dilluns, 22 de setembre de 2014

El geni a França

Niney i Gallienne (o Saint Laurent i Bergé)
França honora tant els seus creadors que, quan vol d’homenatjar-los, ho fa amb escreix. Així, si es tracta de celebrar l’art del modista d’origen “pied noir” Yves Saint Laurent, no li dedica una sinó dues pel·lícules la mateixa temporada. La primera que ens ha arribat es titula “Yves Saint Laurent” i la firma el també actor Jalil Lespert. La podríem considerar la versió oficial, ja que Pierre Bergé —el fidel company del costurer— li ha donat el seu vist i plau i el suport explícit de la seva fundació.

El film comprèn bàsicament una vintena d’anys, els que van de l’inesperat debut de Saint Laurent als 21 anys, ran de la sobtada mort de Christian Dior, fins a la col·lecció basada en els ballets russos de 1976. L’artista és pintat amb aptituds tan brillants com limitades, fet que l’incapacitarà per dur una vida mínimament articulada. Aquí serà crucial l’aparició de Pierre Bergé, qui no només li oferirà la fidelitat del seu afecte sinó que, a més, el protegirà de tot el que pugui distreure el seu potencial creatiu. Amb tots els seus alts i baixos i els seus inevitables moments de sordidesa, la història d’aquesta relació (que perduraria fins a la mort del modista) és el més interessant que la pel·lícula té per oferir. Afortunadament els actors encarregats de donar vida a aquestes dues persones reals, tots dos membres de la Comédie-Française, estan impecables. Pierre Niney, tot fragilitat i neurosi, és capaç de presentar una admirable ressemblança a Saint Laurent i, malgrat els seus vint-i-cinc anys, envelleix amb versemblança fins superar la quarantena. I Guillaume Gallienne, a qui tant vaig detestar a “Les Garçons et Guillaume, à table!”, demostra aquí que és un actoràs, especialment en els seus silencis.

Diria que, en general, “Yves Saint Laurent” (el film) està fabricat amb els millors materials que els diners poden comprar: dones bellíssimes com a models, escenaris luxosos (que segurament són reals), versàtil banda sonora d’Ibrahim Maalouf i fotografia en paper couché de Thomas Hardmeier. Tot el vestuari de les col·leccions pertany a la Fundació Yves Saint Laurent, o sigui que a més la solvència històrica està assegurada. Potser el fet que l’embolcall sigui tant luxós va en detriment de l’escenes més sòrdides a quartos foscos i zones de “cruising” vora del Sena, que queden un xic postisses. Però la pel·lícula passa bé, si oblidem la veu en off que ens l’explica, sempre un recurs empobridor del que es veu incapaç de narrar. Llàstima que aquests dos personatges amb tantes possibilitats no acabin construint una veritable trama i el film conclou en un moment arbitrari, sense que els conflictes es resolguin, conflictes que previsiblement es prolongaran fins que arribi la mort.

*************************************
 
Un geni francès molt diferent i que gairebé situaria a les antípodes de Saint Laurent és l’escriptor Michel Houellebecq, capaç d’atraure premis a grapats i milers de lectors, però també innombrables polèmiques, marcades sobretot per l’hostilitat a la correcció política. “L’enlévement de Michel Houellebecq” és un telefilm de 2014 dirigit per Guillaume Nicloux que suposadament documenta el segrest que l’escriptor va patir durant la promoció de la seva darrera novel·la “El mapa i el territori”. Ni un sol moment l’espectador dubta que el que se li mostra és una immensa broma amb l’escriptor fent una acceptable impersonació del segrestat.

“L’enlevement…” és sense dubte una comèdia i en cap moment es percep un sentiment d’amenaça. La síndrome d’Estocolm aflora aviat i entre el segrestat i els adorables segrestadors s’estableix un fructífer diàleg on tant es parla de Tolkien i Lovecraft, com d’arts marcials i tabaquisme. Houellebecq hi apareix com a desparrecat, despentinat i desdentat, sempre amb una cigarreta a la punta dels dits i un puta acompanyada amb una ampolla de Ribera del Duero al capdamunt de les seves peticions. Res en aquest cúmul d’hàbits censurables ens hauria de fer Houellebecq més atractiu, i encara que mai abans m’havia caigut bé (tot i haver-lo llegit amb avidesa), a partir d’ara li hauré de reconèixer una mica de cor i humanitat.

Ves que no sigui “L’enlèvement de Michel Houellebecq” una campanya hàbilment orquestrada per oferir-li a l’escriptor una segona vida als bells llimbs del Círculo de Lectores.


2 comentaris:

  1. Puc riure? :) Primera vegada que una teoria conspiranòide em fa riure. Gràcies, Allau.

    ResponElimina