça el 1931) va ser un professional brillant, de caràcter irascible i opinions contundents. Avui dia és recordat sobretot per les seves memòries absolutament llibertines (“My Life and Loves”) que la Sonrisa Vertical va publicar fa molt de temps en el seu catàleg eròtic.

Credencials no li falten a Harris per dur a terme l’empresa, ja que va ser un bon amic de Wilde i va acompanyar-lo en la seva caiguda en desgràcia, però com a historiador no es pot dir que sigui gaire rigorós, especialment en els superficials i poc documentats capítols que tracten de la infantesa i joventut de l’escriptor, on es va refiar de les confidències de dos condeixebles i no va anar gaire més lluny. Des del moment que Harris entra en escena, el nivell de detall (però no de fiabilitat) augmenta considerablement, sobretot als dos darrers terços del llibre dedicats als cèlebres judicis i les seves infames conseqüències, de les quals el biògraf va ser un espectador de primera mà.

Wilde, un regal pel món

Amb una certa immodèstia Harris es presenta sempre com el millor valedor del seu amic, el que li ofereix els consells més prudents i el que el sostindrà econòmicament quan arriben les vaques flaques. Una vegada i una altra intenta aplacar la immensa hybris de Wilde tot pregant-li que no tiri endavant la denúncia contra el marquès de Queensberry. Segons Harris, en sentir-ho Lord Alfred Douglas es va alçar i va dir amb petulància, “Anem, Oscar! Ara es demostrarà quins són els veritables amics”. També seria el de Galway qui va orquestrar una fugida a França que hauria evitat l’empresonament de l’escriptor i a la qual el beneficiari no va gosar fer cas. En quant a la contribució de Harris a la manutenció de l’ídol caigut, tot i ser certa, no va ser una exclusiva seva, car hi hagueren molts altres patrocinadors benvolents i mai no ha quedat bé penjar-se medalles de forma tan descarada.

Curiosament, el molt promiscu Harris sentia molt poca simpatia per les tendències sodomites i li vingué molt de nou que el seu amic Oscar les hi confessés explícitament quan ja la maquinària de la justícia anava desbocada cap al xoc de trens (el que demostra que de vegades és molt fàcil dissimular l’elefant a un racó de l’habitació). S’ha de dir que no per això l’amistat se’n ressentí, més aviat el contrari. De fet “Oscar Wilde. His Life and Confessions” és un gran homenatge a un amic desaparegut (quan es va publicar de forma privada l’any 1910 a Nova York, Oscar ja feia deu anys que descansava al Père Lachaise parisenc) i l’autor ens intenta convèncer de totes les formes possibles que no hi havia persona més enginyosa, afectuosa, brillant, més mereixedora de la devoció perpètua.

Sí, això és un amic; però de la forma com ens el descriu Harris se’n desprèn un personatge que, lluny d’esdevenir objecte d’admiració, es revela com un nen gran i consentit que, a la manera dels catalans postulats per Francesc Pujols, creu que ho hauria de tenir tot pagat pel fet de ser l’únic i inimitable “Oscar Wilde”. És impagable l’episodi en el que Wilde ven per una certa suma la idea d’una obra de teatre a un grapat dels seus amics i com esclata a continuació el conflicte d’interessos.

Segurament els resultats no són els que es buscaven i Wilde surt pitjor parat del que hi havia entrat; però malgrat tot (i el “malgrat“ és força important, amb inexactituds i mentides incloses), el llibre és apassionant, d’aquells que et fan passar pàgina delerosament, gairebé com una novel·la, que diu el tòpic: una autèntica raresa en el gènere biogràfic.

El dimoni de les llistes: diàleg de bagasses

—¡Pendeja! —dijo con voz chillona la mujer llamada Grace—. ¡Me has llamado pendeja! ¡Pues tú… gaullefreitère!
—¡Puta! —vociferó la primera.
—Bas-cul —respondió la otra.
—¡Buscona!
—Consoeur!
—¡Furcia!
—Friquenelle!
—¡Cerda!
—Usagère!
—¡Alcahueta!
—Viagère!
—¡Rastrojera!
—Sérane!
—¡Mozcorra!
—Poupinette!
—¡Revientacolchones!
—Brimbaullese!
—¡Amamantacabritos!
—Chouette!
—¡Hurgamandera!
—Wauve!
—¡Coñibaja!

[sis pàgines més tard...]

—¡Lamecazos!
—Linatte coiffée!
—¡Retrete!
—Houriese!
—¡Calientacatres!
—Moché!
—¡Portagarrotas!
—Maxima!
—¡Mesalina!
—Loudière!
—¡Escupidera!
—Manafle!
—¡Frescales!
—Lesbine!
—¡Barragana!
—Hore!
—¡Arpia!
—Mandrauna!
—¡Estafadora!
—Maraude!
—¡Brujas deslenguadas! —exclamó Ebenezer, y salió huyendo por la primera puerta que encontró.
(“El plantador de tabaco” de John Barth, traduït per Eduardo Lago a Sexto Piso, ressenyada properament en aquest bloc)

Galway (i 2)

A Eyre Square s’hi pot veure una font amb una escultura metàl·lica que podria passar per abstracta, però que intenta fer recordar una Galway Hooker, una embarcació típica de la regió que es caracteritza pel casc negre i les veles d’un vermell fosc. Per cert, “hooker” també vol dir meuca, però està molt mal vist fer-ne brometa.

Per veure una Galway Hooker de debò, millor que anar al port és visitar el Galway City Museum, on en tenen una penjada del sostre (i no em pregunteu perquè té les veles negres enlloc de roges). El museu es troba en un edifici de 2007 de tres plantes gens imponents. L’interès del que s’hi exhibeix depèn en gran part de les exposicions temporals —vam pescar una de molt bona sobre artistes palestins—. perquè la col·lecció de fòtils locals és el que és. Però, com que el museu és gratuït, no costa literalment res ficar-hi el nas.

Com no podria ser d’una altra manera, el temple més atractiu de la ciutat pertany a la protestant Church of Ireland. Es tracta de la col·legiata de Sant Nicolau, fundada el 1320 i lloc de culte d’ús continuat més antic del país. Per descomptat, l’edifici ha sigut retocat a bastament durant tots aquests segles, però encara preserva un aura sinistra que contrasta amb la vivacitat del carrer gran a tocar.

Un altre temple que podria tenir un cert interès sobre el paper és la seva catedral catòlica, la qual no deixa de ser bastant imponent. Va ser consagrada l’any 1965 i es nota, perquè recrea amb molt poca gràcia una amalgama d’art de segles anteriors. De totes maneres, la seva situació prop del riu Corrib la converteix en gairebé pintoresca. I és que cal reconèixer que el riu està molt ben col·locat dins de la ciutat i li confereix un toc idíl·lic amb passeig fluvial inclòs. Si a això hi afegiu el port a tocar, amb ànecs i cignes de divers plomatge i unes cases pintades amb molt sentit de l’estètica, la combinació és guanyadora.

Sí, ja es veu que Galway em va caure bé. El centre estava molt animat tant de dia com de nit i els tres sopars que hi vam fer —a un oriental, un francès i un especialista en peix— foren invariablement excel·lents: aquí s’hi menja molt bé. A més, vam descobrir la laberíntica llibreria Charlie Byrne, plena a petar de novetats i llibres de segona mà, especialitzats en qüestions irlandeses, tot i que la minsa secció en gaèlic ens va deixar ben clar que la llengua és encara recessiva. Però diuen que és la millor llibreria del país, o sigui que acabaré exclamant tres visques per a Galway.

Galway (1)

Quarta ciutat del país per població, Galway (76.000 habitants) demostra que de vegades per caure en gràcia cal ser graciós i que virtuts que, preses una a una, no ens durien gaire lluny, per pura acumulació ofereixen resultats ben agradables. L’atractiu turístic més important de la ciutat sembla ser l’Spanish Arch que podeu veure fotografiat a dalt: una obertura de la muralla creada el segle XVI. Diu que l’arc s’anomena espanyol perquè per allí hi passaven mercaderies provinents de la península ibèrica, com ara vi, taronges i xerès. No m’acabo de creure l’explicació (per reduccionista i forçada) i, a més, com imant pel turisme em sembla del tot insuficient.

Per contra, si una cosa m’admira de Galway és l’existència d’Eyre Square, un quadrilàter considerable en forma de plaça dura, mig dedicat a la visita que va fer el president Kennedy l’any de la seva mort. Encara que sembli mentida, al món de l’urbanisme irlandès, la presència d’una plaça és tot un miracle.

Hem arribat a la ciutat en ple interstici de dos festivals: un de voluntarista, entorn de les arts i les lletres, i per altra banda la setmana extravagant de curses de cavalls, a la manera d’un Ascot dels pobres, sense cap Cecil Beaton que doni consol a una quequejant Audrey Hepburn. En reservar l’hotel, després d’agrair-me el detall d’haver escollit l’establiment, ja m’advertiren online que potser l’entorn seria una mica sorollós. Finalment no ho fou: Galway sol limitar-se a un escàndol mental. (continuarà)

Èpica de barriada

Habrá al mismo tiempo algo de tragedia, y algo de muerte, en nuestra máquina de escribir, que es una máquina usada, con el estuche ya un poco deteriorado, y que mi padre le ha comprado escondidamente a un delincuente del barrio que se dedica a entrar en oficinas, y que poco después morirá, cerca de nuestra casa, en un tiroteo con la policía. Junto a mi épica familiar del trabajador que corre en su clandestinidad política, y a mi épica literaria y televisiva de muñecos que corren entre cementerios de hadas, y de detectives que corren rodeados de rascacielos, y de ciclistas que recorren toda España en su danza macabra con paso por la desconsolada villa de Ocaña, y de galgos que recorren una pista en pos de una liebre de trapo, se me va a adherir de este modo la épica intensa y marginal del hombre que corre rodeado de delito común. Y desde el instante en que abra el maletín de mi máquina de escribir, cada golpe de tecla, cada estamparse una letra sobre el folio, se me antojará el ruido de un paso, el imprimirse una huella de aquel delincuente en su carrera final.

La publicació l’any 2007 de “Los príncipes valientes” va significar el salt de Javier Pérez Andújar a la primera línia del món literari en castellà. Encara que freqüentment és classificada com a novel·la —gènere del qual només preserva un inesperat gir final—, es tracta en realitat de la crònica dels records d’infantesa de l’autor, un cadell de deu anys, fill de la immigració, al fronterer Sant Adrià del Besòs de 1974.

D’un material com aquest en pot sortir, apuntant baix, fòtils masegats com allò de “Cuéntame” de la TVE; per fortuna els records de l’Andújar, malgrat el seu enorme potencial pop, s’eleven per damunt de la pura nostàlgia gràcies a la voluntat de fer-ne literatura, en part mitjançant l’estil, però també a través del tractament èpic d’un món que en principi no ho és. Hi veurem convocats temes habituals com són els primers neguits sexuals, els amics de l’escola (en especial l’impagable còmplice Ruiz de Hita), la visió feta ficció del poble d’on provenen els pares, l’àvia dement, l’oncle pintoresc i calavera, la solidaritat veïnal o la lluita clandestina dels obrers a les acaballes del franquisme. Pérez Andújar transcendeix aquest temari una mica fatigat amb un llenguatge conceptualment elaborat, que enlluerna encara que de vegades no acabi de tenir sentit.

Voy a ver de esta forma que es en lo anecdótico en lo que estoy afirmándome, sobre lo que ando sustentando mi confabulación con el mundo; me persuadiré de que el hombre que coge el autobús cada día a la misma hora es imprescindible en su regularidad para que no se pierda el sentido de las cosas, y de esta manera iré corroborándome en la superstición de que el mundo somos todos o de que el mundo nos necesita a todos como a un reloj le son imprescindibles todos sus resortes. En la evidencia del vivir de los demás, yo iré cotejando la evidencia de mi respiración, y será el movimiento que va a envolverme, el ir y venir de los hombres, de los autobuses, de los trenes, de los aviones a reacción que se le aparecen a la gente como santos supersónicos en lo más firme del cielo, será todo ese movimiento de la vida lo que acabe justificando mi permanecer estático, mi ininterrumpirme en nuestra casa, absorto en los libros, en un querer pasar las horas como si fueran páginas, leyéndolas, o diciéndolas, o reteniéndolas en una mano para que no se desvanezcan.

La lectura, esclar, serà la via que permetrà l’infant Javier escapar de les limitacions d’un Sant Adrià desestructurat i d’una època d’horitzons escassos. Apareixen els tebeos d’aquell temps: “Asterix a Còrsega”, “Els llorers del Cèsar”, la impostura llevantina de “Tintín y las naranjas azules”, la contraposició burgesa de la família Ulises, la tira de “Fred Basset” que ha ha engendrat tants cinòfils des de La Vanguardia. No trigarà a arribar la selecció de clàssics universals de can Bruguera (Colección Historias), esquizofrènica exhibició, part còmic/part text del que s’entén per divulgació dirigida a la canalla. En aquesta versió més elevada de la literatura hi figurarà Jules Verne, Twain o Karl May, però també Dumas, Lolo Rico (“Josfa, su mundo y la oscuridad”), Homer o Jorge Manrique.

Però el que predomina en els records de l’autor és la programació de la televisió, única i espanyola en aquell moment, amb sèries com “El pícaro” de Fernando Fernán Gómez, que tant bé lliga amb les maniobres de l’oncle garneu. Més enllà de les presències testimonials de Cannon, McLoud, Banaceck i l’equip A, els personatges de Colombo i Kojak reben tractament preferent. Pérez Andújar els analitza en profunditat, gairebé com si l’hi anés la vida; i de fet n’estableix una existència paral·lela de residents de Hollywood convidats a conformar-se amb Sant Adrià del Besós.

Cenyida a un temps en el qual el dictador encara agonitzava i a un territori que ignora la metròpoli propera, desproveïda de tot el rebot contra una certa Catalunya que habita títols posteriors de l’autor i sense ni un sol gram de frivolitat, “Los príncipes valientes” em sembla encara l’obra més interessant de Pérez Andújar. Per descomptat, la més viscuda i compartible de les que escriurà en els propers anys.

El present atrapat

Richard Linklater, consumat narrador de l’evolució d’una parella al llarg dels anys a la seva trilogia “Before Sunrise” - “Before Sunset” - “Before Midnight”, assoleix amb “Boyhood” un altre prodigi de sentiment i de temps en un projecte encara més ambiciós que, sense superar el cim que representà “Before Sunset”, és un dels films més colpidors que veureu aquesta temporada.

L’any 2002 el texà Linklater escollí Ellar Coltrane, un nen de set anys originari d’Austin, per filmar-lo durant dues setmanes anuals en el paper del fictici Mason Evans Jr., fill de parella separada. La intenció era prolongar el rodatge durant dotze anys i, sense gaires idees preconcebudes, fer la crònica de la relació entre uns pares amb el seu fill fins arribar al punt crucial de la seva entrada a la universitat. Els episodis anuals (que comprenen des d’unes poques hores fins a un grapat de dies) se succeeixen sense solució de continuïtat, de vegades només distingibles pel canvi en el tall de cabells del protagonista (i evidentment per la imperceptible alteració física de la seva creixença, que cap efecte digital podria superar). Les anècdotes contingudes en aquests episodis són més aviat banals per la seva quotidianitat, d’aquelles que qualsevol espectador pot reconèixer en la seva pròpia infantesa, però demostren tanta perspicàcia com instint dramàtic. Potser per això, les escenes que concerneixen el segon marit de la mare (un violent maltractador alcohòlic) destaquen negativament en un conjunt on predomina l’agredolç sobre el clarobscur.

Sens dubte era un risc apostar per un no-actor com a motor d’un projecte de tal llarga durada i, encara que Ellar Coltrane possiblement no farà gaire més carrera al cinema (com no sigui a “Manhood”, d’aquí dotze anys), queda perfecte amb la seva actitud tímida, dubitativa i balbucient, molt més creïble que la dels molts “enfants savants” que Hollywood sol destil·lar. I, com a bonus inesperat que ningú no podia haver previst, a mesura que Coltrane travessa l’adolescència, s’assembla més i més al seu pare en la ficció, un immillorable Ethan Hawke.

I és curiós que Hawke, un actor que no desvetlla gaires passions (llevat d’una molt temporal d’Uma Thurman), a les pel·lícules de Linklater està sempre brillant. Com aquí: un pare distant i amb mala consciència per ser-ho que es resisteix a fer el típic paper de pare-Xiquiparc pels caps de setmana. Però la millor interpretació és la de Patricia Arquette, una mare esforçada amb un pèssim criteri a l’hora d’escollir marits. Cap a la fi del film protagonitza dos dels millors moments de tot “Boyhood”. El primer és quan el seu deficitari primer marit (Hawke) li agraeix el fet d’haver exercit de mare a temps total. La resposta, gestual, d’Arquette és d’antologia. I l’esclat emocional, quan davant de la presència d’un fill que s’encamina tan alegrement a la universitat, fa aflorar com de ràpida passa la vida, seria una conclusió més satisfactòria que els deu minuts que encara queden de la redacció “el meu primer dia a la universitat”.

“Boyhood”, escrita sempre en present, reflecteix involuntàriament tot el que succeïa en el moment del seu rodatge (Coldplay, videojocs, el darrer Harry Potter venut a mitjanit, Obama com a candidat, The Beatles com a canon occidental). D’aquí tres segles, si encara existeixen aparells capaços de reproduir narrativa del segle XXI, el film documentarà el seu moment a la perfecció. Hi ha tan poca premeditació en aquest treball de Linklater, que sembla desplegar-se en el nostre propi present. Em resisteixo a creure que el guió sap cap a on va. Per això mateix m’interessa tant el destí dels seus protagonistes. S’assembla molt a la vida.

VD: una de gambes

Continuo amb el pòstum “En familia”. Reconec que “El museo” no és una gran cançó, però m’emociona sentir com aquest parell de sexagenàries proclama el seu dret a prescindir de l’alta cultura, quan s’entén com a obligació. Només elles, Vainica Doble, entre tots els cantautors del món podrien firmar una lletra tan lliure de prejudicis. I és que on estigui un bon pernil, que s’aparti un mal Murillo.

No quiero ir a otro Museo
Que me entran ganas
De tirarlo todo todo por el suelo

No pienso estar
Horas y más horas
Esperando en una cola

El Museo del Prado
El Reina Sofía, mil galerías
Y El Palacio de Cristal
Ya me he cansado de mirar
No puedo dar un paso más

Me quiero ir a un mesón
Pedir un tinto y una de jamón
Oir las voces en la barra
Pedir, si acaso, una de gambas

Un interminable pasillo
Me lleva, por fin,
Al último Murillo
Mi cabeza va a estallar
Por aquí he pasado ya

Voy buscando una salida
Desesperada, no aguanto más
Las ganas de fumar
Y suspiro al contemplar
Un bodegón de Zurbarán

Me quiero ir a un mesón
Pedir un tinto y una de jamón
Oir las voces en la barra
Pedir, si acaso, una de gambas

Em trec el barret