divendres, 26 de setembre de 2014

El segle XVII fou una festa

Ningún placer pláceme más que el oír un cuento bien contado, sea éste triste o alegre, superficial o profundo. Si versa sobre una cuestión íntima o desagradable, ¿a quién se le da una higa? El camino que lleva al cielo está plagado de cardos y paréceme que muchas vacas se han quedado enredadas en él. En cuanto a la duración, ¡bah!, ¡tanto da! —El anciano alzó un dedo calloso—. Si el cuento es malo, parecerá largo aunque se cuente en un abrir y cerrar de ojos, y si es bueno, semejará corto aunque acabarlo lleve del día de san Suizingo al de san Miguel, ¡ja! ¿Que la trama es enrevesada, decís? ¿Por ventura tiene más nudos o perplejidades que la madeja de la vida, la cual los cuentos enmaraña para mejor desenredar después? Nada, nada, adelante con vuestra historia ahora mismo, y otro tanto os digo a vos, señor, pues ya va siendo lamentable que no hayáis comenzado todavía. Enmarañad y enredad hasta que la luz de Sirio se refleje en la bahía; un cuento bien urdido es chismorreo de dioses, a quienes les es dado ver el corazón y la médula de la vida que hay en la Tierra; es la telaraña del mundo; la urdimbre y trama… ¡Vive Dios, lo que me gustan las historias, señores!
M’ha costat una ració considerable de dies d’estiu, gairebé equiparable als que em van manllevar les addiccions i les bromes de David Foster Wallace, però finalment he completat la lectura de “The Sot-Weed Factor”, fita novel·lística postmoderna executada per John Barth l’any 1960 (editada en castellà per Sexto Piso l’any 2013, i titulada de forma adient com “El plantador de tabaco”). Després d’una frase preliminar com aquesta, caldria esperar-se que “The Sot-Weed Factor” fos un text abstrús i experimental, apte només per a filòlegs dedicats. Res més lluny de la veritat.

John Barth va néixer el 27 de maig de 1930 a Cambridge (Maryland) i té per tant uns envejables vuitanta quatre anys que l’han convertit en llegenda vivent de les lletres americanes. Només li coneixia la seva primera novel·la, “L’òpera flotant”, que vaig llegir fa moltíssims anys, amb més fruïció que sentit crític, quan m’empassava les prescripcions sense protestar, i que no em va deixar cap petja digna de menció. “El plantador de tabaco” és la seva tercera novel·la i marca un gir cap a la fabulació i la investigació sobre els mecanismes de la ficció, és a dir la metaficció. És considerada també com la seva obra culminant.

La novel·la té un protagonista que va existir realment encara que es coneixen pocs detalls de la seva vida. Es deia Ebenezer Cooke (visqué aproximadament entre 1665 i 1732), poeta nascut a Londres i traslladat a Maryland per escriure la primera sàtira americana (en rodolins hudibràstics, sigui això el que sigui) i titulada (sí) “The Sot-Weed Factor”. Barth pren Cooke com una excusa per bastir un enorme pastitx còmic que és a la vegada novel·la d’aventures picaresques a la manera de Fielding, paròdia de les convencions narratives i també dels mites fundacionals de la nació americana. El Cooke de Barth —autoproclamat poeta llorejat de Maryland, creua l’oceà per escriure una èpica “Marylandíada”— és un jove innocent, verge vocacional i imant de totes les desgràcies, gens allunyat del Candide volterià.

Al seu voltant una rica galeria de personatges, pura exageració de la vida: el sever pare Andrew Cooke, la germana bessona Anna, el seu misteriós tutor Henry Burlingame, el criat Bertrand, la devota prostituta Joan Toast i el seu macarró irlandès John McEvoy, Mary Mungummory (la meuca ambulant de Dorset)… Moltes de les identitats són fluïdes i canviants, algunes d’elles fins a sobrepassar el límit de la versemblança. Al finalitzar el llibre el lector es troba en la penosa situació que hi ha personatges dels que no té cap certesa que no hagin sigut mera invenció d’altres personatges, com és el cas de Charles Calvert, Lord Baltimore. Es requereix una visita a la Wikipedia per confirmar que Calvert va existir de debò.

Les múltiples peripècies que viu a les dues ribes de l’Atlàntic tota aquesta fauna inclouen atacs pirates, conspiracions polítiques, violacions massives, suplantacions de la identitat, rebel·lions índies, estafes a gran escala, filiacions inesperades, prostitutes navals, allargades ombres del passat, Isaac Newton, sífilis, sonets i sodomia. El voluntari celibat d’Ebenezer Cooke propicia contínues (i molt hilarants) amenaces a la seva virginitat i, com pertoca al costat més llibertí del segle XVIII, abunden les situacions picants i també les escatològiques. Entre altres moltes gràcies menors, “El plantador de tabaco” inclou sis pàgines d’insults entre prostitutes, una revisió procaç de la llegenda de John Smith i Pocahontas i el secret de “l’albergínia màgica”, el trellat del qual deixo a la imaginació dels lectors, encara que estigui a l’alçada del de “la Madonna de les cantimplores” d’un altre genial pastitx.
¡Ah, la vida es un dramaturgo prodigioso y desvergonzado que a diario trama coincidencias que Chaucer jamás hubiera osado imaginar, y urde complicaciones que a Boccaccio le habrían parecido en exceso enmarañadas!
Deixeu-me afegir que la traducció d’Eduardo Lago, novel·lista madrileny instal·lat a Nova York i director del seu Cervantes des del 2006, m’ha semblat sensacional. Crec que és l’única traducció de la seva carrera, pel que he de lamentar que no es prodigui més en aquest territori enlloc de fer política de cort. Amb les manies que jo gasto en aquestes qüestions, no sé trobar cap pega en un treball que reprodueix amb molta traça tant el llenguatge lleument anacrònic d’un Richardson i fins i tot els arcaismes d’un temps anterior.

Com he intentat expressar en els darrers paràgrafs, “El plantador de tabaco” és enginyosa, intrigant, llesta i molt-molt divertida. Barth es reencarna en una Xahrazad adaptada als temps moderns i disposada a destil·lar les seves fantasies fins al punt de salvar la vida “in extremis”. Llàstima que les seves excessives 1173 pàgines no s’adonin que l’entusiasta benvinguda inicial acaba perdent pistonada per pur exhauriment.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada