Èpica de barriada

Habrá al mismo tiempo algo de tragedia, y algo de muerte, en nuestra máquina de escribir, que es una máquina usada, con el estuche ya un poco deteriorado, y que mi padre le ha comprado escondidamente a un delincuente del barrio que se dedica a entrar en oficinas, y que poco después morirá, cerca de nuestra casa, en un tiroteo con la policía. Junto a mi épica familiar del trabajador que corre en su clandestinidad política, y a mi épica literaria y televisiva de muñecos que corren entre cementerios de hadas, y de detectives que corren rodeados de rascacielos, y de ciclistas que recorren toda España en su danza macabra con paso por la desconsolada villa de Ocaña, y de galgos que recorren una pista en pos de una liebre de trapo, se me va a adherir de este modo la épica intensa y marginal del hombre que corre rodeado de delito común. Y desde el instante en que abra el maletín de mi máquina de escribir, cada golpe de tecla, cada estamparse una letra sobre el folio, se me antojará el ruido de un paso, el imprimirse una huella de aquel delincuente en su carrera final.

La publicació l’any 2007 de “Los príncipes valientes” va significar el salt de Javier Pérez Andújar a la primera línia del món literari en castellà. Encara que freqüentment és classificada com a novel·la —gènere del qual només preserva un inesperat gir final—, es tracta en realitat de la crònica dels records d’infantesa de l’autor, un cadell de deu anys, fill de la immigració, al fronterer Sant Adrià del Besòs de 1974.

D’un material com aquest en pot sortir, apuntant baix, fòtils masegats com allò de “Cuéntame” de la TVE; per fortuna els records de l’Andújar, malgrat el seu enorme potencial pop, s’eleven per damunt de la pura nostàlgia gràcies a la voluntat de fer-ne literatura, en part mitjançant l’estil, però també a través del tractament èpic d’un món que en principi no ho és. Hi veurem convocats temes habituals com són els primers neguits sexuals, els amics de l’escola (en especial l’impagable còmplice Ruiz de Hita), la visió feta ficció del poble d’on provenen els pares, l’àvia dement, l’oncle pintoresc i calavera, la solidaritat veïnal o la lluita clandestina dels obrers a les acaballes del franquisme. Pérez Andújar transcendeix aquest temari una mica fatigat amb un llenguatge conceptualment elaborat, que enlluerna encara que de vegades no acabi de tenir sentit.

Voy a ver de esta forma que es en lo anecdótico en lo que estoy afirmándome, sobre lo que ando sustentando mi confabulación con el mundo; me persuadiré de que el hombre que coge el autobús cada día a la misma hora es imprescindible en su regularidad para que no se pierda el sentido de las cosas, y de esta manera iré corroborándome en la superstición de que el mundo somos todos o de que el mundo nos necesita a todos como a un reloj le son imprescindibles todos sus resortes. En la evidencia del vivir de los demás, yo iré cotejando la evidencia de mi respiración, y será el movimiento que va a envolverme, el ir y venir de los hombres, de los autobuses, de los trenes, de los aviones a reacción que se le aparecen a la gente como santos supersónicos en lo más firme del cielo, será todo ese movimiento de la vida lo que acabe justificando mi permanecer estático, mi ininterrumpirme en nuestra casa, absorto en los libros, en un querer pasar las horas como si fueran páginas, leyéndolas, o diciéndolas, o reteniéndolas en una mano para que no se desvanezcan.

La lectura, esclar, serà la via que permetrà l’infant Javier escapar de les limitacions d’un Sant Adrià desestructurat i d’una època d’horitzons escassos. Apareixen els tebeos d’aquell temps: “Asterix a Còrsega”, “Els llorers del Cèsar”, la impostura llevantina de “Tintín y las naranjas azules”, la contraposició burgesa de la família Ulises, la tira de “Fred Basset” que ha ha engendrat tants cinòfils des de La Vanguardia. No trigarà a arribar la selecció de clàssics universals de can Bruguera (Colección Historias), esquizofrènica exhibició, part còmic/part text del que s’entén per divulgació dirigida a la canalla. En aquesta versió més elevada de la literatura hi figurarà Jules Verne, Twain o Karl May, però també Dumas, Lolo Rico (“Josfa, su mundo y la oscuridad”), Homer o Jorge Manrique.

Però el que predomina en els records de l’autor és la programació de la televisió, única i espanyola en aquell moment, amb sèries com “El pícaro” de Fernando Fernán Gómez, que tant bé lliga amb les maniobres de l’oncle garneu. Més enllà de les presències testimonials de Cannon, McLoud, Banaceck i l’equip A, els personatges de Colombo i Kojak reben tractament preferent. Pérez Andújar els analitza en profunditat, gairebé com si l’hi anés la vida; i de fet n’estableix una existència paral·lela de residents de Hollywood convidats a conformar-se amb Sant Adrià del Besós.

Cenyida a un temps en el qual el dictador encara agonitzava i a un territori que ignora la metròpoli propera, desproveïda de tot el rebot contra una certa Catalunya que habita títols posteriors de l’autor i sense ni un sol gram de frivolitat, “Los príncipes valientes” em sembla encara l’obra més interessant de Pérez Andújar. Per descomptat, la més viscuda i compartible de les que escriurà en els propers anys.