diumenge, 14 de setembre de 2014

El present atrapat

Richard Linklater, consumat narrador de l’evolució d’una parella al llarg dels anys a la seva trilogia “Before Sunrise” - “Before Sunset” - “Before Midnight”, assoleix amb “Boyhood” un altre prodigi de sentiment i de temps en un projecte encara més ambiciós que, sense superar el cim que representà “Before Sunset”, és un dels films més colpidors que veureu aquesta temporada.

L’any 2002 el texà Linklater escollí Ellar Coltrane, un nen de set anys originari d’Austin, per filmar-lo durant dues setmanes anuals en el paper del fictici Mason Evans Jr., fill de parella separada. La intenció era prolongar el rodatge durant dotze anys i, sense gaires idees preconcebudes, fer la crònica de la relació entre uns pares amb el seu fill fins arribar al punt crucial de la seva entrada a la universitat. Els episodis anuals (que comprenen des d’unes poques hores fins a un grapat de dies) se succeeixen sense solució de continuïtat, de vegades només distingibles pel canvi en el tall de cabells del protagonista (i evidentment per la imperceptible alteració física de la seva creixença, que cap efecte digital podria superar). Les anècdotes contingudes en aquests episodis són més aviat banals per la seva quotidianitat, d’aquelles que qualsevol espectador pot reconèixer en la seva pròpia infantesa, però demostren tanta perspicàcia com instint dramàtic. Potser per això, les escenes que concerneixen el segon marit de la mare (un violent maltractador alcohòlic) destaquen negativament en un conjunt on predomina l’agredolç sobre el clarobscur.

Sens dubte era un risc apostar per un no-actor com a motor d’un projecte de tal llarga durada i, encara que Ellar Coltrane possiblement no farà gaire més carrera al cinema (com no sigui a “Manhood”, d’aquí dotze anys), queda perfecte amb la seva actitud tímida, dubitativa i balbucient, molt més creïble que la dels molts “enfants savants” que Hollywood sol destil·lar. I, com a bonus inesperat que ningú no podia haver previst, a mesura que Coltrane travessa l’adolescència, s’assembla més i més al seu pare en la ficció, un immillorable Ethan Hawke.

I és curiós que Hawke, un actor que no desvetlla gaires passions (llevat d’una molt temporal d’Uma Thurman), a les pel·lícules de Linklater està sempre brillant. Com aquí: un pare distant i amb mala consciència per ser-ho que es resisteix a fer el típic paper de pare-Xiquiparc pels caps de setmana. Però la millor interpretació és la de Patricia Arquette, una mare esforçada amb un pèssim criteri a l’hora d’escollir marits. Cap a la fi del film protagonitza dos dels millors moments de tot “Boyhood”. El primer és quan el seu deficitari primer marit (Hawke) li agraeix el fet d’haver exercit de mare a temps total. La resposta, gestual, d’Arquette és d’antologia. I l’esclat emocional, quan davant de la presència d’un fill que s’encamina tan alegrement a la universitat, fa aflorar com de ràpida passa la vida, seria una conclusió més satisfactòria que els deu minuts que encara queden de la redacció “el meu primer dia a la universitat”.

“Boyhood”, escrita sempre en present, reflecteix involuntàriament tot el que succeïa en el moment del seu rodatge (Coldplay, videojocs, el darrer Harry Potter venut a mitjanit, Obama com a candidat, The Beatles com a canon occidental). D’aquí tres segles, si encara existeixen aparells capaços de reproduir narrativa del segle XXI, el film documentarà el seu moment a la perfecció. Hi ha tan poca premeditació en aquest treball de Linklater, que sembla desplegar-se en el nostre propi present. Em resisteixo a creure que el guió sap cap a on va. Per això mateix m’interessa tant el destí dels seus protagonistes. S’assembla molt a la vida.


8 comentaris:

  1. Em flipen bastant aquests experiments de Linklater amb el temps. Encara que hi hagi precedents (l'Antoine Duanel del Truffaut), em segueix fascinant aquest joc entre el temps de la ficció i el temps real. Ahir vaig veure "Boyhood", com tu dius, és la vida mateixa, em va agradar però no tant com la trilogia "Before..." que en sóc fan. Sí, ahir comentàvem que això podria seguir amb "Manhood", fins que el protagonista es faci vellet... però imagino que algú haurà d'agafar el relleu al Linklater! I a nosaltres com a espectadors, també, ehem!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, no sé si el noi aquest tindrà ganes de continuar amb la broma gaires anys més.

      Elimina
  2. No he vist les altres, però aquesta la tinc apuntada. L'experiment és interessant i m'alegra que t'hagi agradat, així vaig una mica més sobre segur.

    ResponElimina
  3. Avui l'he vista i he recordat la teva crítica a mida que anava veient-la. Potser és que porto un cap de setmana massa intens, perquè ahir vaig veure La grande bellezza. Però tot el que comentes, més una vida prou paral·lela (suposo que és estadísticament inevitable que moltes de les dones que mirem la peli tinguem dos fills i estiguem separades...i hàgim tingut matrimonis frustrats posteriors :-I) ha fet que des del moment aquest que comentes on l'Arquette rep l'agraïment del Hawke no només m'hagi caigut alguna llagrimeta, sinó que encara plori cada cop que penso en l'escena on ella veu el temps fugir i marxar davant dels seus nassos. No és boyhood, és humanhood, des del lloc menys pretensiós que se m'acut. Quin cap de setmana! I quin acompanyament a Before... Gràcies per les teves grans crítiques!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per les teves paraules, Epolenep, i m'alegro que hagis ocupat el teu cap de setmana amb tan bones pel·lícules.

      Elimina