El present atrapat

Richard Linklater, consumat narrador de l’evolució d’una parella al llarg dels anys a la seva trilogia “Before Sunrise” - “Before Sunset” - “Before Midnight”, assoleix amb “Boyhood” un altre prodigi de sentiment i de temps en un projecte encara més ambiciós que, sense superar el cim que representà “Before Sunset”, és un dels films més colpidors que veureu aquesta temporada.

L’any 2002 el texà Linklater escollí Ellar Coltrane, un nen de set anys originari d’Austin, per filmar-lo durant dues setmanes anuals en el paper del fictici Mason Evans Jr., fill de parella separada. La intenció era prolongar el rodatge durant dotze anys i, sense gaires idees preconcebudes, fer la crònica de la relació entre uns pares amb el seu fill fins arribar al punt crucial de la seva entrada a la universitat. Els episodis anuals (que comprenen des d’unes poques hores fins a un grapat de dies) se succeeixen sense solució de continuïtat, de vegades només distingibles pel canvi en el tall de cabells del protagonista (i evidentment per la imperceptible alteració física de la seva creixença, que cap efecte digital podria superar). Les anècdotes contingudes en aquests episodis són més aviat banals per la seva quotidianitat, d’aquelles que qualsevol espectador pot reconèixer en la seva pròpia infantesa, però demostren tanta perspicàcia com instint dramàtic. Potser per això, les escenes que concerneixen el segon marit de la mare (un violent maltractador alcohòlic) destaquen negativament en un conjunt on predomina l’agredolç sobre el clarobscur.

Sens dubte era un risc apostar per un no-actor com a motor d’un projecte de tal llarga durada i, encara que Ellar Coltrane possiblement no farà gaire més carrera al cinema (com no sigui a “Manhood”, d’aquí dotze anys), queda perfecte amb la seva actitud tímida, dubitativa i balbucient, molt més creïble que la dels molts “enfants savants” que Hollywood sol destil·lar. I, com a bonus inesperat que ningú no podia haver previst, a mesura que Coltrane travessa l’adolescència, s’assembla més i més al seu pare en la ficció, un immillorable Ethan Hawke.

I és curiós que Hawke, un actor que no desvetlla gaires passions (llevat d’una molt temporal d’Uma Thurman), a les pel·lícules de Linklater està sempre brillant. Com aquí: un pare distant i amb mala consciència per ser-ho que es resisteix a fer el típic paper de pare-Xiquiparc pels caps de setmana. Però la millor interpretació és la de Patricia Arquette, una mare esforçada amb un pèssim criteri a l’hora d’escollir marits. Cap a la fi del film protagonitza dos dels millors moments de tot “Boyhood”. El primer és quan el seu deficitari primer marit (Hawke) li agraeix el fet d’haver exercit de mare a temps total. La resposta, gestual, d’Arquette és d’antologia. I l’esclat emocional, quan davant de la presència d’un fill que s’encamina tan alegrement a la universitat, fa aflorar com de ràpida passa la vida, seria una conclusió més satisfactòria que els deu minuts que encara queden de la redacció “el meu primer dia a la universitat”.

“Boyhood”, escrita sempre en present, reflecteix involuntàriament tot el que succeïa en el moment del seu rodatge (Coldplay, videojocs, el darrer Harry Potter venut a mitjanit, Obama com a candidat, The Beatles com a canon occidental). D’aquí tres segles, si encara existeixen aparells capaços de reproduir narrativa del segle XXI, el film documentarà el seu moment a la perfecció. Hi ha tan poca premeditació en aquest treball de Linklater, que sembla desplegar-se en el nostre propi present. Em resisteixo a creure que el guió sap cap a on va. Per això mateix m’interessa tant el destí dels seus protagonistes. S’assembla molt a la vida.