divendres, 19 de setembre de 2014

Oscar i jo

Harris, el trempat
Durant un viatge a Irlanda és inevitable que tard o d’hora acabis topant amb la figura d’Oscar Wilde, tot i que les seves credencials com a escriptor irlandès —drets de naixença, a banda— es limiten a haver fugit de l’illa el més aviat possible, com tants dels seus compatriotes literats farien abans i després d’ell. Sigui com sigui, a Killarney (County Kerry) vaig comprar a preu de saldo “Oscar Wilde. His Life and Confessions” de Frank Harris, un clàssic del gènere biogràfic, encara que no per raons canòniques (crec que existeix una vella traducció en castellà a Laertes).

El llibre de Harris, per descomptat, no és gens fiable des del punt de vista de la historiografia seriosa, però ofereix al·licients a dojo, començant per la biografia del seu autor. Frank Harris, periodista irlandès nascut a Galway l’any 1856 (i mort a Niça el 1931) va ser un professional brillant, de caràcter irascible i opinions contundents. Avui dia és recordat sobretot per les seves memòries absolutament llibertines (“My Life and Loves”) que la Sonrisa Vertical va publicar fa molt de temps en el seu catàleg eròtic.

Credencials no li falten a Harris per dur a terme l’empresa, ja que va ser un bon amic de Wilde i va acompanyar-lo en la seva caiguda en desgràcia, però com a historiador no es pot dir que sigui gaire rigorós, especialment en els superficials i poc documentats capítols que tracten de la infantesa i joventut de l’escriptor, on es va refiar de les confidències de dos condeixebles i no va anar gaire més lluny. Des del moment que Harris entra en escena, el nivell de detall (però no de fiabilitat) augmenta considerablement, sobretot als dos darrers terços del llibre dedicats als cèlebres judicis i les seves infames conseqüències, de les quals el biògraf va ser un espectador de primera mà.

Wilde, un regal pel món

Amb una certa immodèstia Harris es presenta sempre com el millor valedor del seu amic, el que li ofereix els consells més prudents i el que el sostindrà econòmicament quan arriben les vaques flaques. Una vegada i una altra intenta aplacar la immensa hybris de Wilde tot pregant-li que no tiri endavant la denúncia contra el marquès de Queensberry. Segons Harris, en sentir-ho Lord Alfred Douglas es va alçar i va dir amb petulància, “Anem, Oscar! Ara es demostrarà quins són els veritables amics”. També seria el de Galway qui va orquestrar una fugida a França que hauria evitat l’empresonament de l’escriptor i a la qual el beneficiari no va gosar fer cas. En quant a la contribució de Harris a la manutenció de l’ídol caigut, tot i ser certa, no va ser una exclusiva seva, car hi hagueren molts altres patrocinadors benvolents i mai no ha quedat bé penjar-se medalles de forma tan descarada.

Curiosament, el molt promiscu Harris sentia molt poca simpatia per les tendències sodomites i li vingué molt de nou que el seu amic Oscar les hi confessés explícitament quan ja la maquinària de la justícia anava desbocada cap al xoc de trens (el que demostra que de vegades és molt fàcil dissimular l’elefant a un racó de l’habitació). S’ha de dir que no per això l’amistat se’n ressentí, més aviat el contrari. De fet “Oscar Wilde. His Life and Confessions” és un gran homenatge a un amic desaparegut (quan es va publicar de forma privada l’any 1910 a Nova York, Oscar ja feia deu anys que descansava al Père Lachaise parisenc) i l’autor ens intenta convèncer de totes les formes possibles que no hi havia persona més enginyosa, afectuosa, brillant, més mereixedora de la devoció perpètua.

Sí, això és un amic; però de la forma com ens el descriu Harris se’n desprèn un personatge que, lluny d’esdevenir objecte d’admiració, es revela com un nen gran i consentit que, a la manera dels catalans postulats per Francesc Pujols, creu que ho hauria de tenir tot pagat pel fet de ser l’únic i inimitable “Oscar Wilde”. És impagable l’episodi en el que Wilde ven per una certa suma la idea d’una obra de teatre a un grapat dels seus amics i com esclata a continuació el conflicte d’interessos.

Segurament els resultats no són els que es buscaven i Wilde surt pitjor parat del que hi havia entrat; però malgrat tot (i el “malgrat“ és força important, amb inexactituds i mentides incloses), el llibre és apassionant, d’aquells que et fan passar pàgina delerosament, gairebé com una novel·la, que diu el tòpic: una autèntica raresa en el gènere biogràfic.

7 comentaris:

  1. Wilde em cau molt bé. És trencador, és descarat i, segurament, un escriptor força normal. Tinc en castellà un llibre que ofereix nombrosos aforismes de l'irlandès i també la transcripció del judici. També en tinc un de "letters" i, final "The Portreit..." que em va agradar molt. Era un gran dialoguista de qui que el teatre li sigui tan afí.
    Sense voler t'he fet un inventari dels meus llibres de Wilde i sobre Wilde, tot un personatge.

    ResponElimina
  2. Respostes
    1. Glòria, segurament el llibre de Harris moderaria les teves opinions.

      Elimina
  3. Jo ja les tinc des de fa temps més moderades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, no series tu sense el teu relativisme i el teu distanciament de l'entusiasme.

      Elimina
  4. Doncs a mi em sembla que Wilde va tenir el problema de nèixer massa aviat. Era brillant, lucid, perspicaç i amb un gran sentit crític. Tinc d'ell sempore a mà: 'sobre l'art i els artistes' que és una delicia.

    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per a mi, Francesc, ja està bé on està: si el tinguéssim de convidat ens acabaria cansant.

      Elimina