Grans esperances

Pòster dissenyat per Herita McDonald

Acabo de llegir un llibre magnífic de 2013, ja traduït a les principals llengües europees, o sigui que potser aviat caurà també en espanyol (és el tipus de llibres amb fotos xules i gran format que mai no ens arriba en edició catalana a menys que parli d’esglésies romàniques del Pirineu). Es titula “The Greatest Movies You’ll Never See” (o sigui, “Les pel·lícules més grans que mai no veuràs”) i l’edita el crític Simon Braund. TGMYNS, acrònim del llibre a partir d’aquest moment, recull els somnis fracassats de tot un segle de Hollywood amb incursions esporàdiques a altres províncies i per fer-lo visualment més atractiu s’inventa els pòsters d’aquestes obres mestres estroncades.

El cinema és un art col·lectiu, car i de molt llarga gestació, conjunció de circumstàncies que propicia un gavadal de projectes avortats, especialment al molt caut univers que els grans estudis emparen, on només allò que promet un benefici segur rep la desitjada llum verda. Per fer la selecció una mica més concisa, el llibre se centra en directors molt coneguts o en casos especialment notoris de projectes caiguts amb particular longevitat en els llimbs que hom anomena “development hell” (o sigui, l’infern del desenvolupament).

En situació preferent no hi podia faltar Orson Welles, el creador maleït per excel·lència, que durant la seva irregular carrera va acumular films en diversos estats d’incompletitud, des d’un Mercader de Venècia al qual només li falta el so d’alguna bobina, fins la molt autobiogràfica “Cradle Will Rock” de la qual almenys disposem del guió complet, passant per les molt fragmentàries “The Other Side of the Wind” o “Don Quixote”. I, ja que hi som, caldrà convindre que el Quixot és un personatge malastruc, atès que Terry Gilliam es va picar els dits amb un projecte similar (encara que em diuen que “Lost in la Mancha”, el documental rodat entorn de les seves malaventures, té el seu propi mèrit).

La conclusió d’alguna de les pel·lícules que menciona TGMYNS s’estroncà per un motiu tan indiscutible com la defunció de la seva estrella principal. Fou el cas de Peter Sellers qui, després d’haver rodat cinc pel·lícules a la grenya amb Blake Edwards, acudí a Clive Donner per “Romance of the Pink Panther”, però morí d’un atac de cor dies després del lliurament del segon esborrany del guió.

El bagul del tresor de Kubrick

Altres projectes es trobaven en un estat tan avançat de preparació que, amb tot el material aplegat, gairebé es podria dur a terme les pel·lícules a esquenes dels seus creadors. Tal és el cas del “Napoleó” de Kubrick (somni humit de tants cinèfils) o el “Dune” de Jodorowsky. Si més no, el primer ha propiciat la publicació d’un cofre de col·leccionista amb quilos de material, mentre que el segon ha permès la filmació d’un documental molt llaminer, que ens ha permès imaginar un “Dune” encara més excessiu que el de Lynch. ¿Què us semblaria un disseny a càrrec de Moebius i H. R. Giger, música de Pink Floyd i Karlheinz Stockhausen, i un elenc on hi apareguessin Salvador Dalí, Orson Welles, Amanda Lear, Gloria Swanson, Mick Jagger i David Carradine? Per descomptat, la intervenció de Welles condemnava el projecte des de l’inici.

Dalí, que almenys va arribar a col·laborar amb Hitchcock a “Spellbound”/”Recuerda”, va patir altres frustracions cinematogràfiques més enllà de “Dune”. Una de les més sonades va ser la seva somniada contribució a l’art dels admirats Marx Brothers amb “Giraffes on Horseback Salads”. Mentrestant, el tàndem que formà amb Walt Disney per filmar el curt “Destino” no va donar fruit fins l’any 2003, quan tots els seus catalitzadors feia anys que criaven malves.

Més curiós encara és el cas de “The Day the Clown Cried”, un film de Jerry Lewis de l’any 1972, el qual, tot i haver sigut completat, és molt probable que mai no el podreu veure. El seu forassenyat guió tracta d’un pallasso alemany (Lewis), empresonat a un camp d’extermini nazi per haver fet befa d’Adolf Hitler, que paga el seu servei a la societat tot conduint amb una rialla els nens jueus en el seu camí cap a les dutxes de gas. Els pocs que l’han vista consideren “The Day the Clown Cried” la pitjor idea, la de més mal gust del cinema americà de tots els temps. Malgrat tot, amb un punt de vista no gaire diferent, Roberto Benigni s’embutxacaria una mica de pols daurat d’Oscar alguns anys més tard.

M’ha agradat fer una repassada a TGMYNS, sobretot perquè et demostra que somiar és de franc. En un món perfecte Sergio Leone faria un remake d’”Allò que el vent s’endugué”, The Beatles protagonitzarien un guió gai de Joe Orton, Hayao Miyazaki filmaria la primera Pippi Långstrump animada de la història, Robert Bresson presentaria un “Gènesi” (amb Dino de Laurentis a la producció) que no tindria res a veure amb el que va perpetrar John Huston i Carl Theodor Dreyer oferiria la versió definitiva de la figura de “Jesus”. De tot això va “The Greatest Movies You’ll Never See”. Grans esperances, poca realitat.

Els cucs de "Dune" segons Giger.