Tot i estar familiaritzats des de feia anys amb les obres respectives, els escriptors Paul Auster i J. M. Coetzee no es van conèixer personalment fins a principis del 2008. Poc després Coetzee va escriure una carta a Auster on li proposava establir un intercanvi epistolar amb l’amistat masculina com a tema inicial. Fruit de la continuïtat de la proposta és el llibre “Ara i aquí: cartes 2008 - 2011” (Edicions 62) d’interès indubtable per als seguidors de qualsevol d’aquestes dues figures literàries, encara que només sigui per satisfer la molt humana tafaneria de veure’ls com qui diu en sabatilles.
Tot llegint el recull hom pot sentir una certa recança a introduir-se en intimitats alienes; encara que la mera existència de “Ara i aquí” implica que els seus autors han consentit en la transgressió. ¿S’ha de prendre com un acte de transparència i de franquesa per part seva? ¿O bé els textos resulten d’una calculada manipulació a partir de cartes realment transmeses pel servei de correus? Independentment de les intencions dels dos escriptors, el cert és que, no sembla que vulguin forçar un estil de cara a la galeria. Ben escrites les cartes, com no podria ser d’una altra manera, els corresponsals no tenen por de presentar-se insegurs o ignorants quan ve el cas, especialment Auster (Coetzee és una mica més sentenciós).
Així, quan fan menció inevitable de la crisi financera mundial, no fan cap esforç per ocultar que d’economia en saben tant com tu i com jo. Fins i tot Auster gosa proposar sense cap vergonya l’emissió de paper moneda com a panacea per fer reflotar l’economia. També s’aborden els conflictes de l’Orient Mitjà i l’apartheid a Sud-Àfrica que Coetzee va experimentar de primera mà, i ho fan amb més dubtes que dogmatisme, el que també és molt d’agrair. En general, però, a les cartes es toquen qüestions més lleugeres i mundanes, d’on també n’extreuen observacions perspicaces. Malauradament als dos senyors els agrada molt escriure sobre esports (esports d’equip i esports individuals, guanyar i perdre, practicar l’esport, ser espectador d’esports, en directe, a la tele…) i els hi dediquen més pàgines de les que pel meu gust són necessàries. En canvi, de converses específicament literàries, n’hi ha més aviat poques.
M’ha sobtat el fet que tant Auster com Coetzee siguin tan reticents davant de la tecnologia i canalitzin tota la seva correspondència a través del correu postal, amb l’esporàdica intervenció del fax com a única concessió a la modernitat. Segons expliquen, l’un i l’altre —talment com Javier Marías— encara redacten els seus textos en velles màquines d’escriure Olympia i Lettera 22, les cintes de les quals són tan difícils de substituir a Brooklyn com ho és trobar paper carbó a Adelaide. I, si te’ls has de creure, ni tan sols mòbil gasten. És clar que per això ja té mòbil el seu agent, la seva senyora i la resta de la família.
I és que, si una cosa queda clara després de la lectura de “Ara i aquí”, és que la vida d’un escriptor d’èxit internacional és força regalada, sempre que assumeixis algun virus estomacal i alguna alteració del son per culpa del “jet lag”. Però la possibilitat d’un te amb Juliette Binoche a un hotel de Manhattan, unes vacances gastronòmiques a Oporto i una estada de set dies a un palau de la Toscana bé justifiquen hora o hora i mitja de treball promocional. En canvi, si els treus d’aquests circuits de penques amb coartada cultural, es troben tan perduts com quan els Auster se’n van a l’Índia i, desconeixedors de la col·lecció Lonely Planet, es pregunten què poden menjar amb la seguretat de no firar una diarrea.
Bromes apart, aquesta col·lecció de cartes, classificables als prestatges alternatius “Auster menor” o “Coetzee menor”, es deixen llegir molt agradosament i a més documenten en temps real un fenomen tan elusiu com és el naixement d’una amistat entre dos mascles més que madurs. Com que no es besllumen núvols en l’horitzó d’aquesta casta relació, podem preveure ja la seqüela. “Després i encara aquí” en podria ser el títol.
Tot llegint el recull hom pot sentir una certa recança a introduir-se en intimitats alienes; encara que la mera existència de “Ara i aquí” implica que els seus autors han consentit en la transgressió. ¿S’ha de prendre com un acte de transparència i de franquesa per part seva? ¿O bé els textos resulten d’una calculada manipulació a partir de cartes realment transmeses pel servei de correus? Independentment de les intencions dels dos escriptors, el cert és que, no sembla que vulguin forçar un estil de cara a la galeria. Ben escrites les cartes, com no podria ser d’una altra manera, els corresponsals no tenen por de presentar-se insegurs o ignorants quan ve el cas, especialment Auster (Coetzee és una mica més sentenciós).
Així, quan fan menció inevitable de la crisi financera mundial, no fan cap esforç per ocultar que d’economia en saben tant com tu i com jo. Fins i tot Auster gosa proposar sense cap vergonya l’emissió de paper moneda com a panacea per fer reflotar l’economia. També s’aborden els conflictes de l’Orient Mitjà i l’apartheid a Sud-Àfrica que Coetzee va experimentar de primera mà, i ho fan amb més dubtes que dogmatisme, el que també és molt d’agrair. En general, però, a les cartes es toquen qüestions més lleugeres i mundanes, d’on també n’extreuen observacions perspicaces. Malauradament als dos senyors els agrada molt escriure sobre esports (esports d’equip i esports individuals, guanyar i perdre, practicar l’esport, ser espectador d’esports, en directe, a la tele…) i els hi dediquen més pàgines de les que pel meu gust són necessàries. En canvi, de converses específicament literàries, n’hi ha més aviat poques.
M’ha sobtat el fet que tant Auster com Coetzee siguin tan reticents davant de la tecnologia i canalitzin tota la seva correspondència a través del correu postal, amb l’esporàdica intervenció del fax com a única concessió a la modernitat. Segons expliquen, l’un i l’altre —talment com Javier Marías— encara redacten els seus textos en velles màquines d’escriure Olympia i Lettera 22, les cintes de les quals són tan difícils de substituir a Brooklyn com ho és trobar paper carbó a Adelaide. I, si te’ls has de creure, ni tan sols mòbil gasten. És clar que per això ja té mòbil el seu agent, la seva senyora i la resta de la família.
I és que, si una cosa queda clara després de la lectura de “Ara i aquí”, és que la vida d’un escriptor d’èxit internacional és força regalada, sempre que assumeixis algun virus estomacal i alguna alteració del son per culpa del “jet lag”. Però la possibilitat d’un te amb Juliette Binoche a un hotel de Manhattan, unes vacances gastronòmiques a Oporto i una estada de set dies a un palau de la Toscana bé justifiquen hora o hora i mitja de treball promocional. En canvi, si els treus d’aquests circuits de penques amb coartada cultural, es troben tan perduts com quan els Auster se’n van a l’Índia i, desconeixedors de la col·lecció Lonely Planet, es pregunten què poden menjar amb la seguretat de no firar una diarrea.
Bromes apart, aquesta col·lecció de cartes, classificables als prestatges alternatius “Auster menor” o “Coetzee menor”, es deixen llegir molt agradosament i a més documenten en temps real un fenomen tan elusiu com és el naixement d’una amistat entre dos mascles més que madurs. Com que no es besllumen núvols en l’horitzó d’aquesta casta relació, podem preveure ja la seqüela. “Després i encara aquí” en podria ser el títol.
Dues figures importants si bé he llegit poc de Coetzee que sempre, a través dels seus textos, m'ha semblat antipàtic i, fins i tot feixuc. En canvi de Paul Auster ben poca cosa em falta sense que li estalvii els alts i baixos que han anat caracteritzant la seva obra que de prometedora passa a ferma fins que comença a relliscar per algun perillós penya-segat.Llegiria molt a gust el llibre que revises si no fos perquè els dona per l'sport. Ja en vaig aguntar un de l'Auster en el qual hauria acabat jugant a beisbol jo mateixa.
ResponEliminaSí, jo que pensava que amb el Mundo Deportivo n'hi havia més que suficient.
EliminaAixó de publicar la correspondencia entre dues persones, sempre m'ha fet una mica de grima, potser són manies meves, però haurien de romandre en l'anonimat inicial tal i com havien estat escrites les cartes, de l'un per l'altre i de l'altre per un, i no sortir d'aquí.
ResponEliminasalut
Sí, Francesc, aquestes coses se solen publicar de forma pòstuma; però aquest parell tenia ganes de sobre-exposició.
Elimina