 |
| La silueta és la d'Àfrica o la de Sud-Amèrica? Derives continentals. |
Aquest atoló de nom tan sonor es troba a la Micronèsia, a 780 quilòmetres de les illes Biquini i a 1.990 quilòmetres de Papua Nova Guinea. La seva superfície és de 1,8 quilòmetres quadrats. Els europeus el descobrirem l’any 1793 gràcies a Thomas Musgrave, qui temporalment li va posar el seu nom, tot i que l’havia trobat habitat i probablement ja batejat. A Pingelap els seus 250 habitants parlen pingelapès que és una llengua de la família austronèsica que presenta fenòmens de reduplicació i triplicació.
La vida a l’illa va quedar definitivament marcada l’any 1775 pel tifó Lengkieki que va carregar-se el 90% de la població (no li desitjo a ningú una experiència així en una estreta faixa de terra al nivell del mar). Dels aproximadament vint supervivents es creu que Nanmwarki Mwanenihsed, que era el monarca del moment, era també portador del gen de l’acromatòpsia completa (o monocromatisme complet), una malaltia genètica recessiva que provoca una ceguesa absoluta per distingir els colors i que et fa veure la vida en gris, com a la TVE del franquisme. La necessitat de repoblar l’atoló ràpidament (i a través d’una inevitable endogàmia) va fer aflorar a principis del segle XIX, i per un procés que segurament tot genetista us podria explicar perfectament, una inusual incidència de la malaltia.
Com que les desgràcies mai no vénen soles, tant l’esclat de la Primera Guerra Mundial com el de la Segona van ser motiu d’ocupació japonesa, exèrcit que no només va aportar soldats sinó també infeccions com la gonorrea, la disenteria o la tuberculosi. D’aquestes visites la població de l’illa en va sortir seriosament minvada i amb la fertilitat molt perjudicada. Com he dit, en l’actualitat a Pingelap hi ha 250… (quin coi de gentilici deuen gastar allà?), dels quals un 10% són absolutament cecs pels colors (i un 30% són portadors asimptomàtics de l’alteració genètica). En comparació, als Estats Units només un 0,003% de la població pateix acromatòpsia.
El sempre inquiet neuròleg Oliver Sacks va dedicar a Pingelap el seu llibre “The Island of the Colorblind”. Afegiré que l’acromatòpsia, apart de la incapacitat de distingir cap color (i mira que és cruel patir-la en el món Kodachrome de les illes del Pacífic), també comporta fotofòbia, moviments oscil·latoris i sense control del globus ocular i hemeralòpia, és a dir ceguesa diürna. Judith Schalansky, que actua com a Virgili involuntari d’aquest meu “travelogue” per illes remotes, s’imagina com el 10% dels patriotes de Pingelap passegen a la llum de la lluna i posen filtres de cel·lofana de color al marc de les seves finestres. El fet que recordin el cent per cent del contingut dels seus somnis em sembla molt menys científicament comprovable.
La vida a l’illa va quedar definitivament marcada l’any 1775 pel tifó Lengkieki que va carregar-se el 90% de la població (no li desitjo a ningú una experiència així en una estreta faixa de terra al nivell del mar). Dels aproximadament vint supervivents es creu que Nanmwarki Mwanenihsed, que era el monarca del moment, era també portador del gen de l’acromatòpsia completa (o monocromatisme complet), una malaltia genètica recessiva que provoca una ceguesa absoluta per distingir els colors i que et fa veure la vida en gris, com a la TVE del franquisme. La necessitat de repoblar l’atoló ràpidament (i a través d’una inevitable endogàmia) va fer aflorar a principis del segle XIX, i per un procés que segurament tot genetista us podria explicar perfectament, una inusual incidència de la malaltia.
Com que les desgràcies mai no vénen soles, tant l’esclat de la Primera Guerra Mundial com el de la Segona van ser motiu d’ocupació japonesa, exèrcit que no només va aportar soldats sinó també infeccions com la gonorrea, la disenteria o la tuberculosi. D’aquestes visites la població de l’illa en va sortir seriosament minvada i amb la fertilitat molt perjudicada. Com he dit, en l’actualitat a Pingelap hi ha 250… (quin coi de gentilici deuen gastar allà?), dels quals un 10% són absolutament cecs pels colors (i un 30% són portadors asimptomàtics de l’alteració genètica). En comparació, als Estats Units només un 0,003% de la població pateix acromatòpsia.
El sempre inquiet neuròleg Oliver Sacks va dedicar a Pingelap el seu llibre “The Island of the Colorblind”. Afegiré que l’acromatòpsia, apart de la incapacitat de distingir cap color (i mira que és cruel patir-la en el món Kodachrome de les illes del Pacífic), també comporta fotofòbia, moviments oscil·latoris i sense control del globus ocular i hemeralòpia, és a dir ceguesa diürna. Judith Schalansky, que actua com a Virgili involuntari d’aquest meu “travelogue” per illes remotes, s’imagina com el 10% dels patriotes de Pingelap passegen a la llum de la lluna i posen filtres de cel·lofana de color al marc de les seves finestres. El fet que recordin el cent per cent del contingut dels seus somnis em sembla molt menys científicament comprovable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada