Poema per untar

Afegeix la llegenda

Els lectors d’Enid Blyton prou sabem que els anglesos són capaços de menjar coses tan estranyes com els entrepans de cogombre o el pastís de ruibarbre. Un dels elements més entranyables de la malfamada cuina britànica és una pasta marron de poderós gust salat que s’anomena “Marmite” (pronunciat “marmait”, tot oblidant el seu origen francès) i que seria una mena de resposta vegetariana al “Bovril”.

Sense cap relació amb Obelix, el producte nasqué l’any 1902 com una manera d’aprofitar les restes inservibles del llevat utilitzat en la fermentació de la cervesa. Per la seva formulació, aviat es descobrí que era una font important de vitamines B, riboflavina i niacina el que li conferí una reputació terapèutica, especialment des que esdevingué part de la dieta dels soldats que lluitaven a l’estranger en la profilaxi del beri-beri. Si a això afegim el seu baix contingut calòric i la seva composició totalment vegetal, ens trobarem amb un aliment “saludable” perfectament dissenyat per encarar els reptes dietètics del segle XXI. A més, és tècnicament kosher, tot i que els rabins que en dispensen el certificat no han donat encara el seu vist-i-plau, ja que la substància es fabrica a la mateixa planta que el “Bovril”.

©Accidental Hedonist
Tot i que va ser ideat com un substitut del concentrat de carn (i pot ser afegit com a tal a sopes, brous i altres guisats), el seu èxit prové de la seva utilització com a pasta per estendre en el pa. La preparació clàssica consisteix en una torrada untada de mantega abundant i amb una punta de Marmite (4 grams) a sobre. A partir d’aquí la imaginació dels seus fans ha proposat infinitat de variacions, les més freqüents fan intervenir mantega de cacauet, formatge cheddar o melmelada. També es comercialitzen diversos productes aromatitzats amb Marmite: salsitxes, galetes d’arròs, patates fregides o palets d’aperitiu. Potser recordareu un episodi nadalenc de Mr. Bean en el qual preparava uns deliciosos entremesos sucant branquillons d’arbre en aquesta salsa.

Des del seu bressol a Burton on Trent Marmite ha estès la seva influència a la majoria dels països de la Commonwealth, tot i que al sud d’Europa diria que és una perfecta desconeguda. Pels britanics, en concret, és una veritable institució i molts d’ells (Elton John, Victoria Beckham entre els famosos) no viatgen a l’estranger sense dur-ne un pot a la maleta. Asseguren que causa addicció i que cada vegada necessites dosis més altes per assolir la plena satisfacció (en dono fe). Diu que en algunes zones les mares lactants unten amb Marmite els seus mugrons. Ja en el terreny de les llegendes urbanes o rurals, s’assegura que el consum de Marmite repel·leix els mosquits i evita les rampes nocturnes i que, aplicada a la zona pertinent, és eficaç contra la calvície i les morenes.

De l'amor a l'odi, tot és qüestió del punt de vista.
Com qualsevol producte amb veritable personalitat, és capaç de desvetllar amors i odis instantanis; de fet, el seu eslògan ja ho diu, “love it or hate it”, i així ho exploten a la seva web: una pàgina molt ben dissenyada, plena d’humor i molt recomanable. Si calien proves de les emocions que suscita aquest condiment humil, recordem la controvèrsia nacional que provocà el 2006 l’aparició d’un nou envàs de plàstic flexible que permetia dispensar el producte amb més facilitat. Milers de britànics s’alçaren en peu de guerra en contra del canvi: que ningú els toqués el tradicional pot rodanxó de vidre, la creativitat s’havia de reservar només als usuaris i les seves receptes!

©booyaa

Sí, podríem arxivar “Marmite” com una més de les moltes excentricitats dels anglesos, però quan un simple condiment inspira a un jubilat britànic a escriure “Mai no seré capaç d’escriure un poema a l’alçada de Marmite” (com he llegit a l’etiqueta del pot que hi ha a casa), cal reconèixer que ens trobem davant d’un fenomen que toca fibres recòndites de l’esperit humà i que mereix, per tant, tots els respectes.

Un zoo al metro

Si pensem en animals que pots trobar-te a la xarxa de metro, apart d’alguns individus de conducta incívica, segur que el primer que se’ns acut són les rates i els ratolins; però, de fet, les possibilitats són il·limitades, com va descobrir el senyor Paul Middlewick l’any 1988.

Aquest naturalista subterrani opera al metro de Londres (on si no?) i es dedica a trobar siluetes d’animals amagades a les línies del mapa de la xarxa. Ja hi té aplegada una bona col·lecció a la seva web animals on the underground, des de gossos i gats, fins a paquiderms i mamífers marins. En ella també s’hi poden trobar alguns jocs més o menys divertits, a més de l’habitual venda de postals i samarretes.

Cargol

La idea m’ha semblat força engrescadora, espero que a vosaltres també. Algú s’anima a fer un safari pel metro de Barcelona, a veure què hi troba?

Rat-penat

*******

Un amable lector amb ànima de zoòleg de les profunditats, en Ferran Mir, ha acceptat el meu repte i de moment ha trobat el cap d'un camell o d'una llama per la zona de Guinardó-Sagrada Família. Felicitats per la captura!

Setembre infinit, potser també octubre i...

A través del bloc de la Biblioteca de Lletres de la UB vaig tenir notícia de la iniciativa Infinite Summer, que proposava fer una lectura comentada de “Infinite Jest”, la monumental i complicadíssima novel·la de David Foster Wallace, al llarg d’aquest estiu de 2009. Per motius logístics vaig haver de reprimir la meva tendència natural a apuntar-me a un bombardeig, però no descarto assumir la proposta de forma individual en algun futur no gaire llunyà. Com a prova de la meva bona voluntat, em vaig fer regalar l’impressionant totxo durant l’estada a Montréal i ara m’espera als llimbs dels llibres per llegir.

Un dels motius per no acceptar el repte fou la ingent quantitat de llibres que esperen el seu torn i que m’hauria de ventilar abans que es reactivi el cicle d'aprovisionament anual d’aniversari, Reis, onomàstica, Sant Jordi (sí, tothom té molt clar el que m’ha de regalar). D’entre ells n’hi ha un que em dol especialment, perquè és el veterà de la pila i sospito que no s’ho mereix.

Sí, “Vida y destino” de Vasili Grossman calculo que fa uns vint mesos que jeu a l’armari sense que gosi clavar-li queixalada. Sobre que no el pots llegir còmodament a l’autobús, confesso que un tom de més de mil pàgines i amb índex de personatges, em refreda qualsevol iniciativa.

Per això he decidit copiar la idea referida a la novel·la de Wallace i adaptar-la a les meves necessitats. No sé què en pot sortir de tot això. Sóc conscient que es tracten de llibres ben diferents, i m’imagino que la narració de Grossman no està oberta a gaires càbales i interpretacions, de manera que els comentaris que pugui fer sonaran més aviat pedestres i desproveïts d’interès. Ja miraré la manera que les estacions d’aquest via crucis que ara inicio no entorpeixin el dia a dia d’aquest bloc. El que importa és que, en fer públiques les meves intencions, em veuré obligat a complir-les.

O, en cas contrari, haver de suportar la vergonya eterna davant dels meus lectors.

Apunts canadencs: serendípia

La torre Martello no és un cas aïllat: les casualitats, les coincidències felices, les connexions inesperades (això que jo anomeno Beziehungswahn) continuen venint-me a trobar durant les vacances.

1) Vaig escollir l’hotel de Toronto senzillament perquè tenia un aire passat de moda i no s’assemblava gens a un impersonal hotel internacional d’aquests que fan tallats tot pel mateix patró. El que vaig saber després és que a l’hotel s’hi havien allotjat Ernest i Hadley Hemingway a principis dels anys 20, quan l’escriptor treballava com a corresponsal pel Toronto Star. De fet, dues de les habitacions de l’hotel duen els seus noms respectius.

2) A la ciutat de Québec ens allotjàvem en un barri encantador, però no exactament cèntric. Amb quina il·lusió vaig descobrir que a 50 metres de la porta de l’hotel hi havia una de les meves estimades fonts Wallace!

3) Abans d’iniciar les vacances ja havia projectat començar una sèrie de posts sota l’epígraf “Je me souviens”; el que ignorava és que aquesta frase figura a totes les matrícules dels cotxes de la província de Québec (les d’Ontario diuen “Yours to discover”). L’any 1883, l’arquitecte i Comissari Adjunt de les Terres de la Corona va fer gravar aquesta divisa sota l’escut d’armes del Québec que es troba a l’Hôtel du Parlement de la ciutat de Québec. Encara que mai no va explicar el significat exacte de la frase, s’ha interpretat sempre com un respecte pels orígens i la història comuna de la província. Des del 1978, aquest lema substitueix a les matrícules l’eslògan anterior, el turístic “La Belle Province”.


I encara una coda musical. Aquest agost, empès per l'absència d'al·licients, em compro diverses gangues discogràfiques; entre elles, "After the gold rush" de Neil Young (nat a Toronto) i un concert de Paolo Conte de fa 20 anys. Després descobreixo que el concert tingué lloc a la sala Spectrum, de Montréal (on, si no?)

Elogi pòstum amb penediment inclòs

©quuenkv
Llegint “Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer”, el recull d’assajos, articles i reportatges que va escriure David Foster Wallace a principis dels 90, no es pot evitar admirar el seu enorme talent, a més de lamentar que aviat farà un any decidís donar la raó definitiva a les seves depressions. Wallace és d’aquells escriptors que hipnotitzen amb la seva desbordada energia creativa. De vegades voldries aturar-te per prendre aire i digerir el seu discurs tan carregat d’idees interessants, però no pots evitar tirar endavant i seguir-lo encara que sigui amb la llengua fora, perquè pots tenir la seguretat que encara t’esperen coses millors.

No sé per on començar a cantar les seves virtuts, perquè és tan enlluernador que em sento temptat a dir que les té totes. Sap com narrar les experiències més senzilles des d’un punt de vista nou que les fa molt suggerents i, al mateix temps, exposar idees complexes amb una gran claredat, i tot en un mateix text. Les seves paraules busquen l’efecte inesperat, la imatge impensada que esdevé evident, la hibridació de nivells de llenguatge que salten sense xarxa des de lèxic matemàtic a la cultura pop. I amb una intel·ligència capaç d’extreure reflexions antropològiques, literàries, psicològiques o polítiques de materials pels quals no donaries cinc cèntims.

El primer text del recull, “Deporte derivado en el corredor de los tornados”, és tan modèlic com representatiu. Es tracta bàsicament de narrar els seus records com a tennista adolescent a Illinois; però enlloc de cenyir-se al gènere memorialístic, s’embarca, ajudat d’una prosa incandescent, en un viatge de teories sempre pertinents que pot passar per la filosofia del tennis i per la seva geometria, pel paisatge com a conformador d’una filosofia vital, per la meteorologia de l’estat o per l’administració profitosa dels propis defectes, i tot sense oblidar la càrrega humana del relat.

Cal afegir que Wallace pot ser molt divertit. De vegades pel simple fet de descobrir les paraules que escull per descriure el fet més banal o per la gradació impecable dels efectes dramàtics; però també pel seu relat d’unes experiències que ja contenen un germen còmic irresistible. Les seves cròniques de la fira agrícola de l’Estat d’Illinois o del seu creuer pel Carib es veu d’una hora lluny que seran d’una hilaritat impagable, per moltes exageracions que continguin.

Fa un moment deia que Wallace sembla reunir totes les virtuts i ara m’hauré de retractar en part; perquè Wallace és sempre excessiu i acaba aclaparant una mica, mai no saps si per generositat o per exhibicionisme. Al cap d’una pila de pàgines et pots sentir temptat de demanar-li que calli una estona.

La seva comèdia de vegades ens fa sentir una mica de mala consciència, perquè riure-se’n d’uns pagesos del Middle West o del turisme de masses amb pretensions, encara que es faci amb intel·ligència i altes dosis d’understatement, no deixa de revelar la petulància del que es considera estèticament superior.

Per acabar, en el meu cas, s’hi afegeix un problema de connexió, problema que per altra banda sospito que començo a tenir també amb gran part de la societat occidental, i és que Wallace sovint em sembla que no pertany al mateix planeta que jo. Com diu en el seu brillantíssim assaig “E unibus pluram” (sobre la influència de la televisió en la narrativa postmoderna americana), en el seu país la gent veu una mitjana de sis hores diàries de televisió i Wallace, en aquest sentit, és típic del seu país (i gosaria dir que també un autor provincià, que contempla amb prevenció fins i tot el veí Canadà). Desconec la mitjana de consum televisiu que tenim aquí, sospito que serà una mica inferior, però ja hi arribarem. El que importa és que jo amb prou feines veig una hora de televisió a la setmana! Com puc comunicar-me doncs amb una prosa que es retroalimenta contínuament de les sitcoms, dels anuncis, de les imatges corporatives, dels videoclips de la MTV, de més de seixanta anys de cultura popular que jo desconec en gran part? Sento que la meva vida té molt poc a veure amb el que es projecta a la pantalla, al menys en aquesta pantalla. No sé si serà una boutade seva (si no, ho serà meva), però com puc sentir-me plenament còmode amb algú que descobreix als 30 anys que els porcs tenen pèl?

Apunts canadencs: final a Montréal

Montréal, la metròpolis francòfona de Nord Amèrica deu fer salivar de gust als nacionalistes gavatxos, però cal reconèixer que és una vila amb aires bohemis d’estètica més aviat descurada. Davant del turista ocasional es presenta com una barreja impossible de l’eficiència calvinista dels anglos (amb petit “skyline” financer inclòs) i el “laissez faire” més llatí. Immediatament ens hi trobem còmodes, perquè una ciutat que parla francès a l’altre costat de l’Atlàntic ens fa sentir més prop de casa. Amb tot, no es pot negar que l’anglès té una presència important que no hem trobat enlloc més de Québec.

Teòricament, els britànics lleials a la seva Corona conqueriren tot el Canadà fa més de dos-cents cinquanta anys i deixaren fora de joc les pretensions dels sobirans francesos. Si els francòfons no han desaparegut d’aquestes terres es deu, en gran part, a la seva fertilitat, pròpia de catòlics obedients que accepten tot el que el Senyor els envia. Ara començo a entendre les proclames de l’ex-president Pujol: un país que aspira a tenir un futur no pot admetre tites fredes.

Encara que les restes del passat colonial són més aviat escasses, la ciutat compta amb l’únic museu arqueològic del Canadà. L’arqueologia s’ha d’entendre aquí amb bones dosis de relativisme i s’ha d’acceptar que els fonaments d’una asseguradora del XIX, un orinal esquerdat o una ampolla de la primera Coca-Cola són vestigis de l’antigor.

Em resulta difícil trobar a la ciutat un tret unificador. En el record és un conjunt de fragments inconnexos propis d’una personalitat múltiple: superficialment, abunden els penjats que pidolen cigarretes, les ganes de festa al carrer, els graffitti i l’adjectiu “europeu” com a súmmum de les virtuts.

Montréal té, entre altres moltes altres coses, un “village” gai d’una compacitat i extensió que no es troba a gaires llocs del món, un pont enorme que, després de creuar el Sant Llorenç, sobrevola la ciutat, un temple maçònic que deu ser el Vaticà dels temples maçònics i una Grande Bibliothèque que ens va enamorar. Ja ho sé que les biblioteques no pertanyen a l’àmbit natural del turista, però cadascú té les seves deformacions sentimentals i aquest enorme espai dedicat a la lectura em va fer venir ganes de seure al costat d’un dels seus finestrals i llegir-me de nou tot Charles Dickens.

De l’Expo del 67 (qui se’n recorda?) guarden uns dubtosos habitatges modulars i la famosa cúpula geodèsica de Buckminster Fuller (que algun dia reproduiré amb el meu Zome). L’estadi del Jocs Olímpics del 76 ha esdevingut una exposició sota teulada de diversos àmbits naturals. Potser el conjunt mereix un aprovat justet, encara que passejar-se entre capibares, micos amazònics i caimans, mentre un peresós et contempla des de les alçades, té la seva gràcia.

En canvi el proper jardí botànic és veritablement sensacional. Immens, ben cuidat, amb totes les plantes en plena eclosió: és el somni eròtic de tots els amants del regne verd. N’hi ha per tots els gustos, des de plantes de l’hort fins a verins vegetals, jardins xinesos i alpins, boscos de les nacions índies i roserars britànics, jardins monacals i d’altres de disseny minimalista. I al bell mig un insectari fabulós on pots reconciliar-te amb la bellesa infinita dels escarabats.

Per acabar (i sense cap intenció d’exterminar aquesta ciutat excitant), una menció a les seves escales exteriors. Dissenyades per maximitzar l’espai habitable de la casa, les escales que pugen al primer o al segon pis, en el breu interval que va de la vorera a la façana, es veuen obligades a fer maniobres deliciosament elegants, amb corbes d’erotisme reticent però definitiu. Potser el record indeleble de Montréal consistirà en aquestes baranes sinuoses com anques d’adolescent.

Un record per Joe Brainard

No, de fet poc puc recordar Joe Brainard, de qui fa quatre dies no en sabia res. Havia nascut a Arkansas el 1942 i fou un artista plàstic proper al pop-art, que creà collages, dibuixos, pintura, muntà escenografies i dissenyà llibres (les dues il·lustracions d'aquest apunt són obra seva). Tot i que gaudí d’un èxit considerable, a principis dels anys 80 va retirar-se del món artístic. Morí l’any 1994 a conseqüència de la sida.

Però, si parlo avui d’ell, és perquè l’any 1970 va escriure també un llibre literalment memorable titulat “I remember”. Fugint de les autobiografies ordenades cronològicament, Brainard anava enllaçant frases, totes iniciades amb les paraules “I remember...”, en les quals anava consignant records sense cap ordre ni pla preconcebut. Així, la juxtaposició de remembrances banals amb moments epifànics anava configurant un retrat especialment viu del propi autor.

Recordo les meves primeres ereccions. Vaig pensar que tenia una malaltia terrible o alguna cosa semblant.

Recordo l’única vegada que vaig veure plorar la meva mare. Jo estava menjant pastís d’albercoc.

Recordo quan el meu pare deia “Mantingues les mans per sobre la gira” mentre em desitjava bona nit. Però ho deia d’una manera amable.

Recordo quan pensava que si feies alguna cosa dolenta, els policies et ficarien a la presó.

Recordo quan la pòlio era la pitjor cosa del món.

Aquest llibre tingué un èxit considerable i, per la seva senzilla estructura, encetà una mena de subgènere en el que qualsevol aficionat, si s'hi posa, pot obtenir resultats molt decents. Afirmen els pedagogs que és un tipus de literatura amb la qual els escolars se senten molt còmodes.

Georges Perec l’any 1978 escrigué “Je me souviens”, tot reconeixent el deute que tenia amb Joe Brainard. Són records menys personals, més lligats a una història cultural comuna.

Recordo que l’endemà de la mort de Gide, Mauriac va rebre aquest telegrama: “L’infern no existeix. Stop. Pots dur una vida dissipada. Stop. Gide”.

Recordo que Burt Lancaster era acròbata.

Recordo una anècdota que atribueix la invenció de la maionesa al setge del port de Maó (sota Napoleó III).

I amb tot això el que venia a dir és que molt possiblement jo també m’apuntaré al gènere, que és una manera bonica i barata de solucionar l’allau diari. Avisats queden.

Lleig

La longevitat de les obres de reforma de l’intercanviador entre les línies 3 i 5 del metro i els Ferrocarrils de la Generalitat (el que encara anomeno "el Tren de Sarrià") està deixant petita les de la Sagrada Família. Encara que fa uns mesos que és obert el tram entre Balmes i Rambla de Catalunya, la prolongació fins el Passeig de Gràcia promet tenir-nos entretinguts encara uns quants mesos.

Fa pocs dies vaig llegir que s’havia inaugurat sense cerimònies el vestíbul de la línia 3 sota la Rambla de Catalunya. Com que el túnel ja duia mesos acabat, vaig haver de baixar a les profunditats per descobrir en què consistia aquesta “inauguració”. Res, o molt pitjor que res, que han tornat a deixar a la vista les horripilants ceràmiques que pretenien decorar els extrems del túnel. I jo que m’havia fet il·lusions que aprofitarien les obres per desfer-se d’elles discretament. Però no, tot el contrari, les han protegit amb una vitrina com si es tractés de patrimoni arqueològic. I al seu davant continuen aquelles paupèrrimes figures de ferralla pròpies d’una benzinera manxega. Diuen que en qüestió de gustos tants caps tants barrets, però, si hi ha justícia estètica, aquestes abominacions haurien de concitar una aversió unànime.

Lleig, molt lleig.

Apunts canadencs: bilingüisme

© See-ming-lee
Pels catalans visitar el Canadà té l’al·licient afegit de verificar com funciona un país oficialment bilingüe amb una mica més de cara i ulls que el nostre. El que segueix no tindrà cap valor acadèmic, però és fruit de l’experiència, que també compta.

La primera impressió no fou bona. Aterràrem a l’anglòfon Ontario i a l’aeroport els policies feien preguntes impertinents per mirar de descobrir immigrants encoberts. Josep preguntà si podia respondre-les en francès i li respongueren secament que no. Una denúncia al ministeri corresponent dubto que hagués donat resultats ràpids, però qui sap.

A Toronto tot funcionava exclusivament en anglès, fins que vam prendre el tren cap a Ottawa. L’encarregat del vagó, funcionari dels ferrocarrils estatals, dominava tots dos idiomes, com va demostrar en els seus anuncis per megafonia. Fins i tot va reclutar Josep com a membre francoparlant de l’equip de salvament en cas d’accident.

A la capital, tant els comunicats d’origen governamental com la informació municipal són bilingües (per exemple, als rètols dels carrers es llegeix “Rue Victoria Street”). En canvi la població és aclaparadorament angloparlant.

Només creuar la frontera de Québec tots els escrits d’ús públic, inclosa la publicitat, són exclusivament en francès i és en aquest idioma en el qual tothom se t’adreça. Evidentment el francès que parlen allí no és ben bé igual que el d’Europa (apart d’algunes peculiaritats lèxiques tenen una pronúncia més oberta de les vocals, i fan sonar “moteur” com si diguessin “motard”) i no sempre els entens a la primera. Així que et veuen cara d’incomprensió, sovint s’ofereixen a canviar a l’anglès, especialment en establiments turístics.

Montréal, l’única metròpolis quebequesa, n’és l’excepció: allí hi ha una forta presència de població anglòfona i és difícil preveure en quina llengua se t’adreçaran. Encara així, em va fer l’efecte que un gran percentatge dels seus habitants poden passar sense dificultat d’una llengua a l’altra si les circumstàncies ho requereixen (fins i tots els cambrers dels restaurants orientals, que són l’exemple universal d’impermeabilitat lingüística).

Segurament no tot són flors i violes. Al diari vaig llegir el cas d’una sala de teatre (en anglès) de Montréal que literalment havia engegat a prendre pel cul algú que li havia demanat rebre el seu butlletí de notícies en francès. L’assumpte fou denunciat i el teatre hagué de disculpar-se.

De totes maneres queda molt clar que a la província de Québec el francès és la llengua oficial (també és cooficial a New Brunswick) i no hi ha exemple més il·lustratiu que el d’una coneguda casa de menjar ràpid que allí s’anomena PFK, o siqui “Poulet frit Kentucky”. No crec que enlloc més del món s’hagi arribat a aquest nivell normatiu que passa pel damunt de la globalització.

Deia abans que el quebequès té les seves particularitats lexicogràfiques, com demostren els nombrosos llibrets humorístics que en pretenen presentar les diferències. D’entre les poques que vaig arribar a percebre, hi ha els tres àpats del dia que allà anomenen “dejeuner”, “diner” i “souper” (molt més lògic pels catalans), la tendència a tractar de tu abans que de vostè (el que deu horroritzar els francesos, però que queda molt Nou Món”) o fer servir la paraula “boivure” enlloc de “boisson” per anomenar les begudes.

Mentre que a França un “dépanneur” és un taller de reparacions, allí és una d’aquestes botigues obertes les 24 hores i que venen de tot, el que aquí en mala traducció de l’anglès comencem a anomenar “botigues de conveniència”. “Tabagie” té a Europa un matís despectiu, es tracta d’un lloc on es fuma o ple de fum, en canvi a l’altre costat de l’Atlàntic és simplement un estanc on pots comprar cigarretes.

Però la paraula que em va agradar més fou “courriel”. No l’havia llegida mai abans, però descobreixo que l’Académie Française des del 2003 la considera la forma normativa de denominar el correu electrònic. Pel que sembla, els contradictoris francesos (tan orgullosos de la seva llengua com adeptes als anglicismes) continuen preferint dir-ne “e-mail”, i són els bàrbars quebequesos els que mantenen el feliç neologisme que ells mateixos van inventar.

Apunts canadencs: Chicoutimi

L’excusa que teníem per aturar-nos a Chicoutimi, un poble de l’interior de la regió de Saguenay, era prendre un creuer al seu moll i conèixer el seu fiord pintoresc. De vegades un mot t’enamora per la seva graciosa eufonia, com aquest de Chicoutimi (pronunciat “xicutimí”, que encara entendreix més) i feia setmanes que l’havíem mitificat, com si esperéssim qui sap què.

De vegades, hi ha dies a les teves vacances que resulten desastrosos. Quan els vius, atabalen i deprimeixen una mica; després, quan els revius en el record, són els que et fan riure més.

Aquesta conjunció d’il·lusió i desesper és el que visquérem les dues nits que passàrem a Chicoutimi.

Sortírem de Tadoussac als voltants del migdia, i després de travessar paisatges adorablement verges, tots ells parcs naturals com a mínim, l’autocar ens deixà a un nucli aproximadament civilitzat i sense cap atractiu visible. Allò era Chicoutimi. El record d’arrossegar maletes Québec amunt, una experiència física que no volíem repetir, ens incità a prendre el primer taxi lliure que esperava al flanc de la terminal. Santa decisió, perquè acabo de llegir a la fal·lible Viquipèdia que aquesta població compta amb el carrer més costerut de tota Amèrica del Nord (juntament amb aquell de San Francisco, on sempre hi ha persecucions de cotxes). Divuit graus de pendent, amb això hauria d’estar tot dit.

El taxi ens dugué muntanya amunt, cada cop més lluny del centre, cap a un altiplà residencial i solitari. Passàrem prop d’una fira agrícola, amb les seves tanques plenes de cavalls i de vaques, els seus tractors i les seves atraccions de fira. Vaig pensar que, a falta de res millor, podríem entretenir-hi l’estona. Però el taxi continuà encara una estona fins arribar a una desoladora cruïlla d’autopistes on es trobava el nostre hotel.

Només veure-li la façana s’endevinava que la corporació local, amb la intenció de revitalitzar la regió, hi havia invertit molts diners en aquell establiment, que també pretenia funcionar com a centre de congressos, però que l’encarregat de dur a terme el projecte no era precisament un Premi Pritzker. Vaja, que l’edifici tenia certes pretensions, però era lleig a matar. I, malgrat tot, encara que estava a la quinta punyeta i en una zona del tot desagradable, semblava que era ple de gom a gom. Deduírem que els seus extravertits ocupants provenien tots de la fira agrícola que acabàvem de veure, de passada.

Concediré que les habitacions eren espaioses i els llits confortables, però tota la resta posava els pèls de punta: des de les flors de plàstic groc que adornaven els miralls, fins l’olor de botiga d’espelmes orientals que feien els passadissos. Hi havia una piscina coberta, voltada de palmeres de ciment, i també una sauna i un parell de jacuzzis portàtils d’aquells que anuncien a televisió quan gairebé tota la humanitat dorm.

Al cabaret de l’hotel cada nit es representava un espectacle anomenat “ABBA memories”. Segons deia la publicitat, sonaven millor que els originals, encara que els quatre sòsies tenien els cabells ben foscos. Pel que poguérem comprovar, la població de la comarca hi acudia en massa, endiumenjats per l’ocasió com si anessin a un casament.

Donada la llunyania del poble, havíem decidit sopar a l’hotel. El restaurant, un d’aquells que imiten en la seva decoració la vella plaça major d’un poblet italià o bavarès, era ple a vessar a les sis de la tarda, el que ens va fer pensar que s’hi devia menjar bé. Quan tornàrem a les vuit, no hi havia ni una ànima: els comensals que havíem vist havien contractat tots un paquet de sopar-espectacle i ara devien estar amb un gintònic a la mà corejant les cançons de la cosa-ABBA aquella. Resultà molt estrany sopar sols, sota un emparrat de plàstic, voltats d’un mar de taules per desparar. Una mica “Twin Peaks”, la veritat.

L’endemà, investigàrem una mica més la zona. Davant de l’hotel, a l’altra banda del carrer, hi havia una colla de vaguistes acampats en front del magatzem d’un supermercat, semblaven sortits d’una pel·lícula de Godard. Crec recordar que era divendres o dissabte a la tarda i, malgrat l’abundor de centres comercials, els seus aparcaments estaven pràcticament deserts. Hom hauria jurat que les botigues eren tancades, però comprovàrem que no era així. Entràrem a un magatzem Sears. En el seu interior hi devia haver la major densitat de roba lletja que es pot trobar en el món. El local (sense finestres) ocupava l’extensió d’un camp de futbol i, apart del gènere, no devia de contenir més de dos dependents i quatre clients, comptant-nos a nosaltres. El conjunt encongia qualsevol optimisme irracional i donava idea de com podria ser l’infern ideal.

Buscàrem un lloc per sopar que no fos el desolador “mesón” de la primera nit. Veiérem alguns locals de menjar ràpid que no inspiraven cap confiança o que no ens venien de gust (donuts i cafè aigualit?) Descobrírem un bufet lliure oriental que gaudia un cert èxit. Preguntàrem a quina hora tancaven i ens digueren que tot depenia de quan s’acabava el menjar. Vista la voracitat dels comensals de les sis de la tarda, no gosàrem acudir-hi a una hora que ens fos més avinent per no haver de conformar-nos amb les restes de l’arròs blanc. Acabàrem sopant de nou sota la parra de plàstic.

I, sí, finalment férem el creuer pel fiord en un dia nebulós, amb amenaces de pluja i vaguetats escandinaves, i, sí, valgué la pena: l’espectacle natural compensà qualsevol decepció humana anterior. Però tanmateix a les acaballes del dia encara ens agradava repetir el mantra acollidor, tan agradable per a les orelles: Chicoutimi, Chicoutimi, Chicoutimi...

Cortázar: Papers aprofitats

©net_efekt
Aquesta primavera els amants de Cortázar rebérem amb alegria l’aparició d’un gruixut volum miscel·lani titulat “Papeles inesperados” que, tot commemorant el 25 aniversari de la desaparició de l’escriptor, prometia des de la portada una bona ració d’inèdits seus desconeguts fins ara.

L’entusiasme inicial se m’ha anat moderant a mesura que m’he endinsat en les seves pàgines. Potser ho havia interpretat malament, però jo pensava que aquests textos eren fruit d’una troballa fortuïta, potser manuscrits dins d’una ampolla o amagats darrera d’una porta condemnada; no obstant, tot llegint el pròleg es veu que Aurora Bernárdez, vídua i marmessora, els tenia guardats en un bagul sense que s’expliqui convincentment perquè no els havia mostrat abans.

Donat que l’edició de l’obra completa de Cortázar ja s’havia donat per acabada, que ara apareguin en llibre articles i contes que prèviament havien vist la llum en publicacions periòdiques d’àmplia tirada, fa posar en dubte la cura amb la que es fixà per a la posteritat el catàleg dels seus escrits. O bé això o que en el seu moment no es consideraren dignes de figurar dins del cànon cortazarià.

És l’etern problema de l’obra pòstuma sobre el que difícilment ens posarem d’acord, fins i tot (com aquí és el cas) quan alguns textos foren publicats en vida de l’autor i amb la seva aprovació. Tot i això, la natura circumstancial de molts d’ells (pròlegs per amics, textos per catàlegs d’exposicions) en limita força l’interès. Era necessari fer públics els rudimentaris discursos patriòtics o escolars de l’any 1939? Només l’erudit i el biògraf hi trobaran matèria d’estudi en la seva retòrica empolsegada. També alguns textos dels anys 60, marcats per la idea de la Revolució, sonen anacrònics i un poc ingenus (en el pos-posmodern segle XXI una diatriba contra els anuncis de Coca-cola resulta una curiositat antropològica). I el garbell de poemes, sense ser-ne un expert, m’ha semblat ben oblidable.

Què queda doncs que valgui la pena rescatar? Algun conte, un recull d’històries de cronopios i altres d’un tal Lucas, un assaig sobre el transport metropolità (què he de dir?) i un parell d’auto-entrevistes defensives... Poc que sigui imprescindible o revelador, però encara així un petit regal pels admiradors d’aquest artista màgic, juganer, tendre i torbador, un escriptor a qui el gènere miscel·lani li escau com un guant. Tanmateix, i ho lamento, el saldo es decantaria cap a la decepció.

El bing que ve

Seria a principis de l’estiu que Microsoft va anunciar el llançament de la versió beta de “bing”, el seu enèsim intent de menjar-se bona part de l’atractiu mercats dels buscadors. A Espanya jo diria que Google s’està cruspint el pastís de forma gairebé hegemònica i molt bo haurà de ser el nou buscador perquè abandonem els vells hàbits. De moment, he fet una prova comparativa amb una bateria de mostres aleatòries (bàsicament, he buscat variacions del meu nom i cognoms) i els resultats m’han semblat bastant similars.

De fet, fa massa calor per posar-se a fer proves en profunditat, i segurament continuaré fent servir el mateix cercador de sempre, que ja m’està bé. El que sí volia comentar, i espero que ningú pensi que estic a sou de Microsoft, és que el disseny de bing és més elegant que el de Google (que tampoc costa gaire) i que cada dia canvien el fons de pantalla. Les fotografies que utilitzen són senzillament espectaculars. M’hi he convertit en addicte i cada dia hi entro només per contemplar-les. De vegades són aquests detalls accessoris els que fan decantar la balança, qui sap?

El Somriure Professional (gairebé un apunt canadenc)

©Okinawa Soba
Quan els oriünds del Mediterrani visitem les terres nord-americanes una de les seves peculiaritats que més ens sorprenen és la cordialitat agressiva i una mica histèrica amb la que et tracten a segons quins llocs. Però passo la paraula a un expert en antropologia ianqui, que ho explicarà millor que jo. Tradueixo:

“Això està relacionat amb el fenomen del Somriure Professional, una pandèmia nacional a la indústria dels serveis. (...) Ja coneixen aquest somriure —la contracció enèrgica del quadre circumoral amb moviment zigomàtic incomplet—, aquest somriure que no arriba als ulls del que somriu i que no significa res més que un intent calculat d’avançar-se als interessos del que somriu fingint que li cau bé l’objecte del somriure. Per què els empresaris i els gerents obliguen als professionals dels serveis a irradiar el Somriure Professional? Sóc l’únic consumidor a qui dosis elevades d’aquest somriure produeixen desesperació? Sóc l’única persona que està segura que el nombre creixent de casos en què gent d’aspecte totalment ordinari apareix de sobte amb armes automàtiques en centres comercials, oficines d’assegurances, complexes mèdics i McDonald’s guarda alguna relació causal amb el fet que aquests llocs són centres notoris de difusió del Somriure Professional?

A qui creuen que enganyen amb el Somriure Professional?

I, tanmateix, ha arribat un moment en què l’absència de Somriure Professional també causa desesperació. Qualsevol que hagi comprat un paquet de xiclets a un estanc de Manhattan, o hagi demanat que li posin el segell de FRÀGIL a una oficina de correus de Chicago, o hagi intentat que una cambrera del sud de Boston li doni un got d’aigua, coneix bé l’efecte, devastador per l’ànima, de l’arrufada de front d’un empleat que serveix al públic, és a dir, la humiliació i el ressentiment que et neguin el Somriure Professional. I a aquestes altures, el Somriure Professional ja ha eludit fins i tot el meu ressentiment vers el Somriure Professional: m’allunyo de l’estanc de Manhattan no només ressentit pel mal caràcter o la falta de bona voluntat de l’estanquer, sinó també per la seva falta de professionalitat en negar-me el Somriure. Cony, quin embolic.”

David Foster Wallace, “Una cosa suposadament divertida que no tornaré a fer”

Efectivament, els d’aquesta banda de l’Atlàntic no estem preparats perquè als restaurants ens rebin entusiastes i s’interessin pel nostre estat anímic, “Hey guys, how are you doing today?” Si intentes respondre a la qüestió, aviat notes que no deuen ser del tot sincers, ja que els deixes visiblement desconcertats, com si no estiguessis complint la teva part del contracte social.

Aquestes infeccions de Somriure Professional són pròpies d’algunes empreses que l’inclouen a la seva imatge corporativa; però on millor es percep és en el gremi de la restauració. És sabut que el sou dels cambrers depèn sobretot de les propines, que estan estipulades en un 15%; però que davant d’un mal servei (i allí en això són molt punyeters) el client està en el seu dret a no deixar ni una trista gratificació. Per això el servei procura oferir d’entrada la millor imatge possible; la primera impressió és la que val, diuen. A mesura que l’àpat avança, el cambrer es va tornant més distret, més negligent i, sovint, a l’hora d’esperar el canvi ningú no se’n recorda ja de tu. Un idil·li que havia començat tan bé, espatllat pels fastigosos diners!

Apunts canadencs: de balenes i de foques

El fet de dependre del transport públic no ens va permetre grans incursions en la formidable natura d’aquest país. Amb tot, encara vam poder aventurar-nos Sant Llorenç amunt fins el poblet de Tadoussac. Als Estats Units, i de retruc al Canadà, van molt sobrats d’autoestima i qualsevol conurbació, gran o petita, presumeix d’algun tret que la distingeix i la fa única dins de l’univers. Així, Plano (Texas) és la capital mundial de la gimnàstica i Strong (Maine) la capital mundial dels escuradents. Que totes les capitals mundials es trobin al nord de la frontera mexicana em sembla tan sospitós com que els extraterrestres de les pel·lícules envaeixin sempre Nova York, però en qüestions d’il·lusió col·lectiva les gerres d’aigua freda no tenen molt bona premsa. Tadoussac s’anuncia com la capital mundial de l’observació de balenes i, abans de discutir-li-ho, vam anar-hi per verificar-ho. També pertany a l’exclusiu club de les badies més boniques del món; però d’això ja parlaré el dia que ho hagi investigat una mica més.

Arribàrem en un dia desvergonyidament plujós que no aconseguí espatllar la impressió que el lloc era la reencarnació d’un marc incomparable: casetes de fusta, badia pintoresca, una capella de fusta blanca i sostre vermell amb cementiri annex i un hotel que semblava l’Hotel New Hampshire ressuscitat (de fet, ho era: allí es filmà la pel·lícula). La veritat és que l’hotel és molt més bonic per fora que per dins, la relació qualitat-preu és pèssima i la col·lecció d’estadants, que copegen el piano desafinat del vestíbul, participen col·lectivament al puzzle (de mil peces, llac de Como) i es barallen per l’única pantalla d’accés lliure a la xarxa, semblen tots sortits de la versió Hollywood de “La Muntanya Màgica”.

Per fer temps abans de la nostra gran aventura mamífera emprenguérem un parell d’excursionetes per la rodalia. Al Canadà els caminets per excursionistes són de peatge: hi ha una bústia a l’entrada on deixes la teva contribució i reculls el rebut corresponent. No sembla que ningú ho controli, però ens consta que els súbdits s’ho prenen seriosament (ja es veu que són fets d’una altra pasta). A canvi del peatge, pots gaudir d’un passeig per un entorn feréstec amb bona senyalització, graonets de fusta i baranes per no precipitar-te al buit. A mi, que pertanyo al gènere urbà, ja em va estar bé.

L’endemà, la meteorologia se’ns posà propícia i amb cels brillants. Visitàrem el petit, però instructiu, Centre d’Interpretació de Mamífers Marins (no, no és on venen a cantar les balenes). Aprenguérem que Tadoussac es troba a la confluència del riu Sant Llorenç (a aquestes alçades un veritable braç de mar) amb el fiord de Saguenay. L’encontre entre aigua dolça i salada, juntament amb la particular orografia submarina, produeixen l’indret ideal perquè s’hi arreplegui el plàncton i la peixalla menuda, un esquer irresistible pels cetacis de l’Atlàntic Nord.

A quarts d’una teníem una cita a la zodiac, inflable i grisa. Ens vestiren de pescadors de Terranova, per fer-nos oblidar que els subsaharians que creuen l’estret ho fan en condicions pitjors. Sortírem a mar oberta, de fet a riu obert, que l’altra riba era només a uns 30 quilòmetres. Jo, encara escèptic, pensava que tot era una ensarronada, que les balenes tenen massa feina a fer per ocupar-se de les dèries del turisme. Aviat em desenganyaren els lloms grisos i brillants que aparegueren tant a babord com a estribord. No veiérem una immersió amb visió total de cua, però crec que, amb l’exhibició dels brolladors respiratoris, ens vàrem donar per satisfets.

Durant el creuer veiérem rorquals (dels normals i dels petits), marsopes, balenes i un nombrós grup de foques que feia goig contemplar. Tot em semblà força extraordinari, encara que l’abundor, després de tres hores de vent frescot a la cara, va fer que l’entusiasme s’anés moderant.

Val a dir que les aigües que solcàvem pertanyen a un parc natural i, per tant, l’observació de cetacis està teòricament controlada. Encara així hi ha tres companyies que operen a la zona, cadascuna amb dues llanxes i un vaixell pels que busquen una contemplació més reposada. Com, a més, totes les embarcacions es comuniquen per ràdio per informar d’on es troben les bèsties, les aparicions de la balena de torn es produeixen sovint enmig d’un atapeït cercle de barques. Crec que en alguns parcs de Kenya passa quelcom de similar, que per cada lleó hi ha 50 jeeps que l’envolten.

Desembarcàrem amb sentiments contradictoris. No ens haguéssim perdut l’excursió per res del món i tanmateix teníem la certesa que no havíem fet cap favor a aquells magnífics leviatans a qui devíem haver atabalat ens els seus menesters quotidians amb el nostre col·leccionisme d’experiències. Ja ho diuen que, a mesura que avança l’estiu, els cetacis van retirant-se cada cop més lluny de la costa. Potser algun dia aprendran la manera d’evitar-nos completament (però jo ja us he vist!, respon la meva animeta trapella).

Apunts canadencs: Martello

Martello Tower, Sandycove

Haines asked:
—Do you pay rent for this tower?

—Twelve quid, Buck Mulligan said.

—To the secretary of state for war, Stephen added over his shoulder.

They halted while Haines surveyed the tower and said at last:

—Rather bleak in wintertime, I should say. Martello you call it?

—Billy Pitt had them built, Buck Mulligan said, when the French were on the sea. But ours is the omphalos.

Aquest diàleg pertany al primer capítol de l’Ulysses de James Joyce, en el qual Stephen Dedalus i el seu company Buck Mulligan es disposen a iniciar la jornada del 16 de juny de 1904. L’acció té lloc a la torre Martello, a Sandycove, sobre la badia de Dublín, on els dos joves hi viuen com a llogaters. Encara que el nom de Martello sona força exòtic enmig de la costa irlandesa, mai no vaig preocupar-me d’investigar els seus orígens fins que em vaig topar amb una col·lecció de similars torres Martello a la ciutat de Québec. Llavors em vaig prometre esbrinar d’on sortien aquestes edificacions d’ecos tan literaris.

Doncs bé, Martello, contràriament al que havia pressuposat, no era cap enginyer militar italià. El nom prové d’una torre fortificada genovesa que es trobava a Punta Mortella (murtra) a Còrsega i que va resistir amb èxit l’atac de dos vaixells de guerra britànics a finals del segle XVIII.

L'original cors (copyright Mark Prokop)
Vista la seva capacitat defensiva, l’exèrcit britànic copià la seva estructura en una sèrie d’edificacions costaneres que disseminà per tot l’Imperi durant la primera meitat del segle XIX. Es tracta de torres de planta circular, d’uns 12 metres d’alçada, amb dos o tres pisos i destinades a allotjar una guarnició de 15 a 25 homes. La forma circular i les gruixudes parets les feien particularment resistents al foc dels canons, mentre que el seu sostre pla permetia la instal·lació d’una peça d’artilleria amb un abast de tir de 360º. Els avanços armamentístics aviat les convertiren en obsoletes i les que sobreviuen actualment sovint han esdevingut museus.

Apart de les Illes Britàniques hi hagué Martellos a les costes atlàntiques d’Amèrica del Nord, a Jamaica, Bermuda, Barbuda, Sierra Leone, Sud-àfrica, Austràlia i Sri Lanka. També n’hi hagué a Menorca, però quan els espanyols recuperaren l’illa les destruïren totes o bé les integraren en les seves pròpies fortificacions.

Torre Martello nº1 a Les Plaines d'Abraham, Québec.

De les 4 torres que hi havia a Québec, una d’elles va ser demolida el segle passat, les altres 3 resisteixen: una com a museu, una altra com escenari de sopars truculents i la tercera no es pot visitar. Però la torre més famosa de totes continua essent la de Sandycove, on James Joyce hi va viure uns dies i on ara funciona un petit museu dedicat a l’escriptor.

Ensopits sense fronteres

©Jordon
Vaig llegir l’expressió per primera vegada a l’autobús: la senyora que seia al meu costat tenia un fullet a les mans encapçalat pel títol “Narcòtics anònims”. [Sí, tinc el vici d’esbrinar quina mena de literatura consumeixen els meus conciutadans en públic.] D’entrada, em va semblar una broma, encara que el document tenia aquell aire ranci i parroquial de les religions proselitistes. Pocs dies, més tard, al carrer començaren a aparèixer banderoles de colors suaus i dissonants, on es podia llegir en castellà i en anglès “Narcóticos Anónimos – Amor Sin Fronteras – Barcelona, 20-23 de agosto 2009”. La veritat, em va semblar l’anunci d’un més d’aquests festivals de DJ’s i platja que ara s’estilen durant els mesos de calor.

I no, resulta que la cosa és seriosa i que efectivament existeix una organització mundial anomenada “Narcotics Anonymous”, que sota la inspiració dels mètodes dels “Alcohòlics Anònims” acull a persones que voluntàriament volen deixar el consum de drogues de les quals se senten addictes. No he trobat a la seva web una definició clara del que ells consideren drogues, però m’ha semblat entendre que inclouen qualsevol substància que entumeixi el cos o la consciència, des dels opiacis fins a l’alcohol. En canvi no es pronuncien sobre altres substàncies addictives com ara la nicotina, la cafeïna o el sucre, ni sobre els psicofàrmacs prescrits pel metge.

No tinc res a objectar per l’existència d’una associació laica que es declara sense ànim de lucre, que mira de no discriminar ningú, que no es considera ni la panacea ni la solució definitiva i que intenta ajudar a les persones per les que el consum d’estupefaents ha esdevingut un problema. No, a mi (una vegada més, el que em perden són les formes) el que m’ha xocat és com s’anuncia aquesta trobada a la web, gairebé com si es tractés d’un creuer iniciàtic pel Carib.

Comencen així: “La recuperació pot ser un viatge, però el 2009 hi ha un destí guai (hot) pels addictes en vies de recuperació... BARCELONA”. Després ve un text informatiu sobre com s’ha de tramitar la inscripció, on aprofiten per dir que la impressionant (breathtaking) Barcelona és una de les ciutats més boniques del món (gràcies) i acaben amb una salva de frases que conviden al bon rotllo:

Viatja a un lloc sense fronteres...
Experimenta l’Amor que és Barcelona,
la Diversitat que és Narcòtics Anònims,
el Sentiment que tot s’aplega
en un lloc, en un moment,
com mai abans...
Amor sense Fronteres.

No sé, expressat en aquests termes, em continua sonant a desassenyada festa de platja, a rave, a chill out i a altres paraules que tampoc sé ben bé que signifiquen, però que tenen un regust tòxic.

Tanmateix, el que em preocupa més és l’equívoc nom de l’associació, evident calc de la dels ex-bevedors, ja que jo sóc dels que pensen que el nom fa en gran part la cosa. Perquè, mentre alcohòlic és un adjectiu que deriva del nom d’una substància i es pot aplicar a les persones que en depenen, narcòtic deriva d’un efecte, l’ensopiment, i s’aplica a les substàncies que el produeixen. De moment no ho he sentit mai atribuït com epítet personal i, crec no equivocar-me si dic que en anglès estàndard tampoc, a menys que vulguem significar algú que fa dormir, com passa amb alguns parlamentaris i els seus discursos. Però no crec que aquesta organització tingui com a objectiu la redempció dels avorrits, i mira que no seria mala idea.

Què voleu que us digui, com a narcòtic anònim, jo em quedo amb un bon tall de cabells o una paella d’un migdia d’estiu...

Un món de metros: Robert Schwandl

Vaig conèixer Robert Schwandl en algun punt inconcret dels anys 80. Aquest jove austríac es guanyava la vida com a professor d’alemany a Barcelona. En Robert, apart de ser un noi força agradable, parlava català amb molta correcció i fluïdesa, un detall que ja se sap que ens predisposa favorablement i que em temo no deu sovintejar tant entre la nova fornada de forasters del nord que escullen Barcelona com a refugi temporal. Vaig coincidir amb en Robert a un parell o tres de festes, primer vivia prop de la Boqueria, més tard al barri del Palau i després li vaig perdre la pista.

El juliol passat, tot documentant-me per la meva sèrie sobre metros del món, vaig retrobar el seu nom citat en un llibre. Ignorava l’afició de Robert pels sistemes de transport subterrani que hi ha al món, encara que imagino que ja la conreava durant la seva estada a Barcelona; el que no em podia esperar és que la perseverança en l’estudi d’aquesta matèria l’havia convertit en una autoritat mundial.

Prova d’això és la seva urbanrail.net, on amb amor i paciència ha anat recollint tota la informació que ha trobat sobre les xarxes metropolitanes dels cinc continents. Visiteu-la, encara que només sigui per admirar-vos de la quantitat de feina que, amb empenta i ganes, pot dur a terme una iniciativa individual sense voluntat pecuniària.

És en aquesta pàgina on m’he assabentat de la deriva posterior d’en Robert, qui l’any 2001 deixà Barcelona i va traslladar-se a viure a Berlín on treballa com a escriptor i editor. Efectivament, per fer rendible la seva dèria va fundar la Robert Schwandl Verlag, empresa dedicada a la publicació de llibres bilingües (alemany/anglès) sobre el transport públic en diverses ciutats alemanyes i en alguns països europeus. Sembla que li va bé; i és que hi ha gent per a tot i jo que me n’alegro.

A partir d’ara no em mireu com una bèstia estranya si de tant en tant em despenjo amb un altre capítol d’”Un món de metros”, sapigueu que no estic sol.

Robert a la falsa estació de Canyelles que construïren els veins per reivindicar l'arribada del metro. © Urbanrail.net

Apunts canadencs: Québec, la ciutat

Un consell d’amic: si mai arribeu a la ciutat de Québec en tren o autobús i, després de mirar-vos el mapa, decidiu que el vostre hotel és a prop i el taxi és prescindible, penseu-vos-ho dues vegades. Gairebé tot el que Québec té d’interessant es troba sobre un penya-segat que voreja el Sant Llorenç. Per accedir-hi cal anar a buscar el funicular a la banda del riu o trobar les escales adequades, l’únic ascensor, i una pila de carrers en pendent: exercicis poc recomanables si vas arrossegant maletes, encara que tinguin rodes. Per això la nostra primera impressió estigué marcada per una considerable suada de diumenge a la tarda. La Vila Alta és també el lloc on viu tothom que és algú a la ciutat i sospito que més d’un no deu sortir d’allí en la vida per estalviar-se haver de tornar a pujar.

Québec (city) figura dins del patrimoni mundial de la Unesco, potser perquè és l’única ciutat murallada de Nord Amèrica. Té cases i carrers una mica vellets que a Europa els hi perdonaríem la vida, però que en aquest continent, on tot sol ser tan nou, tenen el seu valor. Prop del port vell s’acumulen els restaurants de menú únic i les botigues de souvenirs per turistes poc exigents. Quan ho contemples per primera vegada sents el rebuig i la rebel·lió interior d’aquells il·lusos que no volem ser considerats com a mers turistes a qui cal escurar les butxaques. Encara que ja fa anys que el turisme és un fenomen de masses, ens agrada pensar que estem visitant territori inexplorat. Ensopegar amb una multitud en calça curta en plena depredació comercial deprimeix una mica, fins que uns minuts més tard, amb una mica d’humilitat, reconeixes en ells els teus semblants, els teus germans.

De fet, el turisme es concentra en tres carrers ben localitzats i queda molta vila per descobrir amb tranquil·litat: carrers de barriada amb cases baixes, algunes amb jardí i aires britànics, altres de pedra i sostres de teula que podries trobar-te a qualsevol poblet francès. La sensació que impera és la d’un provincianisme benhumorat i no sembla un mal lloc on aturar-se uns dies i no fer res.

Decep una mica descobrir que l’edifici més emblemàtic de la ciutat, el que surt a totes les postals, és un mer hotel, però Déu n’hi do quin hotel! Fins i tot programa visites turístiques del seu sumptuós interior guiades per personatges vestits d’època. En aquestes latituds el riu Sant Llorenç comença a mostrar els seus esplendors gairebé amazònics i no hi ha millor mirador per contemplar-lo que l’entarimat de la terrassa Dufferin amb les seves pèrgoles festives.

I, si a algú li queda un budell buit, el Museu de Belles Arts fa justícia a Jean-Paul Riopelle (nascut a Montréal), segurament l’artista plàstic més important que ha produït el país. Però la perla del museu és la fascinant col·lecció d’art inuit. Es tracta d’obres tallades en pedra o en os, totes relativament recents, les quals a partir de la tradició interpreten els temes del Gran Nord amb una àmplia gamma de registres que van des de l’estilització elegant fins l’expressionisme grotesc. Per fi una mostra de cultura autòctona que difícilment veurem a casa.

Carta al diable

© riptheskull

Respectat senyor: tot i que crec que no ens coneixem de res, em permeto l’atreviment d’adreçar-me a vostè en aquest mal tràngol. Espero no molestar-lo ni distreure’l de les seves ocupacions, que de segur són més importants. Ja ho diuen que el mal mai no descansa i per aquest motiu suposo que vostè no deu fer vacances.

Precisament és de les vacances que li volia parlar. Jo, com gairebé cada any, vaig fer les meves el mes de juliol amb la intenció de reprendre la vida normal durant el mes d’agost. Em feia càrrec que algunes persones, especialment els que tenen nens en edat escolar, s’absentarien uns dies per esbargir-se una mica, però no m’esperava aquest seguit de comiats encadenats que ha desembocat en un erm desolador i silenciós, talment com el mutis que fan els músics a la simfonia “Les adieux” de Haydn. Ahir vaig patir el meu nombre de visites més menyspreable des que vaig inaugurar el bloc. A la xarxa, apart del xinès de Puigmalet, crec que no queda ningú més. Per cert, i no s’ofengui, no serà vostè aquest xinès del spam?

Aquest maleït cap de setmana en concret, en Josep és al poble i tota la família (germans, cunyats i gossa) són fora de la ciutat, de manera que estic tan sol a casa com ho estava McCaulay Culkin a la pel·lícula del recent difunt John Hugues. L’única possibilitat de trobar xerinola i companyia és anar a les festes de Gràcia i coincidirà amb mi que cal estar molt desesperat per fer-ho.

M’ho havia advertit un blocaire consumat (o vostè és dels que diu blogaire?), que això de publicar en el bloc durant el mes d’agost és ben bé escriure pel diable. Al principi m’ho vaig prendre com una metàfora (es tracta d’un paremiòleg i, per tant, no diu mai les coses pel seu nom). Ara començo a preguntar-me si el sentit no era del tot literal i que, quan ja no queda ni un sol lector disponible, sempre podem comptar amb vostè. Això indicaria que vostè és d’aquells que té ben arrelat el vici de llegir i que no pot deixar escapar un text, per banal que sigui, sense fer-hi una ullada.

En el cas que m’estigui llegint, faci-m’ho saber. Com a únic membre de l’audiència estic disposat a acomodar-me als seus desitjos i, si li ve de gust que parli d’alguna cosa en concret, no dubti en suggerir-m’ho. Estic segur que d’una manera o una altra arribaríem a un acord.

El saluda cordialment el seu reticent servidor

allau

Agostejat

Aquí hem quedat, només ella i jo, abandonats a la ciutat deserta d’on ha fugit tota presència humana. Una calor inert, sòlida, m’immobilitza en la inactivitat i l’absència de desig, mentre el silenci de cementiri sembla venir carregat d’una amenaça oculta, de natura a punt d’esclatar i exigir, imperativa, els seus drets. El punt més baix i deprimit, el nadir de l’any. També la temptació de rebel·lar-se contra aquesta atmosfera d’ambre i cometre alguna bogeria de la qual ens penedirem a moderats terminis durant els mesos que vindran.

I ella, mentrestant, sàvia i concisa, predica amb l’exemple i amb la sensualitat del no fer res, així s’acabi el món...

(Pel 121è Joc Literari d'en Jesús Tibau)