diumenge, 21 de setembre de 2014

This is Ireland


Crec que no aniré gaire equivocat si afirmo que l’obra de l’il·lustrador txec Miroslav Šašek desvetlla en els lectors dels seus llibres una simpatia incondicional i un saludable desig de conèixer el món i els seus habitants. Va néixer a Praga l’any 1916, estudià arquitectura i quan iniciava la seva carrera en la literatura infantil va haver d’emigrar a Munic, ran del cop d’estat de 1948. A Alemanya va treballar a Radio Free Europe entre 1951 i 1957. L’any 1959 publicà “This is Paris”, èxit internacional que li permeté viure la resta dels seus dies gràcies al treball d’il·lustrador. Morí el maig de 1980 durant un viatge a Suïssa.

Entre 1959 i 1974 Šašek publicà divuit volums de la sèrie “This is…” amb destins tan diversos com Roma, Cap Kennedy, Hong Kong o Texas; llibres de viatges dedicats als infants, però que tota la família podia consultar, tant per l’exactitud de les seves dades com pel seu dibuix, perfecte compromís entre la documentació fidedigna i el pintoresquisme de ficció. A les guies de Šašek hi figuraven totes les “vistes” que calia visitar, però també tots els detalls quotidians i humaníssims que distingien una ciutat de totes les altres. Així era com aprenies sobre la presència dels gats al fòrum romà, sobre les diverses formes de bústia que trobaries a París o sobre la numeració a mitjos d’algunes cases venecianes. Qui sap quantes escapades a Londres, París, Roma o Edimburg vaig projectar des de la meva butaca de lector, escapades que completaria totes per asseverar que Šašek finalment tenia raó.

D’ençà els anys seixanta el valor de la innocència ha anat més aviat a la baixa i el món ja no és tan divers i divertit com ens el pintava Šašek: taxis, bústies, bars i centres comercials formen una unitat de disseny en l’universal que amalgama i confon Punta del Este amb Marbella i Brighton amb Cefalu. Mentrestant, una generació de “baby boomers” afluents ha convertit la nostàlgia en un negoci i la col·lecció “This is…” s’ha reeditat pertot on pogués esdevenir un èxit editorial.

Així és com pots trobar la molt verda portada de “This is Ireland” a les botigues de tots els museus de l’illa. Per mor a l’exactitud, uns asteriscos plantats sobre el text original remeten a notes finals d’actualització: els 700.000 dublinesos dels anys seixanta ara en són molts més i la columna de Nelson, que solia senyorejar O’Connell Street, va saltar pels aires (gentilesa d’una bomba de l’IRA) el març de 1966. Dividit entre el que era i ja no ho és, em refugiaré en Šašek, que ara ja és immortal.



7 comentaris:

  1. La coberta és ben bé The quiet man, oi?

    ResponElimina
  2. Això mateix he pensat jo. Aquell festeig etern i els cabells rojos de Maureen O'Hara.

    ResponElimina
  3. Matilde i Glòria, no m'havia fixat, però ara que ho dieu...

    ResponElimina
  4. He, he... la nostàlgia és la nostàlgia i per això serveixen els facsímils i les reedicions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una nostàlgia, Galde, que trobo ben col·locada allà on hauria d'estar.

      Elimina
  5. A mi em semblen fantàstiques. Lamento no haver-les fet servir mai (tampoc he viatjat gaire), perquè ara allò que anunciaven són relíquies difícils de trobar. Però potser aquest podria ser un bon exercici: buscar què en queda de tot allò malgrat la uniformització que esmentes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Evidentment el que haurà canviat més és tot allò que semblava més modern. Seria un bon exercici comparar, i lamentar-se.

      Elimina