diumenge, 7 de setembre de 2014

Moroccan Connection

Fa cinc anys el mallorquí Daniel Monzón ens va deixar una impressió immillorable amb el tens drama penitenciari “Celda 211”, en el qual el gran Luis Tosar oferia una de les seves interpretacions més memorables. És comprensible que, després d’un èxit tan estrepitós, la seva següent obra —”El Niño”— hagi trigat tant en arribar, s’hagi planificat tant bé, i faci tanta pudor a diners invertits (les cadenes televisives que l’han produïda en gran part li han fet una campanya publicitària impecable, de manera que l’estrena ha funcionat molt bé comercialment en el seu primer cap de setmana d’exhibició).

Sobre el paper, una història de tràfic de drogues a tres bandes en aigües de l’Estret de Gibraltar, als límits de dos continents i tres estats, oferia moltes possibilitats i una temàtica curiosament poc freqüentada pel cinema espanyol. I és potser aquest excés de possibilitats i la incapacitat de decidir amb quines quedar-se el pitjor problema de “El Niño”, que vol jugar totes les cartes i acaba sucumbint per elefantiasi.

Així tenim per una banda una trama bastant convencional de policies que lluiten contra la droga (amb el seu inevitable element infiltrat), insuficientment desenvolupada, però que es beneficia d’una colla d’actors d’aquells capaços de reflotar el rol més infraescrit. Ningú no em discutirà que, amb la complicitat de gent com Luis Tosar, Eduard Fernández, Sergi López o Bárbara Lennie, la pel·lícula té molt de guanyat.

De l’altre costat de la llei, una colla de traficants aficionats que pretenen suscitar més simpatia que rebuig. El debutant Jesús Castro, el “nen” del títol, està per sucar-hi pa sense discussió i el col·lega interpretat per Jesús Carroza potser fa la millor actuació del film, o la més simpàtica. Mariam Bachir, com a “love interest” magribí, en fa per contra la pitjor. Però, deixant de banda que el seu tancadíssim dialecte meridional requeriria subtítols, ni els seus personatges ni les seves inquietuds susciten gaire interès i més aviat avorreixen.

Una tercera (i tangencial) pota del guió es refereix a més perillosos clans de la droga, on hi apareixen la cocaïna i els violents albano-kosovars de rigor. Aquí Ian McShane fa un paperet, amb una sola frase (i en off). Segurament actors britànics de menor “cachet” (fins i tot els d’algun centre parroquial gibraltareny) ho haguessin fet igual de bé; però em sembla simptomàtic com “El Niño” s’ha gastat els calers amb aquestes ridícules ostentacions sumptuàries.

No negaré que hi ha un parell o tres seqüències d’acció molt excitants i vibrantment filmades, tot i que no plenament justificades pel guió. Però la veritat és que els 130 minuts de durada del film es van fent gradualment més presents. Vaig començar a mirar el rellotge passats els primers tres quarts d’hora, el que no és mai un bon senyal.

2 comentaris:

  1. a mi m'hi fan anar dimarts a veure-la, ho dic perqué és una peli que ja l'he vist, però a la Nuri se li ha posat al cap que hem de tornar a anar al cinema, encara que sigui cada quinze dies i comencem precisament amb aquesta.

    Almenys hi vaig avisat. Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Almenys la Nuri s'ho passarà bé mirant el Nen. Salut

      Elimina