dilluns, 8 de setembre de 2014

Suburbia (o la meva entrada 2.222 del bloc)

Tot i que no sóc lector habitual de contes, feia mesos que em rondava la temptació de conèixer l’obra de George Saunders (Amarillo, 1958), de qui pràcticament tots els seus contemporanis —David Foster Wallace, Jonathan Franzen, Zadie Smith, fins i tot l’elusiu Thomas Pynchon(!)— n’havien escrit meravelles. Finalment aquestes vacances vaig llegir el recull “Deu de desembre” en la versió d’Edicions de 1984 amb resultats més que agredolços.

Bé, ara em tocarà matisar, perquè una col·lecció de contes se sol valorar per la sensació general que en queda després de la seva lectura, sensació de vegades injusta, perquè les impressions negatives solen pesar més que les positives, sense tenir present en el balanç les peces que més ens han agradat, que també n’hi ha en aquest llibre. Amb l’excepció d’una mostra de ficció-científica, la resta de contes de “Deu de desembre” s’ambienten a la zona suburbana de casetes amb jardí tan típica de l’Amèrica contemporània. Els estrats socials varien i sovint es produeix una confrontació (que no una lluita) de classes.

És un món que en principi no se li fa estrany a un lector català, per poc aficionat que sigui a les sèries televisives ianquis. Saunders aborda tanmateix cada relat des d’una perspectiva inusual que complica la inevitable “tabula rasa” que cal fer entre conte i conte. El ventall de recursos passa per la narració a més d’una veu (“La volta de la victòria”, “Cadell”, “Deu de desembre”), la vinyeta minimalista (“Branquillons”), el diari personal (“El diari de les noies Semplica”) o l’e-mail (“Exhortació”). El context també contribueix sovint a la sensació d’estranyament, com en el programa televisiu solidari del relat “Al Roosten” o el parc temàtic medieval de “El meu mal tràngol cavalleresc”.

No, no és una lectura fàcil, encara que tampoc se la pugui acusar de críptica; en tot cas abunda en situacions poc amables (per utilitzar un eufemisme bastant usual). Segurament el meu relat favorit és “A casa”, la crònica en primera persona del retorn a la llar d’un soldat veterà provinent d’una guerra indeterminada d’aquelles que solucionen els americans. Les paraules d’agraïment institucional que tothom dedica al soldat desplaçat com a preàmbul per treure-se’l de sobre podrien ser còmiques si no amaguessin a penes un cas de manual d’estrès post-traumàtic a punt d’esclatar.

El telegràfic “El diari de les noies Semplica” intriga i distreu a parts iguals, sobretot mentre les sigles NS preserven el seu enigma. Quan arriba el temps de les explicacions, la sociologia perjudica una mica la literatura. La concisa “Branquillons” o la molt incòmoda “Cadell” també es troben al costat positiu del recull; mentre que “El meu tràngol cavalleresc”, amb la seva trama ximple i el seu llenguatge volgudament carrincló, ocupa l’espai oposat.

Un problema que tinc amb molts dels contes de “Deu de desembre” és que estan narrats des del punt de vista de personatges immadurs: nens i adolescents, o adults entre ingenus, primaris o directament cretins. No voldria sonar més europeu xenòfob del que em toca, però de vegades aquesta absència de tennis intel·lectual amb els personatges arriba a cansar. El narrador/redactor de “… noies Semplica” (com ja passava al precedent “Al Roosten”) és tan beneit, que angunieja pel sol fet de llegir-lo. [Pam (la meva dona, un encant, l’amor de ma vida!)]

La justificació literària d’aquests discursos de tan baixa volada s’ha de trobar en l’adequació del llenguatge al personatge que el profereix, i Saunders té fama de ser un perfecte ventríloc a l’hora de parlar per boca d’altri. No ha de ser fàcil de traduir, però encara així no puc estar més en desacord amb algunes de les solucions que pren Yannick Garcia, a qui no li discuteixo les aptituds, però sí l’excés de creativitat.

Així va ser com es va disparar la veu d'alarma. Després de força pàgines d’un estil molt poc fluid, vaig topar-me amb l’esgarrifosa frase: “Sobre la Pam, ella de vint-i-un botó, família de pèmpins”. Pèmpins!!!, em sembla que feia cinquanta anys que no sentia l’expressió, i sempre en boca de senyores ridícules que s’adreçaven amb condescendència a nens de curta edat. Quina expressió podia haver escrit Saunders, vaig preguntar-me, que requerís una traducció tan extravagant, proferida a més per un pare de família adult? Vaig acudir a l’original per confrontar els textos i vaig trobar-hi una frase d’un vocabulari totalment estàndard “As for Pam, Pam very beautiful, raised w/money”. Apart de la discutible decisió de convertir “beautiful” en “de vint-i-u botó”, ¿no era directament pervers fer “pèmpins” a partir del vulgar “money”?

Vaig començar a pentinar el conte i unes línies més enllà vaig veure com la frase “Anyway, Pam deserves best” —que es podria haver traduït literalment com “De totes maneres, la Pam es mereix el millor”— esdevenia la molt més trempada “Fet i fotut, la Pam es mereix el milloret”. Sembla que a Yannick Garcia li agrada afegir color a les seves traduccions i, si es troba una onomatopeia normaleta com “Blam!”, la converteix en “Pataxumba!” i d’un col·loquial “Thanks, guv’nor” (“Gràcies, mestre”) en fa l’impossible “Gràcies, senyor alcaid”.

Una frase com “Sa i estalvi, ja a dins de la paret de roca, el ferit deia…” (les negretes són meves), té vocació d'oxímoron. I no trobo cap explicació per la qual una frase absurda, fruit del nerviosisme adolescent, com “Let us go stand on the Moon” hagi d’inventar-se a la traducció un mot híbrid, “Vinga, fugim a la llunya, tu i jo” (i es perdi, a més, el sentit d’algunes frases posteriors).

I tots aquests exemples en només sis pàgines. D’això en resulta —especialment als contes amb narradors infantils o juvenils— un llenguatge que se m’ha fet carregosament afectat. Tota la crítica ha coincidit en elogiar la traducció. Es veu que no hi entenc gens; però almenys tinc clar que el tàndem Saunders/Garcia ja m’ha vist prou.

16 comentaris:

  1. 2222 entrades de dissecció són moltes, afortunadament pels lectors! Sort que no hem de pagar pèmpins, pistrincs, calers.... perquè sinó seria la nostra ruina i la teva riquesa material. De moment quedem-nos amb la teva riquesa numèrica com a bon matemàtic...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ni jo m'explico com n'he fet tantes.

      Elimina
  2. Un número preciós el dels quatre aneguets macos. Enhorabona. Tindré present a Saunders perquè ja fa massa temps que em sona i molt bé, per cert.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que tinguis més sort que la meva, Glòria.

      Elimina
  3. 2222 felicitacions. M'apunto el Garcia aquest, una mala traduccio es pot carregar un text. No n'havia sentit parlar me Saunders...

    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Francesc. En Yannick Garcia també té publicat un llibre de contes que no descarto llegir.

      Elimina
  4. Alto les seques! Que, un punt anacrònics -ho reconec-, als calerons encara li'n diguem pèmpins no en converteix en senyores ridícules!
    Divideixo 2222 per 365 i em surten sis anys de da-li que Daily. I quina sort tenim de poder gaudir de la teva fina constància.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi, com que tu i jo no solem parlar de diners, no sabia que en deies pèmpins. Disculpa.

      Elimina
  5. Jo em pensava que dedicaries un moment per parlar del bonic número 2.222! A mi m'encanta fer números macos en el bloc. En canvi, veig que tu prefereixes despotricar de llibres de contes.
    Si jo que soc un monstre de la blocosfera encara no he arribat a les 2.000 entrades (aviat! em falten 29), no se com anomenar-te a tu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es tracta d'haver nascut abans.

      Elimina
    2. Perdona, però “jo” vaig néixer al gener del 2006! Una altra cosa es que tinguessis un any amb més de 500 entrades!

      Elimina
    3. És cert, les presses del novato.

      Elimina
  6. Brutal, felicitats pels 2222!
    Doncs el llibre del Yannick Garcia, La nostra vida vertical, me l'estic llegint i m'està agradant.
    Molt divertida la teva crítica a la traducció :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies. Ja dic que potser em llegiré els seus contes: massa creatiu per dedicar-se a la traducció.

      Elimina
  7. feliços 2222! De la resta ni flowers! (que es podria traduir per "la seva ignorància supina l'impedia expressar cap opinió sobre un tema tan complex com són les traduccions i els traductors amb necessitat de deixar petjada. Pataxumba!") ^^

    ResponElimina